Egopolítica vs. UE: panoràmica sobre la seguretat planetària

 La geopolítica està sent desplaçada per l’egopolítica? 

En altres èpoques, els líders poderosos ‒caps d’Estat o de Govern‒ solien tenir, com deia Abraham Lincoln, un «desig personal» d’expandir els seus valors morals i principis polítics pel món, com a complement del seu «deure oficial» de defensar els interessos de la nació o de la humanitat. Avui, en canvi, assistim a l’auge de dirigents amb una visió centrada en si mateixos i ambicions personals que ja no subordinen els seus interessos a l’interès racional de les nacions que representen, ni tan sols intenten compatibilitzar-los. Tot i això, dominen els procediments institucionals i en condicionen els efectes a tots els nivells. La cobdícia, el nepotisme i la corrupció estan darrere de l’aparició, en estat pur o en alguna mena d’hibridació, d’estats gàngsters captius de xarxes essencialment criminals, de règims totalitaris amb tendències monàrquiques i dinàstiques, o de governs en deute amb aquells que tenen les butxaques més plenes. I d’aquesta dinàmica no n’estan exempts ni els països més madurs i desenvolupats. Serveixen els interessos d’un grup reduït i autoescollit, que té en comú el menyspreu pels interessos essencials dels seus conciutadans i de la resta d’habitants del món. L’Estat de dret, en què aquells que detenen el poder han de respondre davant la llei, inclosos els més alts càrrecs, està donant pas a una instrumentalització del dret que permet als governants fer ús i abús de la llei i dels tribunals per aconseguir encara més poder i benefici personal.

El progrés que es va aconseguir a través de l’humanisme, el renaixement, la reforma, la il·lustració, les revolucions estatunidenca i francesa o a conseqüència dels horrors de dues guerres mundials o l’elaboració de la Carta de les Nacions Unides ara fa vuitanta anys, està avui clarament en perill. Observem com, en cada vegada més països, decau la participació democràtica en l’elaboració de les polítiques governamentals, i l’Estat de dret i les garanties processals reculen fins al punt que les autocràcies i els règims corruptes són ara majoria a l’ONU. Cap país està avui a resguard de la pressió exercida per deslegitimar o abolir els drets humans universals, els drets dels ciutadans, les llibertats essencials, així com els límits i contrapesos dels ordenaments constitucionals.

La corrupció mana

Si aquesta tendència no s’inverteix aviat, podria arribar a ser irreversible, perquè avui la humanitat s’enfronta també a una crisi mediambiental sense precedents, urgent i existencial. Per la seva pròpia naturalesa i gairebé per definició, les ments i els règims corruptes són incapaços de gestionar la crisi planetària; cal tenir en compte que els béns públics són també un oceà sa, un clima estable amb glaceres estables, un medi ambient saludable amb diversitat biològica de sòls fèrtils i aigua viva o un medi ambient sense contaminació que saturi les funcions dels ecosistemes. Són béns que cal cuidar per protegir i maximitzar el benestar i la seguretat humana global. En canvi, la corrupció es relaciona, en essència, amb l’apropiació privada, per la força o l’engany, de béns i serveis, diners i actius, per part d’aquells que tenen aquest poder davant la manca de poders superiors que facin complir les normes generalment acceptades. La naturalesa és víctima habitual de la corrupció. Allà on impera la corrupció, ningú pot alçar-se per protegir els béns públics, que inclouen la qualitat i la integritat del medi ambient i els interessos i la supervivència de les generacions futures. La corrupció és un poderós enemic del sistema Terra, el sistema que ens proporciona béns essencials com l’aigua, el menjar, les matèries primeres i les energies renovables, des de la fusta sostenible fins a l’energia fotovoltaica. La corrupció és l’enemiga de la seguretat humana planetària.

(In)solvència planetària

Mitjançant la publicació de l’informe Planetary Solvency, l’IFoA (Institut i Facultat d’Actuaris) britànic, una de les fonts més solvents i moderades a l’hora d’avaluar riscos i perills, ha llançat un seriós advertiment: «El canvi climàtic i la pèrdua de naturalesa, com a resultat de l’activitat humana, amenacen l’estabilitat del sistema Terra. Els impactes resultants són ja extrems, amb incendis, inundacions, onades de calor, temporals i sequeres. Si no es controlen, podrien arribar a ser catastròfics, incloent-hi la pèrdua de capacitat de producció de cultius essencials de manera sostenible, l’augment de diversos metres en el nivell del mar, l’alteració dels patrons climàtics i una major acceleració de l’escalfament global. Correm el risc d’activar punts d’inflexió com el desglaç de Groenlàndia, la pèrdua d’esculls de corall, la desaparició de la selva amazònica i grans alteracions en els corrents oceànics»_¹. 

La cita acaba fent referència al que es coneix com a «punt d’inflexió», que és quan parts essencials de la Terra passen del seu estat actual (relativament estable) a un d’inestabilitat i canvi, que més tard o més d’hora acabarà conduint a un nou estat ‒també relativament estable‒ que serà diferent de l’actual. Aquests llindars crítics tenen a veure, per exemple, amb la circulació oceànica, que transporta energia i nutrients per tot el món per a fer possible la vida ‒com fa la sang en els éssers humans‒ o el desglaç del permagel, que podria alliberar enormes quantitats de metà del sòl. El metà és un potent gas d’efecte hivernacle, per la qual cosa el desglaç del permagel provocaria un augment de les temperatures i, conseqüentment, encara més desglaç i alliberament de metà, és a dir, un cercle viciós.

Possiblement, el punt d’inflexió més conegut sigui el desgel de les glaceres, concretament a l’est i a l’oest de l’Antàrtida, Groenlàndia i l’Himàlaia. Aquest desglaç s’està produint en aquests llocs de manera simultània, i a tot arreu les causes són les mateixes. Els punts d’inflexió estan connectats entre si i poden activar-se mútuament, produint un efecte dòmino o en cascada que impliqui una acceleració dels danys que resulti impossible de gestionar. Com a conseqüència, podem arribar a un punt de no retorn a partir del qual resulti impossible estabilitzar el clima.

El IFoA assenyala a més diversos exemples impactants de les conseqüències possibles de l’escalfament global, com la pèrdua potencial de la meitat de les terres aptes per a la producció de blat i blat de moro. Aquesta institució calcula també que l’economia mundial podria patir una minva del 50% del PIB entre 2070 i 2090 si no es planta cara als riscos de manera realista i efectiva, a fi d’orientar la presa de decisions cap a l’adopció de mesures que permetin evitar el pitjor escenari.

Fins i tot amb polítiques eficaces que facilitessin una recuperació de l’oceà i de l’atmosfera i també del clima, els objectius de l’acció col·lectiva a escala mundial són enormes. L’ascens del nivell del mar ‒que, per la seva banda, provocarà també l’augment del nivell dels rius‒ és probablement ja inevitable. L’oceà inundarà gran part de les terres més fèrtils dels deltes i les valls fluvials baixes, així com els centres urbans i les infraestructures de transport i industrials de les ciutats portuàries. Algunes nacions illenques desapareixeran sota les aigües, i també canviarà la geografia dels països amb menys altitud i dominats per sistemes fluvials. 

Tot això succeirà de manera gairebé simultània i, per tant, els mecanismes actuals d’ajuda i assistència internacionals corren el risc de quedar desbordats. El panorama exigeix una cooperació internacional urgent i coordinada en interès de tota la humanitat; l’acció desinteressada és la millor manera de respondre a l’interès propi, ja que aquesta policrisi mediambiental omnipresent ha fet indivisible el destí de la humanitat.

Gestió de riscos i solucions sense lamentacions

La ciència coneix bé les causes, la lògica i la dinàmica que hi ha darrere la destrucció del medi ambient. Les evidències i les perspectives sobre què implica i què s’hauria de fer en relació amb el canvi climàtic ja no són objecte de controvèrsia científica seriosa, malgrat que hi hagi experts que continuïn qüestionant la precisió o la validesa de les dades, la solidesa de les teories, els mètodes i models, o que posin a prova els límits d’aplicabilitat de les solucions proposades. Això també és part de la ciència. No obstant això, el missatge per als responsables polítics, líders empresarials i inversors és clar com l’aigua: aquest és el moment de dur a terme una acció global coordinada si volem evitar les pitjors conseqüències de l’escalfament global. I, així i tot, tenim incomptables exemples de com la ciència, els científics i el mateix mètode científic són atacats i se’ls retiren els fons arreu amb la intenció de fer callar les veus de la raó. 

És per això que l’IFoA demana una avaluació honesta i una gestió eficaç dels riscos, que es passi d’una perspectiva curtterminista a una altra de llarg termini, i de les mètriques econòmiques a les mediambientals. I cal que els responsables polítics siguin formats per afrontar aquest canvi. També les companyies asseguradores, que associem a la gestió de riscos, toparan amb els seus límits, ja que, perquè els riscos siguin assegurables, han d’emanar de successos «sobtats, imprevistos i no intencionals», i que aquests siguin, a més, independents els uns dels altres, és a dir, no connectats sistèmicament. Finalment, cal que els danys de cada succés siguin relativament petits en comparació amb el total assegurat. I sens dubte, els successos i els danys derivats d’un agreujament de l’escalfament global no reuneixen cap d’aquestes tres característiques i, per tant, no són assegurables.

A la pràctica, cal descarbonitzar totalment l’economia mundial (la base industrial, el sistema de transport i el parc immobiliari, així com els sectors primaris que fan un ús intensiu de combustibles fòssils, com l’agricultura i el sector pesquer); cal posar fi a l’ús de combustibles i recursos fòssils, com els que se subministren a la indústria química i plàstica. El primer pas important seria abolir qualsevol mena de subsidi als sectors fòssils. Això estalviaria milers de milions d’euros o dòlars i donaria marge fiscal per a inversions urgents en resiliència climàtica.

La natura és part de la solució i cal atorgar-li un paper més important. El gran ecosistema que més ràpidament podria recuperar-se és l’oceà. Hi ha evidències que demostren que la seva recuperació pot ser molt ràpida si s’interrompen pràctiques destructives com la pesca d’arrossegament o els mètodes de pesca industrial. Els ecosistemes marins i els bancs de peixos no només es recuperen a gran velocitat, sinó que la seva recuperació permet emmagatzemar grans quantitats de carboni que, d’una altra manera, estarien a l’atmosfera afavorint l’efecte hivernacle.

A terra ferma, el repte és emmagatzemar tanta aigua com sigui possible als continents, el contrari del que es va fer en segles passats, quan la intervenció humana va consistir a drenar la terra i accelerar el flux de l’aigua cap a l’oceà. En aquestes actuacions, la naturalesa té les seves maneres de garantir l’estabilitat i la integritat d’ecosistemes aquàtics diversos i rics_². La cobertura vegetal permanent és necessària per protegir els sòls de l’oxidació de la matèria orgànica en un clima més càlid i, sovint, més sec. La paludicultura (ús d’erms per a la producció d’aliments sense drenatge) i els sistemes agroforestals, en els quals els cultius es planten a l’ombra dels arbres, són opcions tradicionals d’ús de la terra que cal tenir en compte. La combinació de panells solars amb una producció a la seva ombra de plantes o de cria d’animals és l’equivalent actual a anteriors usos concurrents del sòl.

Autòcrates i cia

Avui en dia assistim a una clara confrontació política. D’una banda, trobem la democràcia liberal, un sistema basat en el sufragi lliure, igual i secret, els drets humans, els drets i les llibertats civils ‒incloent aquí la llibertat d’expressió, el dret a l’oposició política i el reconeixement de les minories‒, i també en l’Estat de dret, amb un poder judicial independent, eficaç i ràpid. Una democràcia liberal que es nodreix d’uns mitjans de comunicació lliures i crítics, d’una ciència escèptica i de la separació entre religió i Estat. 

A l’altra banda, hi trobem allò que anomeno «Autòcrates i cia», una mena d’associació no registrada, integrada per governants com Trump, Putin, Orbán... Dirigents, tots ells, mútuament compromesos amb la preservació del seu poder i que tenen el suport de plutòcrates, procedents principalment de les indústries dels combustibles fòssils i la mineria, però també dels sectors químic, agrícola, alimentari i financer, així com de les indústries més noves i menys regulades que dominen les xarxes socials, els negocis en línia o les criptomonedes. Aquests plutòcrates patrocinen els autòcrates, que, al seu torn, garanteixen que les activitats econòmiques dels primers no siguin gravades ni regulades sense el seu consentiment. La regulació i la fiscalitat s’equiparen a l’expropiació, que ha de ser compensada. La seva lògica segueix el precedent històric de l’esclavatge: quan es va abolir a l’Imperi Britànic, els esclaus van ser alliberats, sovint amb demora, mentre es compensava financerament els seus antics propietaris. Aquest precedent és encara latent en tots els països de la common law i en ell radica l’esperança dels propietaris d’actius fòssils d’obtenir grans compensacions pels actius naturals dels quals es van apropiar en el seu moment.

La UE és com una espina clavada per a aquests autòcrates i plutòcrates, ja que és una democràcia multinacional de mida continental que continua tenint la legitimitat i la capacitat d’elaborar polítiques i normatives d’interès públic i de protegir i augmentar els béns públics. L’abast del seu mercat interior i les relacions comercials que manté amb la resta del món fan que la UE tingui també el poder de facto d’incidir en l’establiment de normes a escala global. Per exemple, qui vulgui accedir al mercat europeu ha de complir la seva normativa sobre químics. Això té també un impacte en les relacions comercials entre tercers països. Fins i tot la Directiva marc de l’aigua, molt allunyada del comerç mundial, té efectes més enllà de la UE. Això resulta evident als països veïns, amb els quals la UE comparteix conca hidrogràfica, però també el Brasil i el Kazakhstan s’han inspirat en aquesta directiva. Allò que és convenient per als vint-i-set estats membres de la UE, amb tota la seva diversitat, i que en general és accessible en els vint-i-quatre idiomes oficials, sol ser també un bon punt de partida per a desenvolupar lleis pròpies en altres indrets del món més allunyats. 

Amb nombroses lleis a favor de més transparència en les cadenes de subministrament, la UE també ha ampliat recentment, de manera conscient i estratègica, el seu efecte protector a escala mundial. No és casualitat que aquestes polítiques de la UE siguin ara objecte d’esforços concertats per tirar enrere el que s’ha aconseguit en els últims anys; esforços animats per les mateixes indústries i interessos que hi ha darrere de les tendències autocràtiques.

La UE: una tecnocràcia estable

Resulta difícil, tanmateix, comprar la política de la UE. Evidentment, els polítics europeus també poden veure’s seduïts pels arguments dels autòcrates, però els diners no dominen tant en el sistema polític europeu com als EUA. En essència, la UE és una tecnocràcia on els experts tenen la paella pel mànec. Els funcionaris de la Comissió Europea estan compromesos amb la UE en conjunt i solen actuar en conseqüència. Es fixen en els arguments fàctics i, a l’hora de redactar les lleis, es basen en avaluacions d’impacte preparades per experts independents amb mètodes reconeguts. La legislació europea sol estar, per tant, ben fonamentada i és efectiva. 

Gairebé tots els textos legislatius de la UE incorporen un cicle de revisió i modificació, quelcom d’únic al món. Pocs anys després d’entrar en vigor, els estats membres informen de la seva experiència durant la implementació i expliquen què funciona, on calen millores i què els agradaria de cara al futur. La Comissió Europea fa un resum i el remet juntament amb un esborrany de millores al Consell de Ministres i al Parlament Europeu, perquè adoptin una decisió sobre el tema. El resultat és una gestió adaptable de les polítiques que permet reconèixer i corregir els errors, i ajustar-ne la implementació en cas necessari. Aquest estil polític també té un impacte estabilitzador en els estats membres.

No podem oblidar que aquests procediments tecnocràtics de la UE, comparativament ben protegits d’influències polítiques o fins i tot populistes, no han caigut del cel. Els pares de la UE ‒lamentablement, amb prou feines va haver-hi mares‒ no confiaven en els pobles d’Europa. No podem oblidar que Hitler i Mussolini van arribar al poder mitjançant eleccions ‒manipulades– i, unes dècades després, en el moment actual, veiem com ressorgeix una dreta radical que guanya eleccions a Itàlia o a Hongria, mentre la democràcia liberal experimenta un declivi generalitzat.

La UE està feta per a sobreviure als mandats dels autòcrates elegits i així ho ha demostrat malgrat l’elecció de governs extremistes a Àustria, Dinamarca o Polònia, per exemple. Al Regne Unit, l’elit financera britànica se n’ha adonat i, per això, va arribar a la conclusió que havia d’abandonar la UE si volia evitar la regulació europea del seu sistema financer, especialitzat en l’evasió fiscal i el blanqueig de diners a través d’una sèrie de territoris britànics d’ultramar (o «jurisdiccions») amb lleis laxes i funcionaris mal·leables_³. Londongrad o la City of London Corporation, com afectuosament solien anomenar-la fins fa poc els cercles russos, amb les seves exempcions d’impostos i regulacions, s’ha salvat de la «ignomínia» de sotmetre’s a les lleis de la UE, per al consol i l’alegria dels autòcrates i plutòcrates de tot el món. Aquest era i és l’únic «benefici» del Brexit, aconseguit per uns pocs corruptes a costa de la població del Regne Unit i de la UE.

El que tenim ara en joc no és altra cosa que la destrucció de la voluntat i la capacitat de la UE d’elaborar polítiques «blindades a futur» en nom de l’interès públic i de les generacions futures, i frenar les activitats socials i ecològicament insostenibles que constitueixen avui l’essència de l’economia monetària. Per a destruir la UE és necessària tota la incertesa possible, mitjançant la desinformació i la distracció del fet essencial, per així dissuadir de votar els electors del centre. I requereix, en primer lloc, una polarització que mobilitzi els votants de les perifèries polítiques, els quals confien en un govern autoritari.

Les lliçons de la història

El patró de desestabilització a Europa no és d’ara. Després de fer-se ressò de l’actualitat i analitzar la situació a Rússia i en altres països europeus abans de la Primera Guerra Mundial, Ian Kershaw va escriure a Descenso a los infiernos. Europa 1914-1949 (Barcelona: Crítica, 2021): «No només com a reacció al que es percebia com una amenaça dels moviments d’esquerres, sinó també per ajudar els governs amb poc o nul suport de les masses a ampliar la seva base de suport, van sorgir contramoviments de caràcter populista. Sovint els patrocinaven, directament o indirecta, industrials i terratinents desitjosos de desviar una oposició potencial basada en criteris de classe cap a canals més fàcilment controlables. Van intentar «nacionalitzar» les masses, inspirar en elles sentiments de reafirmació nacionalista, imperialista i racista amb la intenció d’afavorir l’statu quo polític. I en certa mesura ho van aconseguir. El nacionalisme bel·ligerant, l’antisemitisme virulent i altres modalitats de racisme es van fer habituals entre aquells que no formaven part de la minoria atreta per les doctrines del socialisme internacional. La difusió de l’educació bàsica, l’augment de l’alfabetització i el baix cost dels diaris populars van oferir la possibilitat d’estendre aquesta influència. La política de masses es va obrir a noves formes de mobilització tant per part de la dreta com per part de l’esquerra. Algunes seguretats van començar a ensorrar-se»_⁴.

Avui dia ja no es tracta dels «diaris populars barats» de la Primera Guerra Mundial, sinó dels nous «mitjans de comunicació social», als quals es recorre per a manipular a través de la mentida; però, per la resta, la recepta és la mateixa.

Si la UE fracassa com a poder regulador progressista i eficaç a escala internacional perquè una majoria del Parlament Europeu prefereix doblegar-se davant els negocis d’autòcrates i plutòcrates, aleshores no hi haurà Estat ni poder que pugui intervenir-hi. Els EUA continuaran essent un país afeblit per la polarització, la Xina continuarà desenvolupant-se cap a un sistema totalitari i es tornarà més propensa a cometre errors a causa de la manca d’oposició; i poca esperança podem tenir en unes Nacions Unides amb una majoria de governs autoritaris a la seva Assemblea General. No existeix cap altre bloc que tingui la força i la projecció de la UE. Només la UE pot garantir la pau i la llibertat, establir les bases per a la vida i mantenir el planeta segur i solvent.

Referències bibliogràfiques

Kershaw, Ian. Descenso a los infiernos. Europa 1914-1949. Barcelona: Crítica, 2021, p. 46.

Traynor, Ian; Watt, Nicholas; Gow, David i Wintour, Patrick. «David Cameron blocks EU treaty with veto, casting Britain adrift in Europe». The Guardian, 9 de desembre de 2011, (en línia) https://www.theguardian.com/world/2011/dec/09/david-cameron-blocks-eu-treaty.

Trust, Sandy et al. «Planetary Solvency–finding our balance with nature. Global risk management for human prosperity». IFoA, gener de 2025, (en línia) https://actuaries.org.uk/planetary-solvency.

Notes:

1-  Vegeu Trust et al. (2025).

2- Podríem fer referència aquí a l’expressió popular anglesa «Deixem que els castors siguin castors!», que suggereix la idea de permetre que alguna cosa o algú segueixi la seva naturalesa o el seu curs natural.

3- Vegeu Traynor (2011).

4- Vegeu Kershaw (2021).

Imatge: © Naja Bertolt Jensen - Unsplash