Benestar i límits planetaris: el creixement i els obstacles per a l’adaptació al canvi climàtic

L’estat actual de l’esforç climàtic

L’acció climàtica global ha descarrilat de manera perillosa. L’objectiu de l’Acord de París de mantenir l’escalfament planetari per sota dels 2 °C ─o, idealment, 1,5 °C─ és cada vegada més inassolible. Gairebé una dècada després de París, les emissions de CO₂ han continuat augmentant i, fins i tot en el cas que es compleixin tots els compromisos nacionals vigents, s’espera que el món arribi aproximadament als 2,6 °C d’escalfament el 2100. En altres paraules, les polítiques i els compromisos per aconseguir una transformació cada vegada més urgent s’han quedat molt curts a l’hora d’assolir els objectius establerts.

Un exemple d’això és el pacte Verd Europeu de 2019, considerat en el seu moment un símbol d’esperança per al progrés mediambiental, i que, malgrat la limitació del seu àmbit d’aplicació s’ha enfrontat a reptes significatius. La inflació recent i l’augment dels costos de l’energia han dut els grups d’industrials i els conservadors a oposar-se a qualsevol regulació ambiental estricta, argumentant que perjudicaria l’economia i els mitjans de vida. A causa d’això, l’àmbit d’aplicació del Pacte Verd ha reduït significativament el seu abast, obstaculitzant qualsevol indici de transició ecològica a Europa. I no és una situació excepcional, ja que succeeix el mateix amb aquelles polítiques climàtiques que són més ambicioses a escala mundial, i que desafien l’oposició frontal vinculada a l’auge del nacionalisme i en nom de la «seguretat energètica».

A tot això cal sumar que les nacions riques (responsables en la seva majoria de la crisi mediambiental) no han complert amb els seus compromisos de finançament climàtic, danyant encara més la confiança entre el Nord i el Sud globals. El compromís del Nord de mobilitzar 100.000 milions de dòlars anuals per al 2020 a favor dels països en desenvolupament, no solament no es va acomplir al llarg de diversos anys consecutius, sinó que es va mostrar dràsticament insuficient en vista de la magnitud de la crisi climàtica. En aquesta mateixa línia, la darrera cimera de la COP29, celebrada a Azerbaidjan, va suposar una altra decepció per als països del Sud Global, que van veure com es rebutjava la seva reivindicació de rebre 1-2 bilions de dòlars anuals en finançament climàtic, que van quedar reduïts a 300.000 milions de dòlars. Aquesta manca de compromís financer, juntament amb l’augment de les emissions i la pèrdua d’ambició política, subratlla la necessitat urgent d’una alternativa transformadora de l’enfocament actual. 

Impactes a 1,2-3 °C i projeccions posteriors

El planeta ja s’ha escalfat aproximadament entre 1,2 °C i 1,5 °C per damunt dels nivells preindustrials, fet que té conseqüències greus, com els fenòmens meteorològics extrems ─onades de calor intenses, incendis forestals, inundacions i tempestes─ cada vegada més freqüents, costosos i devastadors. Aquests esdeveniments han sobrecarregat la capacitat general d’adaptació, fins i tot dels països més rics, evidenciant que alguns sistemes estan al caire del col·lapse o ja han superat els seus límits de funcionament. 

Si l’escalfament arriba als 2 °C, els impactes es multiplicaran de forma significativa i el risc de sobrepassar punts d’inflexió climàtics irreversibles augmentarà dràsticament. Les onades de calor letals podrien ser recurrents per a milers de milions de persones; el rendiment dels cultius probablement disminuiria, l’escassetat d’aigua s’intensificaria en moltes regions, la migració massiva i el conflicte pels recursos serien devastadors per a milions de persones i les ciutats costaneres s’enfrontarien a temporals cada vegada més freqüents i destructius. Amb cada grau addicional d’escalfament, els riscos augmenten de manera exponencial. Amb 3 °C o més, la gravetat dels impactes climàtics, els punts d’inflexió superats i les tensions geopolítiques augmentarien fins a nivells que farien gairebé impossible l’adaptació de la civilització humana. Els seus efectes acumulatius sobre els sistemes humans i els ecosistemes naturals desafiarien el teixit de l’estabilitat social i econòmica, fins i tot la dels països d’ingressos alts ─que generalment se suposa que tenen sistemes i infraestructures més adaptatius─. La velocitat del canvi i la gravetat dels impactes d’aquests riscos implica que cap nació està fora de perill, i que el cost cada vegada més gran dels impactes climàtics superarà en un moment donat els beneficis limitats dels ingressos addicionals. 

La impossibilitat del creixement verd

Una de les narratives més persistents, però profundament errònia, de la política climàtica és la del «creixement verd», és a dir, la idea que una economia pot expandir-se alhora que redueix la seva petjada ambiental. Les dades empíriques no menteixen; si bé en teoria hauria de ser possible deslligar el creixement del PIB de les emissions, en la pràctica, cap economia important ha aconseguit una taxa de descarbonització prou ràpida per alinear-se amb els objectius de l’Acord de París (per no parlar dels que afecten particularment a l’ús d’aigua dolça, l’extracció de recursos, la pèrdua de biodiversitat, els vessaments de nitrogen i fòsfor, etc.). 

La realitat és que la innovació tecnològica i els guanys en eficiència energètica, tot i que són pal·liatius, no han aconseguit les retallades notables d’emissions requerides. Quan una economia creix, l’augment en la demanda d’energia i de recursos tendeix a contrarestar els beneficis d’una millora de l’eficiència, fins i tot quan es tracta de millores substancials. Això implica que si no es redueix intencionadament la productivitat econòmica, aquesta producció addicional anul·la els guanys d’eficiència. Dit d’una altra manera, cal una doble estratègia: les nacions han d’alentir deliberadament el ritme de creixement en els seus sectors amb més demanda de carboni; i, al mateix temps, cal intensificar els esforços per descarbonitzar els sistemes existents. 

Els països d’ingressos alts, especialment els del Nord Global, tenen una responsabilitat particular en aquesta qüestió, a causa de la seva contribució desproporcionada al deute de carboni existent. Els models recents mostren que, amb un creixement del PIB com l’actual, del voltant del 2% anual, els països de renda alta haurien de reduir les seves emissions de CO₂ en un 10-12% anual per tal que les seves quotes de carboni siguin compatibles amb els Acords de París. Aquest objectiu és, en la pràctica, molt difícil d’assolir. Fins i tot l’aposta pel creixement zero o el decreixement programat continuaria requerint d’un esforç notable en pro de la descarbonització, si bé aquest seria lleugerament inferior. Potser no seria el remei definitiu, però faria que els objectius fossin més fàcils d’assolir. En termes pràctics, hi ha una incompatibilitat entre l’enfocament actual, basat en el creixement, i la ràpida descarbonització demanada. I en aquestes circumstàncies, cada quilogram de carboni que no es produeix es tradueix en beneficis climàtics immediats; i per això, cal abandonar la idea d’un «creixement verd»,  ja que no és realista. Les evidències suggereixen que aspirar que segueixi creixent el PIB i al mateix temps, pensar retallar substancialment les emissions de carboni només ens conduirà al desastre. I si s’hi afegeix la consideració de la justícia Nord-Sud, està clar que els països d’altes emissions tenen la responsabilitat moral i pràctica d’accelerar la descarbonització molt més enllà del que exigeixen els compromisos actuals.

El creixement com a inhibidor de la reducció d’emissions

El creixement econòmic continu desafia la reducció d’emissions de formes diferents. En primer lloc, com ja s’ha assenyalat abans, de la mà del creixement econòmic augmenta també la demanda absoluta d’energia i materials, sovint per damunt dels guanys aconseguits a través de les millores en l’eficiència. Fins i tot si la combinació energètica bascula cap a fonts renovables més netes, l’escala general de producció pot prevaler sobre aquests assoliments en l’eficiència, amb el resultat d’un augment net de les emissions.

En segon lloc, l’assignació de recursos predominant en les economies en creixement té tendència a afavorir les inversions que impulsen la producció en comptes de les inversions en benestar humà, restauració ecològica i descarbonització profunda. És a dir, els objectius d’obtenir benefici i les estructures de mercat de les economies orientades al creixement tendeixen a canalitzar els recursos cap a l’expansió de la producció i el consum.

Un altre factor important és l’economia política dels sistemes subordinats al creixement. Els responsables polítics solen basar-se en el PIB per mesurar l’èxit de la seva gestió, fet que genera una forta resistència davant de polítiques que podrien posar en perill el paradigma de creixement tradicional. Aquesta inèrcia institucional limita el marge per adoptar mesures agressives de reducció d’emissions, fins i tot quan les anàlisis científiques indiquen clarament que aquestes mesures són necessàries i urgents. 

L’argument que el creixement econòmic és essencial per finançar la transició ecològica també és problemàtic. Els fons necessaris per a la descarbonització són una proporció relativament petita del PIB global, i la reassignació dels recursos existents ─en lloc d’esperar que el creixement produeixi ingressos addicionals─ podria finançar una transició general. A més, els beneficis econòmics a curt termini de les polítiques centrades en el creixement queden anul·lats pels costos a llarg termini del prejudici climàtic, que, en última instància, sobrepassaran de sobra els beneficis econòmics derivats d’aquest creixement.

L’argumentari que el creixement és essencial per finançar la transició ecològica pressuposa que només una expansió econòmica contínua pot generar ingressos excedentaris per a la inversió climàtica. No obstant això, un estudi recent_¹ ha fet palès que la descarbonització només retallaria una modesta part del PIB global. Amb polítiques ben elaborades, els recursos existents poden reassignar-se per finançar una acció climàtica general sense necessitat d’un creixement econòmic addicional. Els defensors del «keynesianisme verd» contraargumenten que la inversió pública a gran escala en infraestructura neta impulsa la producció i els llocs de treball, almenys a curt termini. Si bé aquests programes poden augmentar la demanda agregada, l’anàlisi empírica mostra que, si no es limiten estrictament els materials i l’energia, sovint desencadenen un efecte rebot que elimina un percentatge significatiu dels guanys d’eficiència assolits en un termini relativament curt. Això no vol dir que l’estímul verd sigui inútil, sinó que, per assolir realment els objectius climàtics, cal un marc més ampli que freni també la producció. En cas contrari, podria acabar accelerant els mateixos problemes que pretén resoldre.

L’imperatiu de creixement continu crea, per consegüent, un escenari en què els guanys d’eficiència es veuen neutralitzats contínuament amb l’augment d’escala, i la inèrcia política impedeix les mesures radicals necessàries per reduir dràsticament les emissions. Aquesta dinàmica deixa poc marge a la descarbonització ràpida necessària per mantenir l’escalfament dins de límits segurs, fet que suggereix que cal una reorientació cap a estratègies de postcreixement o decreixement. 

Models alternatius i camins viables de postcreixement

Cada vegada hi ha més investigacions_² focalitzades en el «postcreixement» que proposen un enfocament diferent: una transició planificada i democràtica cap a economies més petites, però més sostenibles. En comptes de perseguir xifres de PIB cada vegada més grans, els models de postcreixement se centren a estabilitzar o fins i tot a contraure el consum i la producció al mateix temps que milloren el benestar humà i la consecució dels objectius climàtics i ecològics.

Els estudis i models tant a escala nacional com global demostren_³ que el decreixement programat no solament és plausible, sinó que pot ser el camí més senzill per complir amb els estrictes objectius climàtics. Per exemple, les anàlisis que comparen les economies d’alts ingressos en escenaris diferents indiquen_⁴ que les economies que segueixen trajectòries de baix creixement o decreixement podrien aconseguir més fàcilment les reduccions en l’ús d’energia i les emissions de carboni necessàries per limitar l’escalfament. Els models nacionals_⁵ per a països com Canadà i França han simulat escenaris en què el creixement reduït produeix emissions significativament més baixes, preservant, o fins i tot millorant, els resultats socials a través de polítiques complementàries, com la reducció de les hores de treball, garanties d’ocupació pública i xarxes de seguretat social sòlides.

En aquests models, menor producció econòmica no significa menor qualitat de vida, sinó ben al contrari. Es tracta de mudar a un sistema en què el benestar es mesura per factors com l’assistència sanitària, l’educació, la qualitat mediambiental i la igualtat social, mesures que estan dissociades del PIB. L’evidència mostra que els països amb ingressos més alts, que ja han consumit la part que els correspon dels límits planetaris, es poden permetre moderar el seu creixement sense sacrificar el nivell de vida dels seus ciutadans. De fet, alguns països d’ingressos mitjans ja aconsegueixen alts resultats socials amb un ús menor de recursos i energia que els rics, fet que suggereix que la senda del postcreixement marcada pels models de decreixement no són un simple desig, sinó que està empíricament fonamentada.

L’avantatge d’aquests models alternatius és que eviten la dependència especulativa de futurs avenços tecnològics o esquemes d’eliminació de carboni, necessaris en els escenaris convencionals de creixement verd. Proposen, en canvi, polítiques i canvis estructurals que reorienten les economies cap a la satisfacció sostenible de les necessitats humanes essencials. Això inclou reformes fonamentals en el mercat de treball, els serveis públics i les polítiques fiscals, transformant les institucions econòmiques per tal que l’objectiu passi de l’expansió perpètua a la resiliència i el benestar compartit. 

Polítiques del postcreixement. Algunes propostes concretes

Dissenyar el postcreixement del futur requereix tornar a pensar la política des de zero. En economies d’ingressos alts, on els indicadors socials ja són elevats, però l’excés ecològic és extrem, la literatura recent convergeix en un conjunt bàsic de mesures postcreixement dissenyades per desvincular la prosperitat humana de l’ús dels recursos i garantir les necessitats bàsiques de manera incondicional. Tot i que molts dels objectius polítics que figuren a continuació poden adaptar-se també al Sud Global, la qüestió central continua sent satisfer les necessitats humanes, juntament amb una agenda de desvinculació del creixement, amb finances reparadores, transferència de tecnologia i democratització de les institucions internacionals. Vegem-ne alguns exemples.

Primer, mitjançant els serveis bàsics universals, quelcom que implica garantir l’accés als serveis essencials ─assistència sanitària, educació, habitatge, transport públic, energia, aigua i comunicacions─, que passen a ser d’ús gratuït. Amb la desmercantilització de les necessitats bàsiques, aquests serveis bàsics universals milloren la qualitat de vida i redueixen el seu cost per al ciutadà, garantint que tothom pugui assolir un nivell de vida decent sense dependre de l’augment dels ingressos. 

En segon lloc, per la reducció dels temps de treball, que escurça la setmana laboral a través de polítiques com la setmana laboral de quatre dies o la reducció d’hores anuals. D’aquesta manera, s’aconsegueix una distribució més àmplia del treball i es garanteix un atur baix fins i tot amb una millora de la productivitat en un context de creixement menor o en retrocés. Contribueix així mateix a reduir la demanda d’energia i les emissions, en disminuir l’activitat industrial general i, alhora, permet millorar la conciliació entre vida professional i privada.

Tercer, a través de la garantia d’ocupació, que assegura feina amb un salari digne a qualsevol persona disposada a treballar, especialment en sectors que donin suport a objectius socials i ambientals, com les energies renovables, la infraestructura pública, la restauració ecològica o els serveis comunitaris. Aquesta política no redueix solament la inseguretat econòmica per a les classes mitjanes i treballadores, sinó que també desplaça la mà d’obra cap a àrees que produeixen beneficis públics significatius.

Quart, proporcionant una renda bàsica incondicional o transferències d’efectiu específiques, que donarien accés a un ingrés regular i modest a tots els ciutadans o a grups socials particularment vulnerables. Finançades per impostos progressius o dividends, aquestes transferències universals garanteixen que es compleixin els nivells de vida bàsics independentment del ritme general de creixement econòmic. Redueixen la pobresa, funcionen com a esmorteïdor durant els períodes de transició i disminueixen la desigualtat. 

Cinquè, via els impostos/límits progressius sobre la riquesa i els recursos, que augmentarien progressivament i que graven més els ingressos alts i la riquesa, i els béns d’alta emissió de carboni i el consum de luxe. Un impost a la riquesa ajuda a reduir la desigualtat en redistribuir l’excés d’ingressos i frenar el consum excessiu entre els més rics. Els impostos sobre el carboni i els recursos, quan es dissenyen amb devolucions o dividends, poden reduir els impactes ambientals i garantir que els ingressos ajudin la població més marginada, que sovint gasta la major part dels seus ingressos en energia i combustible.

Sisè, amb més inversió pública i reforma monetària, orientada a redirigir la inversió pública cap a la descarbonització, les energies renovables, les infraestructures sostenibles i els serveis socials. Això pot implicar la reforma dels mecanismes de finançament públic, com la creació de bancs públics verds o recórrer a la creació de diner sobirà com a estratègia per finançar la transició sense dependre excessivament d’ingressos fiscals impulsats pel creixement.

Aquestes polítiques (entre d’altres) estan destinades a funcionar com un conjunt cohesionat que es reforça recíprocament per sortir d’un model depenent del creixement. L’enfocament integrat garanteix que la reducció de la producció no generi inestabilitat social i promogui, en canvi, més benestar, una reducció de la desigualtat i millors resultats ambientals. És important destacar que moltes d’aquestes idees no són solament teòriques. Mesures d’aquest tipus s’han implementat ja a escala local o nacional, i els projectes experimentals han ofert resultats prometedors.

Reptes polítics, Nord-Sud i geopolítics

Perseguir un «benestar dins dels límits» no implica un simple esforç tècnic, és quelcom amb un impacte profundament polític. Qualsevol acció que s’allunyi del paradigma de creixement tan arrelat trobarà resistència des de diversos fronts. A escala nacional, els líders polítics estan acostumats a mesurar el progrés en termes de creixement del PIB. Les propostes per frenar o revertir el creixement corren el risc de desencadenar una reacció generalitzada, com s’ha pogut veure en les protestes recents contra mesures climàtiques moderades. Els poderosos interessos creats ─incloses les empreses de combustibles fòssils, les institucions financeres i els sectors que depenen del consum agressiu─ han alimentat xarxes de mitjans de comunicació política que defensen l’statu quo. Aquesta resistència pot obstaculitzar fins i tot les propostes més modestes destinades a reduir les emissions, ja que els polítics són reticents a desafiar les estructures que han proporcionat prosperitat econòmica en el passat. 

Un desafiament central és replantejar la narrativa. Canviar l’enfocament des d’una expansió econòmica sense fi fins a un benestar i sostenibilitat requereix convèncer el públic i els responsables polítics que la prosperitat no depèn únicament del creixement perpetu. Les polítiques debatudes, com els serveis bàsics universals, la garantia de llocs de treball i la reducció del temps laboral, estan dissenyades per garantir l’estabilitat social i millorar la qualitat de vida sense augmentar contínuament el PIB. No obstant això, aquestes mesures exigeixen superar una inèrcia política significativa. Fa dècades que el discurs polític ha vinculat creixement amb progrés, fent que un enfocament postcreixement resulti contraintuïtiu per a molts. No obstant això, a mesura que es fan evidents les carències del «creixement verd», les forces polítiques progressistes, els acadèmics i la societat civil comencen a considerar altres alternatives.

A escala internacional, la dinàmica Nord-Sud afegeix una altra capa de complexitat. Durant molt temps, els països amb ingressos baixos han vist en el creixement econòmic el mitjà principal per aconseguir el desenvolupament social. Demanar a aquests països que limitin el seu creixement sense una alternativa viable seria injust i políticament insostenible. De la mateixa manera, el sistema mundial dirigit per Occident ha fet que la majoria del Sud Global depengui de les exportacions de matèries primeres i béns manufacturats de baix valor agregat consumits pel Nord. Per tant, una reducció descoordinada del consum al Nord podria tenir conseqüències devastadores per als països del Sud que depenen de les exportacions.

Per consegüent, una transició postcreixement en els països de renda alta ha d’anar acompanyada d’un suport sòlid al desenvolupament i la sobirania al Sud Global (que impliqui compromís en la transferència de tecnologia, alleujament del deute, democratització d’organismes internacionals com l’OMC, l’FMI i el Banc Mundial, i un finançament important de la lluita contra el canvi climàtic). No es tracta de benevolència, és un imperatiu moral: el Nord Global, amb la seva contribució desproporcionada a les emissions històriques i l’atrinxerament d’un sistema injust, és qui té més responsabilitat en la correcció d’aquest error. Això inclou reduir la seva petjada ecològica per tal que les nacions més pobres augmentin el seu nivell de vida, i implica desmantellar també la dinàmica colonial i imperial per tal que el Sud Global pugui recuperar l’autonomia i la sobirania en el seu desenvolupament nacional.

Geopolíticament, és indispensable aconseguir una acció coordinada. L’aposta unilateral d’una nació pel decreixement podria desencadenar una fuita de capitals, pèrdua d’avantatge competitiu o fins i tot inestabilitat geopolítica si els inversors i les corporacions es traslladen a jurisdiccions que mantenen el paradigma de creixement. Alguns acadèmics i actors de la societat civil han començat a suggerir la idea d’una aliança de governs disposats a coordinar-se per apartar-se de les polítiques centrades en el PIB. Un exemple d’això són els Governs de l’Economia del Benestar (WEGo) i l’actual procés de debat en el Parlament Europeu «Més enllà del Creixement»_⁶. Aquesta coordinació podria implicar acords mutus sobre la tarifació del carboni, mesures comercials per fer complir les normes ecològiques i evitar fuites, i fins i tot mecanismes per penalitzar els no participants.

Òbviament no existeixen respostes fàcils i caldrà una recerca i un treball significatius per resoldre alguns dels problemes més complexos i subjacents. No obstant això, darrere de tots aquests desafiaments hi ha el fet ineludible que la trajectòria actual no és sostenible. Cap país pot aconseguir, avui dia, un alt benestar sense excedir la seva part justa de límits ecològics. El desafiament no és solament implementar les mesures polítiques tècniques, sinó crear una nova narrativa política, que reconegui el benestar social i ambiental com el veritable termòmetre del progrés. Abordar aquests reptes necessita un lideratge visionari i una voluntat de redefinir l’èxit. Institucions globals com les Nacions Unides, el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i les organitzacions comercials han d’evolucionar per ser més democràtiques i donar suport a un marc postcreixement, ajudant a mediar en els desafiaments que planteja aquesta transició i donant suport als països en la recerca de fórmules alternatives per mesurar la prosperitat. No obstant això, és important reconèixer que aquestes institucions s’enfronten actualment al desafiament que planteja l’augment del nacionalisme econòmic, que pot soscavar potencialment la cooperació internacional en dificultar la transició coordinada cap a una economia postcreixement. Aquest canvi, tanmateix, podria obrir també oportunitats, facilitant potencialment una reestructuració que podria conduir a una democràcia més gran i a una millor rendició de comptes. 

En última instància, la transició a una economia postcreixement representa tant un desafiament profund com una oportunitat notable. És una oportunitat per construir una societat resilient i equitativa que situï el medi ambient i el benestar al centre, en comptes d’una expansió econòmica sense fi en nom de beneficis i poder. Encarar els obstacles polítics serà complex i implicarà tensions, però sense accions atrevides i coordinades, les conseqüències del creixement continu en un planeta finit seran probablement molt més desestabilitzadores a llarg termini. El futur depèn de la nostra capacitat per redefinir el progrés i forjar nous contractes socials. El temps és curt, i forces poderoses s’interposen en el camí. Tot i això, la convergència de l’alarma científica, els moviments de justícia social i un grapat de projectes regionals i nacionals suggereixen que cal un consens si es vol transformar radicalment la nostra societat en una en què floreixi el benestar humà i es respectin els límits planetaris. 

Referències bibliogràfiques

D’Alessandro, Simone et al. «Feasible alternatives to green growth». Nature Sustainability vol. 3 (2020) (en línia) https://www.nature.com/articles/s41893-020-0484-y.

Jackson, Tim i Victor, Peter. «The Transition to a Sustainable Prosperity-A Stock-Flow-Consistent Ecological Macroeconomic Model for Canada». Ecological Economics, vol. 177 (en línia) https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0921800920301427.

Kallis, Giorgios. «Post-growth: the science of wellbeing within planetary boundaries». The Lancet, vol. 9 (gener 2025) (en línia) https://www.thelancet.com/journals/lanplh/article/PIIS2542-5196(24)00310-3/fulltext.

Köberle, Alexandre C. et al. «The cost of mitigation revisited». Nature Climate Change, n. 11 (2021) (en línia) https://www.nature.com/articles/s41558-021-01203-6.

Notes:

1- Vegeu Köberle (2021).

2- Vegeu Kallis (2025).

3- Vegeu Jackson i Victor (2020); D’Alessandro (2020).

4- Vegeu D’Alessandro (2020).

5- Vegeu Jackson i Victor (2020); D’Alessandro (2020).

6- N. de l’Ed.: el procés anomenat «Més Enllà del Creixement» a Europa fa referència a un moviment i debat que té lloc al Parlament Europeu i que pretén repensar el desenvolupament econòmic per desvincular-lo del creixement del PIB i assolir una prosperitat sostenible i inclusiva.

Imatge: © Ruben Mishchuk - Unsplash