El cicle electoral de l’última dècada a l’Amèrica Llatina ha estat molt marcat per una forta polarització entre dos pols d’esquerra i dreta, així com per un desgast de les forces polítiques tradicionals i un descrèdit de les institucions que es tradueix en un retrocés dràstic del suport a la democràcia a la regió. Això ha donat lloc a l’elecció de líders que, en molts casos, no tenen prou suport parlamentari propi i han de pactar amb forces polítiques molt diverses. 

Aquest va ser el cas de Pedro Castillo al Perú, amb conseqüències nefastes. Però també respon a la situació del xilè Gabriel Boric, amb millor execució, i fins i tot de Lula da Silva al Brasil, Gustavo Petro a Colòmbia i, a l’altre extrem de l’arc parlamentari, Guillermo Lasso a l’Equador, que han de bregar amb uns òrgans parlamentaris fragmentats. D’altra banda, trobem altres lideratges forts com Andrés Manuel López Obrador a Mèxic o Nayib Bukele a El Salvador, tots dos amb ampli suport popular, encara que de diferent signe polític. Al costat més negatiu trobem l’enquistament de règims autoritaris com l’encapçalat per Nicolás Maduro a Veneçuela, Andrés Ortega a Nicaragua o Miguel Díaz Canel a Cuba. 

Més enllà de l’eix pendular entre dreta i esquerra, com podem caracteritzar els líders actuals de l’Amèrica Llatina? Quins són els reptes de governabilitat a què s’enfronten? Quins missatges envien a la ciutadania? Quin efecte tenen en la valoració que fan els llatinoamericans i les llatinoamericanes de la democràcia? Ho analitzem en una nova jornada organitzada conjuntament per CIDOB i Ideograma.

>> Inscripcions: Polarització, crisi de la democràcia i lideratges a l’Amèrica Llatina