Nous horitzons per Escòcia  després de les eleccions britàniques

Nous horitzons per Escòcia després de les eleccions britàniques

Data de publicació:
05/2015
Autor:
Marc Gafarot, investigador, CIDOB
Descàrrega

 Marc Gafarot, investigador CIDOB

 27 de Maig, 2015 /   Opinión CIDOB, nº. 331  

Una de les poques coses que van encertar els malencaminats sondejos previs a les eleccions britàniques van ser els fenomenals resultats obtinguts per l’Scottish National Party (SNP) a Escòcia. Assolir 56 actes de diputat sobre les 59 possibles no és només quelcom excepcional per als nacionalistes escocesos, suposa també una patacada molt dolorosa a la línia de flotació dels partits unionistes, en especial dels laboristes, fins ara força hegemònica entre els diputats escocesos al parlament de Westminster. Així, laboristes, conservadors i liberals només sumen tres escons, un per cadascun d’aquests partits. Un panorama que, irònicament, per alguns opinadors fa d’Escòcia quelcom semblant a una “one party-nation”. Paradoxalment, la gestió del resultat del referèndum escocès, celebrat el 18 de setembre, ha acabat ajudant políticament a dos partits antagònics: d’una banda a l'SNP, pel ràpid enfortiment després de la derrota, i de l’altra als tories, que van saber atiar durant aquesta última campanya electoral el temor anglès a una aliança, a la fi no materialitzada, entre laboristes i nacionalistes. En canvi, és el partit laborista, mancat de referents i perdut en deliberacions internes, el gran perjudicat d'aquestes eleccions.

Malgrat –o tal vegada degut a això- la derrota que l’SNP va patir en el referèndum del 18 de setembre i la dimissió del seu líder històric, Alex Salmond, el partit va saber regenerar-se, empènyer un nou lideratge -que ha estat una de les revelacions de la campanya-, i experimentar un gran augment en popularitat i en nombre d‘afiliacions. L’alt grau de suport que l’opció del Sí va recollir al setembre –45% dels vots- i la incredulitat que ràpidament es va instal·lar entre els escocesos davant les promeses de més autogovern del premier David Cameron, van conferir a l’SNP una valuosa posició negociadora en els debats posteriors al referèndum per avaluar possibles canvis de natura constitucional. L’anomenada Comissió Smith, creada pel govern britànic i integrada pels tres històrics partits unionistes més l’SNP i el Partit Verd escocès, va posar de relleu la força i major coherència política del sobiranisme escocès. Els representants de l’SNP reclamaven una plena autonomia fiscal, control escocès de la despesa pública interna –inclosa les polítiques socials i d’ocupació- i un conjunt de transferències de tipus financer que dotarien a Escòcia d’un sistema pròxim al que avui tenen el País Basc i Navarra. A més, es defensava l’assumpció per part d’Escòcia de la política energètica, telecomunicacions, transports, parts del paquet d’immigració, la competència sobre totes les eleccions, el dret del parlament escocès d’establir la seva pròpia constitució i la representació al nivell de la UE i d’altres instàncies internacionals. A mans de Westminster, en aquesta actualitzada Devo-max, restaria únicament el control de la política monetària, les relacions exteriors, defensa, parts d’immigració i la qüestió constitucional. L’opció maximalista dels nacionalistes, com era d’esperar, no va prosperar, per bé que alguns dels punts esmentats anteriorment van ser acordats per les diferents formacions.

En aquest nou escenari, però, la ministra principal Nicola Sturgeon ha aconseguit brillar i imposar-se per sobre de qualsevol altra figura política ja que s’ha erigit com l’autèntic referent del partit escocès i el relleu del carismàtic Salmond, que dirigirà el grup parlamentari a Westminster. Després d'aquests últims resultats electorals, Sturgeon se sent legitimada per reclamar reformes de més gran abast que les proposades per l’esmentada Comissió Smith, especialment pel que fa a fiscalitat i polítiques socials.

Caldrà veure si, com fins ara, els dos grans pesos pesants de la política escocesa segueixen sent compatibles. De moment Salmond, encara per alguns l’autèntic home fort a l’ombra, ja s’ha avançat a parlar d’un nou referèndum sobre la independència, mentre que Sturgeon, més prudent, ha parlat de noves competències i reforma constitucional. Es tracta d’una intel·ligent i efectiva repartició de funcions, o emergeixen a l’horitzó diferents agendes polítiques? El temps ho aclarirà, potser, més aviat del que es pugui pensar. L’SNP defensa la independència d'Escòcia des dels seus orígens com a partit a principis de la dècada dels trenta del segle passat. Ara bé, lluny de ser una força amb un únic ideari programàtic, els nacionalistes han fet de l’opció socialdemòcrata el seu altre gran actiu electoral. El seu auge aquests últims temps s'explica precisament per la conjunció d’ambdues ànimes i pel descrèdit d’un partit laborista a qui molts encara no perdonen la seva conversió al liberalisme econòmic, defensada pels escocesos Tony Blair i Gordon Brown, l’aposta pel seguidisme a la política del president nord-americà, George Bush, a l’Irak, i la seva estreta col·laboració amb els tories a propòsit del referèndum. La categorització, estesa arreu d‘Escòcia, dels laboristes com a “Red tories” o “tory lites” els ha fet molt de mal i ha portat a milers de votants laboristes a veure l’SNP com el partit que millor defensa dues coses importants: l'ideari històric del laborisme i els interessos escocesos a Londres.

Els nacionalistes escocesos han aconseguit emergir, doncs, -després del referèndum i de les últimes eleccions britàniques- com una força legitimada per demanar el màxim grau d’autonomia política que no comporti el trencament del Regne Unit; són percebuts com els qui millor representen els interessos dels escocesos; i en tercer lloc, la seva participació maximalista però efectiva a la Comissió Smith els ha permès diferenciar-se clarament dels partits unionistes i de les seves agendes polítiques sense haver de recórrer a l'horitzó immediat de la independència. Però sense renunciar-hi en un futur més o menys llunyà. 

E-ISSN: 2014-0843