Amèrica Llatina. Quaranta anys després
Qüestions CIDOB, núm. 26
Anna Ayuso, Investigadora Principal, CIDOB, entrevistada per Oleguer Sarsanedas
Hugo Chávez ha mort quaranta anys després que Salvador Allende i Amèrica Llatina és, avui, ben diferent de com se la imaginaven els qui donaven suport a les dictadures militars de l’Operació Còndor.
Si més no, d’entrada, és una Amèrica Llatina majoritàriament guiada per una “nova esquerra” que guanya inapel·lablement a les urnes i que, un cop al Govern, s’ocupa dels que mai ningú no s’havia ocupat abans, lluitant contra la pobresa i permetent que exerceixin com a ciutadans. També és una Amèrica Llatina que, excepcionalment des de les independències, pot desenvolupar (desafiant les institucions i els poders mundials) unes relacions internacionals autònomes, lliure d’ingerències. Una Amèrica Llatina que exerceix la independència, de fet, i que s’ha convertit en referent per a l’avenç emancipador dels últims anys —de Bolívia a l’Equador, de Veneçuela al Brasil o l’Argentina.
Però han hagut de passar quaranta anys en què s’han succeït episodis duríssims: les guerrilles, la repressió i els desapareguts a Xile, l’Argentina, Bolívia, el Paraguai, l’Uruguai i el Brasil (anys 70 i 80); el derrocament de la dictadura d’Anastasio Somoza, el triomf sandinista i l’organització de la Contra a Nicaragua (1979-1990); l’assassinat de l’arquebisbe Óscar Romero i la guerra civil a El Salvador (1980-1992); la continuació i exacerbació de la guerra civil a Guatemala (1960-1996)...
Tot i que el retorn a la democràcia va anar donant espais polítics a les forces d'esquerra moderada, l’elecció d’Hugo Chávez a la presidència de Veneçuela el 1999 i la de Luiz Inácio Lula da Silva a la presidència del Brasil el 2002 van ser determinants. El gir cap a l’esquerra va esdevenir una tendència continental que el New York Times va batejar com a “Marea Rosa”, per significar que no era una esquerra tan roja com l’anterior. En un reportatge de la BBC de 2005 s’afirmava que a l’Amèrica Llatina, tres de cada quatre habitants vivien en països governats per “presidents esquerranosos” elegits en els sis anys precedents. Un element comú de la política d’aquests països era la clara ruptura amb el “Consens de Washington” –és a dir, segons la BBC, amb “l’agenda d’obertura de mercats i de privatitzacions impulsada per als Estats Units des de començament dels anys 90”—. Una esquerra democràtica, en qualsevol cas, que accedia al poder amb majories inqüestionables. A les victòries de Chávez i Lula da Silva s’hi van anar afegint les de Tabaré Vázquez a l’Uruguai i Martín Torrijos a Panamà (2004), com també les d’Evo Morales a Bolívia (2006), Cristina Fernández de Kirchner a l’Argentina, Rafael Correa a l’Equador i Álvaro Colom a Guatemala (2007), Fernando Lugo al Paraguai (2008) i Ollanta Humala al Perú (2011).
Tot i les diferències dels projectes polítics a cada país, aquesta nova esquerra, diu Anna Ayuso, és fruit de la revolta contra l’statu quo instaurat després del règims autoritaris, perquè la transició democràtica es va fer a mitges.
>A mitges?
>Es va fer en un moment de crisi, quan aquests països estaven tenallats pel deute extern. Va ser una transició acompanyada de polítiques d’ajust estructural –amb tot el cost social que aquestes comporten. La nova esquerra va emergir com a expressió d’un sector social que s’havia desvinculat de les antigues revolucions/lluites armades, al qual les oligarquies (que copaven les institucions) no deixaven sortida. La democratització els havia donat el vot, però no l’expressió política. Els partits establerts no els representaven. Als països amb una certa institucionalitat (Brasil, Argentina, Colòmbia), el sistema de partits va poder canalitzar aquests votants, sovint cap a noves formacions. A d’altres països, van sorgir outsiders de tota mena —de Fujimori a Chávez. El segon factor que explica la pujada de l’esquerra a l’Amèrica Llatina és l’oposició a les conseqüències de les polítiques econòmiques d’ajust (l’empobriment de la població), no només per part dels sectors més vulnerables, sinó també de les classes mitjanes-baixes. En uns països en què els índexs de pobresa han ratllat el 50%, la gran força d’aquesta esquerra és la de la gent “oblidada”, que els altres no han representat mai –no n’han sabut o no han volgut.
>Es podria parlar, doncs, d’un electorat captiu?
>En certa manera. La gran pregunta és si, a mesura que la gent accedeixi a la classe mitjana, tindran el mateix comportament polític que fins ara.
>Quines aliances ha fet, des del poder, aquesta nova esquerra?
>S’han produït aliances significatives: amb els militars (que han deixat de veure’s com a colpistes o com a opció de govern, per a exercir el seu paper de garants de la institucionalitat, al marge de la política) i amb una part de la burgesia (amb resultats diversos: al Brasil, Lula va aconseguir temperar els cacics rurals; a Veneçuela, en canvi, el sector caciquil és, amb la burgesia tradicional, el més castigat per la revolució bolivariana). Però el més significatiu és l’emergència d’una nova burgesia (coneguda com a “boliburgesia” o “chavurgesia” a Veneçuela), molt clientelar i inserida al poder. A Veneçuela, l’aliança té tres potes: els militars, els moviments socials (clientelars: distribueixen subvencions) junt amb els funcionaris (el seu nombre s’ha duplicat amb Chávez), i un sector de la burgesia que s’ha reinventat, ha esdevingut també clientelar i s’ha beneficiat de les expropiacions (gestió d’empreses de capital mixt). Aquests són elements comuns a tots els països governats per la “nova esquerra” –també a l’Argentina dels Kirchner. Com en el cas del peronisme, donaran suport electoral a qui reconeguin com a líder, vingui del sector que vingui.
>I la població indígena?
>Depèn molt dels països. A Bolívia el sector indigenista és absolutament determinant. A l’Equador, en canvi, el moviment va quedar desprestigiat pel suport que havia donat a Lucio Gutiérrez (nascut a la regió Amazònica) i es troba molt dividit. Al Brasil, al seu torn, se circumscriu a determinades zones del país i les seves relacions amb el Govern no són del tot fluides.
>I qui té al davant aquesta nova esquerra? Qui és l’oposició?
>A Bolívia, l’Equador i Veneçuela, l’oposició té un passat nefast. Hi ha un record molt recent dels excessos d’una burgesia corrupta, que acaparava tot el poder, no repartia riquesa i que, per contra, provocava molta inestabilitat, perquè no donava resposta als problemes reals de la majoria de la població. D’altra banda, intents colpistes com el de Veneçuela (2002) i fets com la destitució dels legítims presidents d’Honduras (2009) i Paraguai (2012) no han ajudat gens. L’oposició està molt fragmentada i una bona part és immobilista (vol mantenir l’statu quo) i amb poca visió de país (no vol transformacions a l’estil del Brasil). El de l’oposició de dretes és un pecat original: els seus orígens són les oligarquies extractivistes, que no necessiten ciutadans sinó servents. I topa amb el fet que la gent ja no vol tornar enrere a èpoques en què, per exemple, a l’Argentina es passava gana tot i ser un gran productor agrícola. Els sectors més moderats tenen difícil obrir-se espais en un clima de polarització i divisió.
>Quins són avui els grans temes: L’economia? La seguretat de la regió? La qualitat de la democràcia? Les relacions globals?
>El gran tema és la sostenibilitat econòmica del model. Els països amb molts recursos primaris a preus alts i amb forta demanda als mercats tenen més fàcil acontentar un sector suficient de la població per aconseguir majories. Ara bé: si cauen els preus o la demanda, cau tot. Depèn molt de cada cas: al Brasil (amb indústria, diversificació econòmica i mercat intern) el risc és menor; a Veneçuela (monodependent del petroli) és elevat; a l’Equador, el pragmatisme de Rafael Correa (expropiacions controlades, iniciatives de diversificació) topa amb l’oposició de la població indígena a l’ampliació de les indústries extractives. L’altre gran tema és la seguretat a la regió. En aquest moments, preocupa molt la situació a Centreamèrica, Mèxic, Colòmbia, Veneçuela i fins i tot al Brasil, lligada al narcotràfic i agreujada per la inoperància dels cossos de seguretat (ja sigui per corrupció o per ineptitud) i la impunitat dels acusats (degut al funcionament deficient d’un sistema judicial sense garanties d’independència). El tercer gran tema és la deriva autoritària/institucional dels qui ara controlen el poder (tant com l’antiga oligarquia, però repartint més): la tendència és cap a trencar l’equilibri dels poders tradicionals (judicatura, sindicats, Parlament), anul·lar els contrapoders (mitjans de comunicació) i ampliar el sector clientelar. Si es treuen els mecanismes de control del poder, s’obté un sistema autoritari: una democràcia plebiscitària, referendada a les eleccions, en què totes les decisions les pren el líder (o els integrants del seu sector). Això no passa al Brasil o a Xile, on el sistema de partits fa de contrapoder. Finalment, hi ha el tema de la dimensió global de la regió. El gran “delicte” de Chávez (i allò pel qual se’l recordarà a l’Amèrica Llatina i al món) és el seu desafiament no només a l’statu quo local, sinó també al mundial, amb iniciatives d’integració regional, com l’Aliança Bolivariana per als Pobles de la Nostra Amèrica (ALBA), de creació d’institucions financeres al marge de l’FMI i el Banc Mundial, i de desenvolupament i coordinació amb altres països d’unes relacions internacionals autònomes. No ha estat casual la presència de tants presidents, de tot el món, al seu enterrament. Avui l’Amèrica Llatina vol controlar el seu destí i afirma la seva sobirania –dit d’una altra manera, no vol que ningú li digui què ha de fer. La presència dels presidents de la regió a Caracas fou un acte d’afirmació i, al mateix temps, un toc d’atenció a propis i estranys: encapçalats per Dilma Rousseff, van expressar el seu compromís amb aquest llegat i també la seva voluntat d’acompanyar el procés de Veneçuela (estem amb vosaltres, però atenció: les eleccions han de ser netes i les línies vermelles no poden venir de fora). El paper de Brasil, amb una gran credibilitat internacional i regional, és molt important .
>Estabilitat, doncs?
>Sí, sempre que els sectors opositors no perdin el cap en veure que, no se sap fins quan, tenen poques expectatives d’exercir el poder. Per part dels Estats Units, l’Administració Obama, mentre tingui assegurat el negoci del petroli, s’abstindrà d’intervenir directament. No li preocupa tant la ideologia, prefereix que hi hagi estabilitat a la regió i ampliar mercat. El paper de la Xina, com a principal factor de creixement per a molts països de la regió, també és determinant.