Replantejar la seguretat climàtica: l’àmbit «planetari» com a context polític

Les amenaces a l’ecosistema mundial són immediates, greus i ens empenyen de manera alarmant cap a un escenari de «Terra hivernacle». La humanitat ja no habita el món relativament estable climàticament que ha conegut al llarg de la història i, tanmateix, les infraestructures, el sistema econòmic i de producció i les maneres de pensar continuen arrelades en els supòsits d’aquest planeta estable –el període de l’Holocè en termes del sistema terrestre– dels últims dotze mil anys.

Les anàlisis sobre la mutació ràpida del sistema terrestre –i el clima n’és una part crucial– avisen que ens acostem a punts d’inflexió en un futur pròxim, que obriran pas a noves configuracions. Superar alguns d’aquests moviments decisius pot conduir a processos desbocats amb efectes de cascada i amb greus conseqüències per a la nostra manera de viure. És probable que les alteracions dels sistemes de producció agrícola i econòmica siguin ràpides i greus. Tot i que alguns d’aquests punts d’inflexió podrien entendre’s com a dinàmiques que es retroalimenten, però potencialment reversibles, és evident que en el cas de la crisi climàtica, la histèresi_¹ hi és especialment rellevant: hi ha punts de no retorn perillosos en l’ecosistema climàtic i evitar-los exigeix mesures urgents destinades a reduir l’ús dels combustibles fòssils. Si la capa de gel de l’Antàrtida occidental es desglaça, tal com la seva evolució actual sembla anunciar, es produiran pujades del nivell del mar importants que inundaran ciutats portuàries arreu del món. D’altra banda, com evidencien clarament els cicles «El Niño/La Niña», els oceans tenen un paper clau en les condicions atmosfèriques; és important doncs entendre el sistema terrestre de manera global, i no fixar-nos només en les tendències terrestres. La humanitat industrial s’ha convertit en un factor determinant del sistema planetari dinàmic, cosa que suggereix que la lògica planetària és essencial per pensar la política i els mecanismes que proporcionin seguretat a les societats humanes en aquestes noves circumstàncies.

Pensar en termes planetaris

Tot i els antecedents del terme «planetaritat» en els estudis culturals_² i en els debats sobre qüestions postcolonials, els conceptes de planetaritat o «entrellaçament planetari» (en paraules d’Achille Mbembe)_³, com a marc adequat per al debat polític, ofereixen una forma innovadora ‒almenys en els estudis de seguretat‒, de gestionar la contextualització adequada per fer front al canvi climàtic i, alhora, desafien l’eurocentrisme que estructura bona part del pensament geopolític.

La contextualització planetària subratlla el fet que la clau de volta del debat sobre seguretat climàtica és l’interrogant sobre com podem adoptar un canvi conceptual prou ampli com per deixar enrere la dicotomia més perjudicial de la modernitat: aquella que entén la humanitat com quelcom separat de la naturalesa o superior a ella. Si bé és cert que el nostre món és cada vegada més artificial i s’assembla més a una «tecnosfera»_⁴ en expansió, encara és part integrant del sistema terrestre. Això no obsta que, certament, els sistemes d’energia i producció humans són cada cop més un factor de pes, en detriment dels cicles astronòmics de mecànica orbital de Milankovich que, fins fa ben poc, eren els que determinaven les condicions climàtiques del sistema terrestre.

Arribem a la conclusió, aleshores, que els supòsits d’un clima relativament estable i de patrons meteorològics predictibles ja no són una base sòlida per a l’elaboració de polítiques de seguretat sensates. I això suposa un canvi radical, ja que ara com ara, la majoria dels debats sobre seguretat, relacions internacionals i dret internacional pivoten al voltant de les qüestions humanes, els acords institucionals i les rivalitats polítiques, però passen per alt les circumstàncies materials del planeta, les quals donen per fetes.

Pensar en termes de «béns comuns planetaris», d’entitats i regions que són globals, però claus per a l’estabilitat del sistema terrestre, ens ofereix una bona perspectiva per tractar les mesures que cal prendre_⁵. Els debats tradicionals sobre la conservació i la protecció d’ecosistemes específics han quedat clarament superats per la magnitud dels canvis contemporanis. Abordar el canvi climàtic essencialment com un problema de contaminació ‒que és l’enfocament que preval a la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic i a l’Acord de París‒, s’ha mostrat insuficient per a limitar de manera eficaç les emissions de gasos d’efecte hivernacle. És per això que el marc dels límits planetaris, complementat amb l’èmfasi en els béns comuns planetaris, ens situa en una posició més favorable per comprendre i millorar la funcionalitat global del sistema terrestre.

Perills climàtics, respostes planetàries

La qüestió més important per abordar els debats actuals sobre seguretat climàtica és també la més òbvia: el canvi climàtic ja s’està produint i el procés s’està accelerant. Les alteracions climàtiques es manifesten en forma de fenòmens meteorològics extrems, sequeres i tempestes. Les conseqüències són també cada vegada més costoses, ja que els trastorns econòmics, el sanejament després de les catàstrofes i la reconstrucció afecten tant els governs com les empreses. Per consegüent, la seguretat ambiental ha d’entendre’s com una qüestió del present, no com un dilema de futur. Invertir la tendència actual és bàsic per a la seguretat a llarg termini de la majoria de les societats.

Les guerres de baixa intensitat o a petita escala, la violència no estatal, o els actes terroristes generats des de les zones més indòmites del Sud Global, es vinculen sovint al debat sobre la seguretat climàtica, malgrat que les evidències de que el clima és el desencadenant dels conflictes són més aviat limitades_⁶. Comptem amb una multitud d‘exemples de situacions en què les condicions d’estrès climàtic semblaria que haurien de provocar conflictes, i en què això, simplement no passa, fins i tot quan es produeixen catàstrofes humanitàries a gran escala. Evidentment, el canvi climàtic ‒en forma de sequeres i inundacions‒ és un factor d'estrès per a moltes societats, però el que realment determina si es desencadena una catàstrofe, un conflicte o qualsevol altre resultat negatiu, és com es gestiona la crisi.

Fer front al canvi climàtic exigeix reconèixer tant la urgència de respondre als canvis pertorbadors que ja estan en marxa, com la necessitat d’encarar noves prioritats polítiques. Per frenar el canvi climàtic i les catàstrofes que comporta, cal «ecologitzar» moltes pràctiques, reduint l’ús de combustibles fòssils, però també dissenyant noves infraestructures, ciutats i hàbitats que siguin menys nocives per al medi ambient i, al mateix temps, més adaptables per fer front als fenòmens extrems i a les alteracions econòmiques resultants. Per exemple, l’ecologització de les forces armades (que requereixen tradicionalment combustibles fòssils) forma part d’aquest procés; el transport i la logística militar utilitzen quantitats enormes de gasolina, gasoil i combustible per a l’aviació_⁷. La incorporació de drons propulsats per energia elèctrica en moltes de les funcions operatives al camp de batalla a Ucraïna suggereix que aquest canvi ja s’està produint també en les tecnologies de combat. 

Val a dir que l’actual context de rivalitat geopolítica no és el més favorable per millorar la situació, no només per la gran quantitat de recursos que es dediquen a preparar-se militarment, sinó també pel fet que rebaixa molt els incentius per cooperar en una multitud d’afers_⁸. Tanmateix, reforçar la cooperació internacional ‒en la direcció contrària a la que assenyalen les rivalitats polítiques actuals‒, és clau per avançar en la lluita contra el canvi climàtic. Malauradament, avui les aliances que podrien fer-ho possible no estan gens clares. Fins i tot entre els països del Sud Global ‒la majoria dels quals són víctimes de les pertorbacions climàtiques i, per tant, tenen bons incentius per perseguir la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle‒, hi ha opinions contraposades sobre les mesures que cal adoptar i que, fins i tot, van més enllà del fet notori que alguns d’aquests països són petroestats. Més coordinació i claredat sobre la necessitat de centrar les estratègies de desenvolupament en sistemes energètics no basats en combustibles fòssils contribuirà a garantir la seguretat dels règims i les seves poblacions. Els arguments que defensen que caldria permetre al Sud utilitzar combustibles fòssils per una qüestió de justícia ja no es poden sostenir, tenint en compte l’acceleració actual del canvi climàtic. No és un tema obert al debat: l’energia per a qualsevol forma social que es desenvolupi, també en aquests països, haurà de procedir de fonts renovables si es vol aconseguir algun grau significatiu de sostenibilitat.

La urgència de les respostes polítiques al canvi climàtic posa en relleu les qüestions de qui o què cal preservar. Per a molts actors, la infraestructura de combustibles fòssils encara no és una qüestió prioritària (ni tan sols a mitjà termini), i, per tant, és un problema que caldria resoldre al més aviat possible. La prioritat ha de ser el desenvolupament de sistemes nous en comptes de preservar-ne els existents, i això demana institucions capaces de fer front a la complexitat d’una economia globalitzada. Ara bé, la no existència d’aquestes institucions complica el procés i fa que l’èmfasi es posi en els actors i factors de seguretat. L’èxit de la lluita contra el canvi climàtic ha de mesurar-se en termes materials, no en termes d’innovació institucional; malgrat això,  aquesta és urgent i necessària per emprendre els canvis materials imprescindibles i generar estratègies eficaces de transició cap a economies postcarboni.

Aquestes estratègies de transició són necessàries tant per a facilitar la reducció ràpida dels combustibles de carboni, com per evitar el risc potencial que els estats utilitzin la tarifació dels combustibles com a eina política, sense protegir de manera eficaç els sectors més vulnerables de la seva població. Els riscos de transició tenen també implicacions geopolítiques en cas que els petroestats no prevegin les reduccions de la demanda dels seus productes, les possibles caigudes de preus en els mercats internacionals i les conseqüències pressupostàries derivades dels canvis en la demanda de combustible. 

Una nova agenda de seguretat climàtica

Si la seguretat climàtica es replanteja en aquest context, valorant la importància de la ciència del sistema terrestre i reconeixent la humanitat industrial com a part clau del nou context planetari, quines serien les necessitats, aleshores, en termes de nous marcs polítics apropiats? Com es pot configurar el futur i actualitzar els marcs del passat per fer front a les noves circumstàncies? Aquest article suggereix que són necessàries almenys tres innovacions per encarar aquest repte.

En primer lloc, cal centrar-se en l’adaptabilitat en comptes de mantenir els acords econòmics existents; en segon lloc, és essencial pensar en quins tipus d’hàbitats humans cal construir per fer front a les alteracions climàtiques; i, en tercer lloc, és cabdal centrar-se a proporcionar l’energia que necessitaran aquests hàbitats, assegurant al mateix temps que primer es controla l’ús de combustibles fòssils i, més endavant, s’elimina. Però res d’això funcionarà si els responsables polítics no aborden els perills imminents, i aquí la responsabilitat recau, evidentment, en el sector de la seguretat que ha d’advertir del cost de no dur a terme aquestes transicions_⁹.

Sobre l’adaptabilitat davant la crisi climàtica

Garantir la capacitat d’adaptació és crucial per a pensar seriosament en la condició de la planetaritat; mantenir l’ordre existent no és una opció viable, tenint en compte la seva deriva envers els punts d’inflexió. En els estudis sobre seguretat, el manteniment de l’statu quo econòmic en condicions d’«estabilitat política» s’ha entès àmpliament com la condició imprescindible per a la resta d’esforços humans. De fet, les ànsies per perpetuar una «manera de viure» basada en els combustibles fòssils, una espècie de seguretat societària, són un llast a l’hora de dur a terme les innovacions polítiques necessàries per abordar el canvi climàtic. Si bé aquest estat d’estabilitat política ha estat clau per afavorir el desenvolupament econòmic, actualment hi ha aspectes fonamentals del procés de desenvolupament i dels marcs polítics en els quals se sosté que no són ecològicament sostenibles.

La «responsabilitat de preparar-se»_¹⁰ que incumbeix a totes les agències de seguretat –tenint en compte allò que sabem ara sobre el que ens espera– pot incloure elements com la planificació de l’ús del sòl, àmbit en què les agències de seguretat –propietàries de grans extensions de terreny– tenen una responsabilitat destacada. Novament, en l’àmbit de la defensa, l’ecologització de les bases i la reflexió sobre pràctiques ecològiques regeneratives ha de formar part de la planificació militar, com assenyala el concepte estratègic de l’OTAN per al 2022. Però de moment, aquestes iniciatives encara funcionen a petita escala local. Si es té en consideració la ciència dels sistemes terrestres, l’adaptació haurà d’implicar canvis estructurals en els sistemes econòmics, i no només petites adaptacions culturals dins d’un sistema econòmic determinat, que amb freqüència és el que s’ha entès com a «adaptació» en el passat_¹¹. Els grans canvis culturals han de fer front tant al malbaratament en l’ús de combustibles fòssils com a les nombroses alteracions mediambientals que estan canviant la biosfera de moltes maneres.

Per abordar les transformacions a gran escala necessàries de cara al futur, tampoc les formulacions simples de resiliència –que parteixen del supòsit que els sistemes retornaran al seu statu quo després d’una pertorbació– seran marcs polítics adequats_¹². L’objectiu de gran part de la política climàtica és alentir el canvi per facilitar les adaptacions, i el pensament en matèria de seguretat també ha de partir d’aquesta premissa. Ens equivoquem, si el que cerquem és un determinat conjunt de solucions polítiques encaminades a retornar les societats a un statu quo previ: el futur serà diferent del passat. I el que cal és preparar-se per aquest futur, per evitar els pitjors excessos de les alteracions climàtiques, i equipar les societats per fer front a allò que en aquests moments ja no es pot evitar.

El compromís de l’Acord de París de 2015 sobre les modalitats de reducció d’emissions determinades a escala nacional no està complint la seva comesa i calen mesures innovadores per millorar l’adaptació, així com una mitigació ràpida. La multiplicitat d’estats sobirans als quals es reconeix la responsabilitat primordial de fer front al canvi climàtic en virtut dels Acords de París, i la freqüència de la rivalitat i els interessos contraposats entre ells, presenta una situació de governança patològica, en paraules de Paul Harris (2021), quan es tracta d’assumptes relacionats amb el canvi climàtic. Segons l’historiador Dipesh Chakrabarty, la humanitat habita un sol planeta, però amb molts mons_¹³.

Sobre els hàbitats sostenibles

Focalitzar-se en maneres de viure coherents amb els límits del sistema terrestre obliga a reflexionar sobre les maneres de consumir que posen en perill les seves funcions. La modernitat fonamentada en l’ús extensiu de combustibles i el model actual de desenvolupament basat en el creixement econòmic i l’expansió del consum són, evidentment, part del problema. Una estimació recent suggereix que una de cada trenta-quatre morts al món és deguda a incidents amb vehicles, mentre que la contaminació causada pels combustibles fòssils mata milions de persones cada any de manera indirecta_¹⁴. Això també porta els ajuntaments a replantejar-se la planificació urbana i les seves prioritats: reduir l’ús de l’automòbil a les ciutats té el doble benefici de millorar la qualitat de l’aire i reduir el nombre de morts i ferits. La ciutat d’Oslo, a Noruega, per exemple, ha aconseguit eliminar gairebé les morts de vianants limitant l’ús de l’automòbil a la ciutat.

La reducció de la mobilitat a les ciutats s’està convertint en una preferència política amb nombrosos beneficis per a la seguretat, entre els quals destaquen la millora de la qualitat de vida i unes estructures urbanes més ecològiques i, per tant, més resilients. Tanmateix, la seva aplicació difereix molt d’un lloc a l’altre. Per exemple, no és tan fàcil promoure el mateix en ciutats nord-americanes, moltes de les quals es van construir al segle XX quan els vehicles eren la prioritat principal en els processos de planificació urbana. La seguretat climàtica ha de comprometre’s directament amb això, encara que els sistemes de transport, els patrons de consum i la planificació de l’ús del sòl puguin semblar molt allunyats del pensament tradicional en matèria de seguretat. Un cop més, la reducció de les vulnerabilitats és clau, en comptes d’intervencions heroiques després que s’hagi produït una catàstrofe. Els governs municipals han d’intervenir en aquest sentit, fent que les seves infraestructures siguin molt més robustes davant els riscos meteorològics i econòmics en augment, i que ens ajudin a reduir el consum de combustible.

La conformació general de la tecnosfera és fonamental; fer coses que siguin sostenibles i puguin reciclar-se és el contrari dels supòsits moderns de naturalesa separada de la humanitat. D’aquí que sigui essencial centrar-se en com es construeixen les coses, de manera que no requereixin intervencions quan es produeixin fenòmens extrems i no depenguin de cadenes de subministrament vulnerables; i tot això per vetllar per la seguretat humana davant les pertorbacions que s’estan accelerant. Els càlculs dels recursos globals necessaris perquè tota la humanitat pugui satisfer les seves necessitats bàsiques i no traspassi límits planetaris vitals suggereixen que, en la pràctica, tot això és possible, però no ho serà si en el futur es manté l’ús actual dels combustibles fòssils i el model econòmic que els impulsa_¹⁵.

Així, les persones que exigeixen la fi dels combustibles fòssils i el predomini de la construcció de carreteres en la planificació del transport es mobilitzen per aconseguir futurs més segurs. Tanmateix, aquesta visió és contrària a gran part de la doctrina contemporània en matèria de seguretat, que considera que els manifestants que protesten contra la construcció d’oleoductes i carreteres representen amenaces per als estats contemporanis i els seus models de desenvolupament. I el que és encara pitjor, en alguns estats es criminalitza els manifestants contra el canvi climàtic, a la qual cosa s’afegeix la llarga i lamentable història d’assassinats de «defensors de la Terra», que forma part integral del conflicte ambiental contemporani_¹⁶. Encara que gran part del debat tradicional sobre conflictes ambientals se centra en l’escassetat de recursos rurals com a possible font de conflicte, cal parar atenció a la violència que generen els projectes de «desenvolupament»_¹⁷. La «violència lenta» del desplaçament forçós a mesura que la modernitat s’immisceix en els sistemes agrícoles tradicionals i en les terres indígenes és, sens dubte, també una qüestió que s’enllaça amb l’atenció creixent que es dedica a les dimensions ambientals de la consolidació de la pau i de la reconstrucció postconflicte.

Sobre el «control del combustible»

La seguretat planetària implica nous acords, que poden incloure idees en ràpida expansió com els tractats de no proliferació de combustibles fòssils_¹⁸. En el cas de les armes nuclears i altres sistemes militars especialment perillosos, s’han formulat diversos tractats internacionals en un esforç per controlar aquest armament. Tot i que no tots han tingut èxit i el règim de revisió d’armament últimament s’ha anat esfilagarsant, hi ha models que poden resultar útils. Els acords sobre armament nuclear posteriors a la Guerra Freda van facilitar una reducció molt substancial del nombre d’armes nuclears existents. Altres acords han limitat la producció d’elements com les mines antipersones, o almenys ho van fer abans que se’n generalitzés l’ús novament a Ucraïna.

Polítics de tendències diverses, amb l’excepció de l’actual generació de figures populistes de dretes, estan acceptant gradualment que els combustibles fòssils són un problema, tot i que molts encara es mostren reticents a impulsar mesures efectives basades en aquest reconeixement. L’acceptació de les vulnerabilitats comunes és un primer pas perquè les polítiques abordin el perill. Si més no, aquest reconeixement hi és més o menys present. Tot i que el procés de la COP no ha aconseguit reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, el que sí que va ser innovador a la conferència de 2023 celebrada a Dubai va ser la gran atenció adreçada a les empreses de combustibles fòssils i als estats com a problemes principals que cal contenir. Aquesta atenció coincideix irònicament amb la culminació dels intents dels estats dependents dels combustibles fòssils de cooptar la totalitat del procés de l’Acord Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. L’organització de la conferència del 2024, com la del 2023, va anar a càrrec d’un altre petroestat, en aquest cas Azerbaidjan. Ha quedat clar,  doncs, que són aquests els estats que cal desafiar perquè canviïn el seu model econòmic.

Els combustibles fòssils són el problema si s’empra el marc de la planetaritat per considerar les opcions polítiques disponibles. No obstant això, hem de ser curosos i coherents a l’hora de distingir entre energia i combustible. És evident que la humanitat necessita energia per funcionar, però la qüestió important per al futur immediat és com obtenir-la sense combustió.

Els perills d’un excés de potència de foc als arsenals de les superpotències tenen un paral·lelisme bastant directe amb la sobreabundància de combustibles fòssils en el sistema terrestre. La seva producció ha de reduir-se ràpidament; és a dir, es tracta de controlar la indústria i eliminar-la gradualment, no només reduir-la. D’aquí que el control del combustible pugui entendre’s com quelcom vagament anàleg al control d’armes. Els acords de control d’armament podrien molt bé servir de model per als tractats de no proliferació de combustible que complementen l’Acord de París_¹⁹.

Aconseguir que aquesta analogia es mantingui en relació amb els combustibles fòssils no serà fàcil, però els perills comuns de les alteracions climàtiques que estan sacsejant moltes societats apunten a un canvi de focus: cal deixar d’assumir que els perills climàtics són una qüestió d’alteracions llunyanes o d’impactes futurs. Perquè el control del combustible tingui sentit com a marc polític, cal que les parts de l’acord reconeguin que el control de determinades tecnologies aporta beneficis mutus i que posseir-les no confereix necessàriament cap avantatge. Les mesures de supervisió i foment de la confiança per garantir el compliment d’un règim de no proliferació de combustibles tenen paral·lelismes evidents amb el control de les armes nuclears. És molt més fàcil comptar petroliers, camions i refineries que emissions de gasos d’efecte hivernacle. Tenint en compte els dubtes que hi ha des de fa temps sobre com es comptabilitzen i notifiquen les emissions en el marc del procés climàtic de l’ONU_²⁰, es tracta d’un avantatge potencial considerable per fer front al canvi climàtic. Amb el ràpid augment actual de les capacitats de vigilància impulsades pels sensors d’Internet i també per nombrosos satèl·lits, una «sapiència planetària» emergent, en paraules de Blake i Gilman (2024), resulta cada vegada més útil.

Riscos de descarrilament

En el marc planetari, la urgència per fer front al canvi climàtic es veu ara accentuada per consideracions sobre riscos potencials de descarrilament. Si la lluita contra el canvi climàtic s’endarrereix massa, podria passar que, simplement, no fos possible fer-li front. Hi ha el risc que, si les crisis s’intensifiquen, els recursos disponibles es destinin exclusivament a atendre emergències i catàstrofes, deixant sense finançament les transicions necessàries cap a una economia més sostenible_²¹. N’és un exemple la carrera europea per substituir el gas natural rus després de la invasió d’Ucraïna, que si bé va aconseguir la construcció ràpida d’infraestructures noves d’importació de gas, pot haver dificultat la transició per abandonar els combustibles fòssils. En aquest cas, la seguretat es va interpretar en termes tradicionals, amb l’imperatiu de garantir l’accés al combustible, en comptes d’innovar per reduir la vulnerabilitat davant les interrupcions del subministrament. Lògicament, tot el capital invertit en aquestes infraestructures –que s’hauran de pagar en els pròxims anys– no estarà disponible per facilitar la construcció d’infraestructures energètiques que no depenguin dels combustibles fòssils.

El pitjor escenari possible seria que, quan els governs s’enfrontin a dificultats creixents, recorrin als combustibles fòssils per continuar creixent econòmicament, amb la intenció de generar més recursos amb els quals fer front a les pertorbacions. I és evident que aquesta fórmula agreujarà la situació a llarg termini. Una preocupació lògica és que aquestes crisis poden reforçar les tendències populistes en la política internacional i minar els esforços de col·laboració destinats a alliberar l’economia mundial de la dependència dels combustibles fòssils_²². Com més es trigui a centrar-se en la sostenibilitat, pitjor serà; i si l’espera s’allarga massa, les pertorbacions i les prioritats a curt termini acceleraran els trastorns climàtics, fet que farà impossible mobilitzar prou recursos per transformar les economies i les societats i assolir una ecosfera estable per a la civilització. D’aquí la urgència de fer front al canvi climàtic mentre hi siguem a temps.

El fracàs a l’hora de conduir les societats per vies sostenibles porta inevitablement a debatre sobre solucions tècniques, com ara la geoenginyeria solar i, en particular, la injecció d’aerosols estratosfèrics per ombrejar i refredar la superfície de la Terra. Davant els perills potencials que comporta aquest tipus d’interferència amb el sistema climàtic, l’oposició generalitzada al seu desplegament ja s’ha fet evident. Aclarir la situació jurídica internacional en aquest àmbit ha d’ocupar una part important de la reflexió sobre la seguretat climàtica, tant per pressionar indirectament els responsables polítics perquè es prenguin seriosament la descarbonització, com per anticipar respostes possibles en cas que un Estat o una gran empresa comenci a gestionar la radiació solar de manera unilateral_²³. Ara bé, confiar en les promeses dubtoses d’aquestes intervencions tècniques també pot esdevenir una via de risc de descarrilament si es permet justificar l’ús continuat de combustibles amb l’argument que existeix una solució tècnica pràctica.

Ateses les mancances de la política climàtica sota els auspicis de l’Acord de París per frenar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, la pressió de molts governs per apostar per mesures amb el pretext d’una acció d’emergència és, òbviament, cada vegada més gran. Els riscos de conflicte en cas que sorgeixin esforços unilaterals són considerables, de manera que la gestió civil de qualsevol iniciativa d’aquesta mena és essencial per evitar el risc que la política climàtica esdevingui deliberadament una eina de confrontació. Tanmateix –i aquest és un punt clau que no es pot passar per alt–, les trajectòries actuals condueixen al desastre climàtic_²⁴. D’aquí que la geoenginyeria, en les seves diverses formes, sigui cada cop més present a l’agenda política; de fet, ja forma part del debat sobre la seguretat climàtica. Perquè la política de seguretat s’adeqüi als objectius que es persegueixen, és essencial que es produeixin innovacions ràpides perquè l’acció per al clima sigui eficaç.

Evitar mesures climàtiques tan dràstiques és una prioritat política òbvia, que es pot tractar millor reduint ràpidament l’ús de combustibles fòssils. Si s’entoma el repte, l’objectiu clau de la política de seguretat a llarg termini ha de ser preparar-se per allò que no es pot evitar en termes de pertorbacions climàtiques. Però, almenys fins ara, malgrat la preocupació creixent d’alguns pensadors del sector militar i de la seguretat, la urgència de fer front al canvi mediambiental no ha trobat prou ressò als passadissos del poder, ni als consells d’administració de les empreses de combustibles, ni tampoc a les sales on es prenen les decisions econòmiques i de política exterior més importants.

La formulació de la condició humana com una condició de planetaritat, de viure en un món que canvia ràpidament vers un equilibri molt més inestable, és un canvi conceptual que cal incorporar, i que ha d’estructurar la formulació de la política de seguretat. La necessitat de garantir l’adaptació és contrària a gran part del pensament tradicional sobre seguretat, però viure a l’Antropocè fa que aquest nou enfocament sigui inevitable. Efectivament, les innovacions poden topar amb obstacles polítics, de resistència al canvi i, encara pitjor, podem veure com els activistes i innovadors són presentats com amenaces a les maneres de viure existents_²⁵. Construir tanques per mantenir allunyats els immigrants pot ser una idea popular en alguns cercles polítics, però no ajuda gens a aturar les causes profundes dels desequilibris climàtics. Això és el que han d’abordar les polítiques de seguretat.

Referències bibliogràfiques

Chakrabarty, Dipesh. One Planet, Many Worlds: The Climate Parallax. Chicago: Chicago University Press, 2022.

Crawford, Neta C. The Pentagon, Climate Change and War: Charting the Rise and Fall of U.S. Military Emissions. Cambridge, MA: MIT Press, 2022.

Dalby, Simon. «Resilient Earth: Gaia, geopolitics and the anthropocene». A: Chandler, D.; Grove, K. i Wakefield, S. (Eds.). Resilience in the Anthropocene: Governance, and Politics at the End of the World. Nova York: Routledge, 2020.

Dyer, Gwynne. Intervention Earth: Life Saving Ideas from the World’s Climate Engineers. Toronto: Random House, 2024.

Goldberg, Matti. Climate Security: The Role of Knowledge and Scientific Information in the making of a Nexus. Londres: Routledge, 2024.

Gupta, Aarti. et al. «Towards a non-use regime on solar geoengineering: lessons from international law and governance». Transnational Environmental Law, First view, 2024.

Laybourn, Laurie; Evans, Joseph i Dyke, James. «Derailment risk: A systems analysis that identifies risks which could derail the sustainability transition». Earth Syst. Dyn., n. 14, 2023.

Mbembe, Achille. Out of the Dark Night: Essays on Decolonization. Nova York: Columbia University Press, 2021.

McLaren, Duncan i Corry, Olaf. «Our way of life is not up for negotiation!: Climate interventions in the shadow of “societal security”». Global Studies Quarterly, n. 3, 2023. 

Menton, Mary; LeBillon  Philippe (eds). Environmental Defenders: Deadly Struggles for Life and Territory. Londres: Routledge, 2021.

Millward-Hopkins, Joel. «Why the impacts of climate change may make us less likely to reduce emissions». Global Sustainability, n. 5 e21, 2022.

Miner, Patrick. et al. «Car harm: A global review of automobility’s harm to people and the environment», Science Direct, n. 115, 2024. (en línia) https://www.sciencedirect.com/journal/journal-of-transport-geography.

Newell, Peter; van Asselt, Harro i Daley, Freddie. «Building a fossil fuel non-proliferation treaty: Key elements». Earth System Governance, n. 14, 2022.

Rockstrom, Johan et al. «The planetary commons: A new paradigm for safeguarding Earth-regulating systems in the Anthropocene». Proceedings of the National Academy of Sciences, n. 121 (5), 2024.

Schlesier, Hanke; Schäfer, Malte i Desing, Harald. «Measuring the Doughnut: A good life for all is possible within planetary boundaries». Journal of Cleaner Production, n. 448, 2024.

Selby, Jan; Daoust, Gabrielle i Hoffman, Clemens. Divided Environments: An International Political Ecology of Climate Change, Water and Security. Cambridge; Cambridge University Press, 2022.

Spivak, Gayatri C. Imperatives to Re-imagine the Planet/Imperative zur Neuerfindung des Planeten. Viena: Passagen Verlag, 1999.

Toal, Gerard. Oceans Rise, Empires Fall: Why Geopolitics Hastens Climate Catastrophe. Oxford: Oxford University Press, 2024.

Watts, Michael J. «Then and now: The origins of political ecology and the rebirth of adaptation as a mode of thought». A: T. Perreault, G. Bridge, J. McCarthy (Eds.), Routledge Handbook of Political Ecology. Nova York: Routledge, 2015.

Werrell, Caitlin i Femia, Francesco. The Responsibility to Prepare and Prevent: A Climate Security Governance Framework for the 21st Century. Washington: Centre for Climate Security, 2019.

Werrell, Caitlin i Femia, Francesco. «The responsibility to prepare and prevent: closing the climate security governance gap». A: Lövbrand, E. i Mobjörk, M. (Eds.). Anthropocene (In)Securities. Estocolm: Stockholm International Peace Research Institute/ Oxford University Press, 2021.

Yona, Leehi. «Emissions omissions: Greenhouse gas accounting gaps». Harvard Environmental Law Review, n. 49, (2023). (en línia) https://ssrn.com/abstract=4436504.

 Notes:

1- N. de l’Ed.: segons el DIEC, la histèresi és el «fenomen segons el qual un material sotmès a una força o altra causa excitadora no respon de la mateixa manera quan aquesta causa augmenta que quan disminueix».

2- Vegeu Spivak (1999).

3- Vegeu Mbembe (2021). 

4- N. de l’Ed.: el concepte tecnosfera descriu l’esfera d’influència de l'activitat humana sobre la Terra. En particular es refereix al conjunt de tecnologies i sistemes creats per la humanitat que interactuen amb el planeta, formant una capa artificial sobre la biosfera.

5- Vegeu Rockstrom et al. (2024)

6- Vegeu Goldberg (2024).

7- Vegeu Crawford (2022).

8- Vegeu Toal (2024).

9- Vegeu King et al. (2021).

10- Vegeu Werrell i Femia (2019).

11- Vegeu Watts (2015).

12- Vegeu Dalby (2020).

13- Vegeu Chakrabarty (2022).

14- Vegeu Miner et al. (2024).

15-  Vegeu Schlesier et al. (2024).

16- Vegeu Menton i LeBillon (2021).

17- Vegeu Selby, Daoust i Hoffman (2022). 

18- Vegeu Newell, van Asselt i Daley (2022).

19- Vegeu Newell et al. (2022).

20- Vegeu Yona (2023).

21- Vegeu Laybourn et al. (2023).

22- Vegeu Millward-Hopkins (2022).

23- Vegeu Gupta et al. (2024)

24- Vegeu Dyer (2024).

25-  Vegeu McLaren i Corry (2023).

Aquest article està basat en una publicació precedent del mateix autor: «Reframing climate security: The “planetary” as policy context», Geoforum, núm. 155, octubre de 2024.

Imatge: © Kabiur Rahman Riyad - Unsplash