Apunts | Tensions a la perifèria i aspiracions globals: desafiaments per a la transició ecològica de la UE
La Unió Europea ha adoptat una transició ecològica ambiciosa que projecta lideratge en l’àmbit internacional, malgrat ser el continent que s’escalfa més ràpid. Polítiques com el Pacte Verd Europeu i el Mecanisme d’Ajustament en Frontera per Carboni (MAFC, per les seves sigles en anglès) incideixen en els fluxos econòmics mundials i responen a objectius tant ambientals com geopolítics. Aquests instruments permeten que la UE determini les normes sobre el canvi climàtic i el comportament dels mercats a escala internacional mitjançant la facultat reglamentària, fet que consolida la seva identitat com a potència normativa en matèria ecològica. No obstant això, aquestes polítiques creen en la mateixa Unió asimetries internes, que afecten especialment les regions situades en la perifèria geogràfica i econòmica.
Els territoris perifèrics i marítims solen ser els més exposats al canvi climàtic. Hi ha riscs ambientals evidents ─com la pujada del nivell del mar, les tempestes cada vegada més intenses, les sequeres prolongades i la pèrdua de biodiversitat─, que afecten aquests indrets de forma més directa que moltes regions centrals. Malgrat això, aquests territoris estan menys preparats des del punt de vista estructural per adaptar-se a les estratègies generals de la UE o per determinar-les. En aquest marc, la política climàtica esdevé no solament una eina d’influència a escala mundial, sinó també una font interna de friccions, i exigeix noves formes d’inclusió, coordinació i solidaritat territorials.
Les regions europees són competents en matèria d’utilització de fonts d’energia renovable, ordenació territorial, ús del sòl, transport públic i resposta davant d’emergències, entre altres aspectes clau de la transició ecològica. No obstant això, la seva participació en la presa de decisions en l’àmbit de la UE continua sent limitada i, sovint, reactiva. Incorporar les veus regionals no és solament una qüestió d’eficiència administrativa, sinó d’equitat i apropiació.
L’accés al finançament climàtic és un exemple d’aquesta fragmentació. La Unió Europea ha desenvolupat un ecosistema d’instruments de finançament ─com el Fons de Transició Justa, el Fons d’Innovació i la Política de Cohesió─, però entendre’ls no és ni de bon tros senzill. Les regions remotes, insulars o menys desenvolupades solen mancar de la capacitat administrativa, els coneixements tècnics o les possibilitats de cofinançament necessaris per accedir a aquests fons. Els llocs que necessiten més ajuda solen ser, per tant, els menys capaços d’aprofitar-la.
Per evitar que la transició ecològica (o verda) es converteixi en un nou impulsor de la desigualtat territorial, els mecanismes financers de la Unió Europea han de ser més accessibles, flexibles i adaptables a les especificitats territorials. A més, és fonamental que existeixi una coordinació més gran entre les institucions de la Unió i les autoritats regionals, a fi de garantir que el finançament s’ajusti tant als objectius europeus com a les necessitats locals, partint d’un objectiu climàtic clar per al 2040, l’anunci del qual per part de la Comissió Europea s’espera d’aquí a poc temps.
La interrelació entre el clima i la migració és un altre exemple de les implicacions territorials i geopolítiques del canvi climàtic. En les fronteres marítimes i meridionals de la Unió Europea, el deteriorament ambiental apareix com a impulsor clau de la mobilitat. La pujada del nivell del mar, la desertificació i l’escassetat d’aigua ja estan modificant les pautes migratòries, especialment al Nord d’Àfrica i l’Àfrica Subsahariana. A mesura que s’intensifiquen les pressions climàtiques, també ho fan els reptes als quals s’enfronten regions costaneres com Canàries, Sicília o Lampedusa, que es troben ja en una situació compromesa pel que fa a la resposta humanitària i les infraestructures. Per tractar aquests vincles cal una integració de marcs polítics i normatius que combinin l’adaptació climàtica, la governança de la migració i el desenvolupament regional. La cooperació regional i transfronterera ─especialment al Mediterrani─ pot reforçar els sistemes d’alerta precoç, fomentar la resiliència i promoure respostes primerenques i comprensives als desplaçaments d’origen climàtic; tot i això, aquesta dimensió continua sense desenvolupar-se suficientment en l’elaboració de les polítiques de la UE, que sovint separa l’agenda climàtica de les relatives a la migració i la seguretat.
En l’àmbit mundial, la transició ecològica de la Unió Europea no és solament una transformació interna, sinó una projecció d’influència en el fracturat panorama internacional. El Pacte Verd i el MAFC, per exemple, no són polítiques aïllades: són instruments geopolítics que estenen l’àmbit reglamentari de la Unió més enllà de les seves fronteres. Mitjançant la condicionalitat ambiental, la política comercial i la cooperació per al desenvolupament, la UE pretén determinar el comportament econòmic global i posicionar-se com a organisme normatiu mundial en matèria d’economia ecològica. Aquesta postura reflecteix un gir estratègic cap al clima com a esfera de competència i cooperació a escala mundial.
La relació de la Unió Europea amb la Xina, i ara amb el Govern de Donald Trump als Estats Units, és encara més complexa. La Xina és el país que genera més emissions, però alhora és un productor clau en matèria de tecnologia neta i un rival sistèmic. La dependència de la UE respecte d’aquestes dues nacions ha posat de manifest la vulnerabilitat de les cadenes de subministrament ecològiques. L’autonomia estratègica, el Reglament de Matèries Primeres Fonamentals i les iniciatives per diversificar les aliances comercials tenen com a objectiu reduir aquesta subordinació, però els esforços per eliminar els riscs sense desvincular-se’n completament requereixen que s’assoleixi un equilibri difícil entre competència, cooperació i consolidació de la resiliència.
El Sud Global, en canvi, presenta un altre tipus de reptes. Encara que la Unió Europea es considera capdavantera en matèria climàtica, molts països en desenvolupament contemplen les seves polítiques amb escepticisme. Instruments com el MAFC es perceben com un proteccionisme ecològic que imposa costos a les nacions exportadores sense donar prou atenció a la responsabilitat històrica ni a les llacunes de capacitat. Als fòrums multilaterals, les crides a favor de la transferència de tecnologia, el finançament climàtic i els mecanismes per a pèrdues i danys continuen posant en relleu la bretxa existent entre les aspiracions i l’equitat. Tret que uneixi el seu plantejament regulador i un grau significatiu de solidaritat, la UE corre el risc que la seva diplomàcia climàtica es consideri interessada.
La iniciativa Global Gateway i els anuncis recents obre el camí al finançament de l’adaptació al canvi climàtic són avenços en la direcció adequada, però resten pendents qüestions sobre la magnitud, l’accessibilitat i la implementació. El poder normatiu de la UE és més gran quan s’associa els valors als incentius, és a dir, quan no es limita a regular, sinó que també possibilita. Això és una dimensió poc considerada en esdeveniments mundials, com la recent Conferència de l’ONU sobre el Canvi Climàtic (COP) celebrada a l’Azerbaidjan el 2024. Per tractar les desigualtats estructurals de la transició ecològica mundial cal quelcom més que paraules; es necessiten mecanismes previsibles, generosos i creïbles des del punt de vista polític.
En l’àmbit intern, la transició ecològica està reconfigurant les relacions de poder a la Unió. A més, les regions perifèriques no són només vulnerables, sinó també estratègiques. Les regions costaneres i ultraperifèriques alberguen infraestructures clau en matèria d’energies renovables, reserves de biodiversitat i corredors de comerç marítim. Moltes d’aquestes són laboratoris d’innovació en relació amb l’economia circular, l’economia del mar (o blava) i la mobilitat sostenible, i duen a terme una funció clau en l’adaptació climàtica a través de la protecció del litoral i la resposta davant les catàstrofes.
Per alliberar aquest potencial cal descentralitzar competències, establir mecanismes de participació més ferms i aplicar estratègies d’inversió basades en l’espai. La governança inclusiva, la cohesió territorial i la innovació regional no són elements secundaris del Pacte Verd, sinó el seu pilar. Sense aquests elements, la transició ecològica podria reproduir les mateixes constants d’exclusió i centralització que pretén superar. Davant d’aquest panorama geopolític canviant, les autoritats regionals són interlocutores indispensables en l’articulació d’una resposta europea al canvi climàtic que sigui sostenible, justa i coherent des del punt de vista estratègic. El coneixement dels contextos locals, la proximitat a la ciutadania i la capacitat per aplicar solucions concretes posicionen aquestes entitats com a agents clau a l’hora de plasmar les estratègies continentals en resultats legítims i apropiats.
L’èxit ─intern i extern─ del Pacte Verd depèn del fet que la Unió Europea sigui capaç de conciliar les seves aspiracions geopolítiques amb la solidaritat interna i la seva potestat reglamentària amb la justícia global. L’acció climàtica ja no és un àmbit polític aïllat: és el terreny en què les lògiques econòmiques, territorials i internacionals col·lideixen. Gestionar aquesta complexitat amb humilitat, inclusió i sagacitat estratègica determinarà la credibilitat de la Unió els propers anys.