Apunts | Reubicació planificada: dificultats garantides
Des del primer informe que va elaborar, el 1990, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), s’admet que una de les conseqüències principals del canvi climàtic induït per l’home serà el desplaçament de població. El 2010, la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC) ja afirmava que la mobilitat pot ser una forma d’adaptació al canvi climàtic i assenyalava que podria adoptar tres formes en concret: migració, desplaçament i reubicació planificada. Aquest breu article tracta el cas d’aquelles àrees que esdevenen inhabitables pels efectes del canvi climàtic i on comunitats senceres han de ser reubicades.
La decisió de reubicar una comunitat, tant si és decisió de la mateixa comunitat com si és governamental, no s’ha de prendre a la lleugera. La majoria de les persones volen romandre en el lloc on viuen, ja que poden tenir vincles culturals i espirituals profunds amb el territori, i desplaçar-se representa un canvi existencial en les seves vides. I, tanmateix, la reubicació planificada pot salvar vides i oferir l’oportunitat de prosperar, en un lloc nou i més segur, a comunitats que viuen en entorns degradats i de risc. Quan es realitza amb èxit, la reubicació planificada permet reduir els riscos derivats de catàstrofes i permet al mateix temps una adaptació als efectes del canvi climàtic. Però és important reconèixer que la reubicació planificada és sempre una qüestió complexa. Requereix molta feina, consultes i diners. Aquest article comença examinant què és i què no és una reubicació planificada i analitza els diversos elements que s’han de tenir en compte quan es planifica la reubicació de tota una comunitat, utilitzant diversos exemples de reubicació. Tot i que probablement hi hagi hagut milers de reubicacions planificades, se n’han documentat relativament poques i no existeixen gaires investigacions sobre aquesta qüestió.
Què són les reubicacions planificades?
Quan es parla de reubicació de tota una comunitat, s’utilitzen molts termes, principalment, assentament, retir (retir costaner, retir administrat), relocalització o reubicació. Però des que, el 2010, l’IPCC comencés a utilitzar el terme reubicacions planificades, aquest s’ha convertit en el terme dominant. Les reubicacions planificades, com indica el terme mateix, estan planificades i impliquen el desplaçament de grups, en lloc d’individus o famílies.
Una reubicació planificada és un procés organitzat mitjançant el qual s’ajuda grups de persones a abandonar la seva zona de residència i assentar-se en una nova ubicació, proporcionant les condicions per reconstruir les seves vides. Aquesta última frase és important: les reubicacions van més enllà del simple transport físic de persones a un lloc diferent. Les reubicacions planificades es duen a terme sota l’autoritat de l’Estat i es realitzen per protegir les persones de l’impacte de les catàstrofes i el canvi climàtic. Això difereix radicalment d’aquells casos en què alguns governs han reubicat comunitats, sota el pretext de risc ambiental, amb finalitats diferents, com ara l’acaparament de terres.
Les reubicacions planificades, a diferència de les evacuacions, es conceben com a permanents o, almenys, a llarg termini. Quan es produeix una evacuació, generalment aquesta es realitza a refugis temporals i amb l’expectativa que la població torni a les seves llars quan acabi l’amenaça immediata. Existeixen casos, però, en què la població no ha pogut retornar en dècades, com ara la catàstrofe de Fukushima de 2011 al Japó o l’huracà Katrina el 2005 als Estats Units.
Les reubicacions es poden dur a terme com a conseqüència d’una catàstrofe o per evitar danys futurs. La investigació mostra que aproximadament la meitat de totes les reubicacions registrades al món es produeixen després de la destrucció d’un hàbitat com a conseqüència d’una catàstrofe. Poden ser a iniciativa d’una comunitat ─com és el cas de les aldees indígenes d’Alaska, als Estats Units, o la comunitat Gardi Sugdub, a Panamà─ o a iniciativa del Govern, generalment prenent com a base avaluacions tècniques de risc ambiental. Com que els grups indígenes viuen tradicionalment en terres més ignotes i exposades a les catàstrofes, aquestes comunitats són, sovint, les que necessiten assistència governamental per traslladar-se.
El cas de la Xina és particular, ja que si bé el govern ha dut a terme reubicacions de centenars de milers de persones els darrers anys, la majoria de les reubicacions planificades documentades han estat molt més petites, d’unes poques desenes o pocs centenars de persones i, generalment, a pocs quilòmetres de distància.
Tot i que sovint es parla de reubicació de països sencers (com en el cas dels petits estats insulars del Pacífic), les reubicacions planificades internacionalment encara no s’han realitzat i plantegen problemes com la qüestió de la ciutadania, la governança i les relacions diplomàtiques, que requereixen molta més atenció abans que puguem considerar-les una resposta al canvi climàtic.
Què implica la planificació de les reubicacions?
Prendre la decisió de reubicar una comunitat sencera no és mai senzill. Val a dir que només uns pocs governs al món han dut a terme de manera efectiva polítiques sobre reubicacions planificades, i en la majoria de casos, la responsabilitat s’ha deixat en mans d’un ministeri en particular o, si s’escau, de les autoritats locals.
Abans de planificar una reubicació, cal assegurar-se que s’estableixin els marcs jurídics adequats, especialment pel que fa a l’adquisició de terres. Les decisions sobre on i quan traslladar-se s’han de prendre consultant les persones desplaçades, així com les comunitats de les zones de destinació. Desafortunadament, hi ha molts casos en què governs ben intencionats han planejat reubicacions amb consultes inadequades a les comunitats afectades i els resultats han estat problemàtics. Per exemple, a les Filipines, després del tifó Haiyan de 2013, es va planificar la reubicació de vora d’un milió de persones. Malgrat iniciar-se un procés participatiu, que va resultar massa llarg, finalment es va optar per reduir l’àmbit de consulta a les comunitats afectades i els resultats van deixar molt a desitjar. Els membres de la comunitat van ser traslladats a llocs diferents i hi va haver manca d’habitatges i infraestructures.
Tot i que l’atenció se centra generalment en els desplaçats, també hi ha una altra població afectada. I això obre un seguit d’interrogants importants: Què passa amb aquells que opten per quedar-se? I amb aquells que van marxar abans de la comunitat per raons ambientals, tenen també dret a participar en el programa de reubicació? I què succeeix amb la terra desocupada? Aquest darrer punt és important, ja que en alguns casos, el Govern utilitza la terra desocupada per protegir la resta de la comunitat, com una espècie de reserva natural; però en d’altres, com per exemple els que va documentar el Banc Mundial a Amèrica Llatina, quan les persones es traslladen fora d’una plana inundable, d’altres s’instal·len en aquesta zona malgrat el risc ambiental que suposa.
Hi ha problemes logístics relatius a l’adquisició de terra per a la reubicació d’una comunitat i l’organització del transport de població i les seves pertinences. Les qüestions relatives a la terra sempre són complicades, especialment en els sistemes informals o tradicionals de tinença. Si bé les qüestions logístiques són les que primer té en compte la gent en les reubicacions, les relatives als mitjans de vida són sovint les que marquen la diferència entre les operacions reeixides i les fallides. Quan la població es trasllada a una zona on no pot trobar feina o continuar amb els seus mitjans de vida tradicionals, no romandrà allà, encara que les cases siguin més segures. Això passa particularment amb les comunitats costaneres, la població de les quals viu sovint de la pesca o del turisme, i que quan són reubicades terra endins es veuen privades del seu mitjà de vida tradicional o habitual.
Finançament de les reubicacions planificades
Una reubicació planificada ─si es fa correctament─ és costosa. El procés de planificació necessita temps i recursos. Les avaluacions tècniques s’han de dur a terme tant en la comunitat d’origen com en la de destinació. La construcció de noves infraestructures, des dels sistemes d’aigua fins a les escoles i l’electricitat, és cara i sovint requereix molt de temps. Generalment solen passar alguns anys entre la decisió de reubicar una comunitat i la seva implementació real. Per exemple, a la reubicació de l’illa de Jean Charles, a Louisiana, que està ben documentada, es van traslladar al voltant de cent persones a un nou emplaçament, a només 40 quilòmetres de distància, i va costar més de 48 milions de dòlars. En alguns casos, les comunitats esperen anys ─com a Alaska, les Illes Salomó o Panamà─ perquè els governs posin a disposició els recursos necessaris. En altres casos, els plans de reubicació acaben arxivats a causa de la incapacitat de reunir aquests recursos.
Existeix certa esperança que el finançament de l’adaptació al canvi climàtic o els fons de resposta davant de pèrdues i danys es puguin utilitzar per donar suport a les reubicacions previstes, encara que fins ara això no s’ha materialitzat. Fiji és, fins a la data, l’únic país que ha establert un fons fiduciari per donar suport a les reubicacions necessàries a conseqüència del canvi climàtic.
El registre
Malgrat la manca de recursos, existeixen casos documentats de reubicacions planificades que han aconseguit aportar seguretat a la població. El criteri bàsic per avaluar l’èxit de la reubicació és que les persones reubicades no només han d’afrontar un menor risc ambiental, sinó que han de tenir almenys el mateix nivell de vida que tenien abans de la reubicació. I el volum de recerca que validi ‒o no‒ que això es compleix és molt limitat. De vegades, com en el cas del Vietnam, les famílies reubicades expressen que, tot i que estan més segures després del seu trasllat, també són més pobres i s’han endeutat per pagar els costos de la reubicació.
En resum, com que encara no es fan els passos adequats per frenar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, és probable que cada vegada hi hagi més comunitats que necessitin ser reubicades en llocs més segurs. Reubicar una comunitat és molt arriscat i és fonamental analitzar els riscos abans d’omplir el primer autobús. Per això, els governs, els líders comunitaris i altres parts interessades han de planificar adequadament l’operació i garantir que es disposi de fons suficients.