La política exterior marroquina i el PDJ. Un partit pragmàtic?

La Fundació CIDOB va organitzar un taller de debat en el qual es van debatre les singularitats del PJD, partit que ha generat unes expectatives importants de creixement de cara a les eleccions marroquines del mes de setembre.

El Programa Mediterrània de la Fundació CIDOB va organitzar un taller de debat en el qual es va analitzar el pes del Partit de la Justícia i Desenvolupament (PJD), al qual algunes enquestes atorguen unes importants expectatives de creixement, amb vista a les pròximes eleccions marroquines, el mes de setembre vinent. La Sala Campana de CIDOB va acollir una trobada que va partir de la presentació d’un estudi realitzat per Irene Fernández Molina, doctoranda en Relacions Internacionals de la Universidad Complutense de Madrid. 

El PJD i la política exterior del Marroc: entre el populisme i el pragmatisme és el títol provisional d’un estudi que apareixerà pròximament com a document de treball número 7 de la sèrie Mediterrània. En el seu estudi, Fernández Molina assegura que “el complex sistema de partits marroquí s’ha vist sacsejat, els últims anys, pel creixement d’una força política, el PJD, qualificada sovint com a islamista, però que a diferència del moviment al-Adl wal Ihsan ha acceptat les regles de joc amb bones dosis de pragmatisme”. I, malgrat els seus bons auguris, davant la pròxima cita electoral, “el PJD continua sent un partit d’oposició i, per tant, no ha pogut desenvolupar tasques de govern i menys en l’àmbit de la política exterior”, va afegir Fernández Molina. La investigadora va analitzar les peculiaritats del procés de presa de decisions en la política exterior marroquina. 

Entre aquestes va destacar “el poder del Rei i l’escàs marge de maniobra dels partits polítics per influir en la política exterior del país”. No obstant això, Fernández Molina va subratllar que “no és menys cert que algunes forces polítiques, i, especialment, el Partit de la Justícia i Desenvolupament (PJD), han articulat un discurs sobre el sistema internacional i sobre les grans línies de la política exterior marroquina”. Fernández Molina va recordar també que el PJD no s’ha mantingut al marge. “Han intentat donar a conèixer les seves posicions a l’exterior, amb gires i contactes constants a Espanya, França, Estats Units o Turquia”. 

Les idees defensades per Fernández Molina van ser analitzades en un debat posterior per Reda Benkhaldun, responsable de la Comissió de Relacions Exteriors del PJD, per Laura Feliu, professora de Relacions Internacionals de la UAB, i per Miguel Hernando de Larramendi, professor a la Universidad de Castilla-la Mancha. Va sobresortir la voluntat que les forces polítiques tinguin capacitat d’influència i supervisió sobre la política exterior, el paper dels marroquins residents a l’estranger, la necessitat de no confondre les crítiques del PJD amb antiamericanisme, la sintonia del PJD amb les grans línies de la política exterior marroquina com les relacions econòmiques amb Europa, la defensa de la marroquinitat del Sàhara Occidental o la importància de mantenir relacions de bon veïnatge amb Espanya, especialment a partir de l’any 2004.