Trenta anys després del Procés de Barcelona

Després de trenta anys de la Declaració de Barcelona, les relacions euromediterrànies amb una UE ampliada a 27 estats s’han transformat, i els objectius que es van marcar el 1995 no s’han assolit. La percepció de la Unió Europea respecte del veïnatge mediterrani i els països àrabs ha canviat, amb l’aparició de noves prioritats i urgències estratègiques. Les polítiques de seguretat i per limitar el fet migratori han substituït progressivament la voluntat inicial de cooperació i d’un codesenvolupament sostingut i solidari.   

A finals del segle XX, el món occidental respirava un optimisme propiciat per la fi de la Guerra Freda, pels Acords d’Oslo que obrien una porta a la pau entre israelians i palestins, i pels Acords de Dayton que acabaven amb la guerra dels Balcans. Tot convidava a pensar que un món millor era possible i el politòleg nord-americà conservador Francis Fukuyama gosava anunciar la fi de la història en un món de democràcies liberals. Al mateix temps, l’eclosió de les noves tecnologies provocaven una nova onada globalitzadora basada en la creació de grans àrees politicoeconòmiques, l’Acord de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (EUA-Canadà-Mèxic) de 1992, o l’ampliació de la CEE (Comunitat Econòmica Europea) dels 12 a la UE dels 15 el 1995. En suma, nòduls tecnològicament molt avançats que disposaven d’unes perifèries on traslladar les indústries de menys valor afegit i més contaminants, i que constituïen una reserva de mà d’obra barata i potencials mercats de futur. La il·lusió es va trencar amb els atemptats de l’11-S que evidenciaren la vulnerabilitat de la principal potència hegemònica. 

En aquest context, la CEE intentà obrir nous mercats i ampliar les relacions amb el seu entorn més immediat, els països del sud i de l’est del Mediterrani. Culminava així una tendència iniciada amb la Política Mediterrània Global (1972), el Diàleg Euro-Àrab (1973), els acords bilaterals (1975-1977), el Grup 5+5 (1990) i la Política Mediterrània Renovada (1990). 

A la dècada dels vuitanta, la CEE havia conegut una ampliació que afectava directament a l’escenari mediterrani, amb l’adhesió de Grècia el 1981 i d’Espanya i Portugal el 1986. El 1989 es va acordar la Unió del Magreb Àrab, de curta durada per la rivalitat pel conflicte del Sàhara Occidental entre Alger i Rabat, que podia haver facilitat unes relacions més equilibrades entre el nord i el sud de la Mediterrània. Tanmateix, encara mancava una visió política global cap als Estats àrabs i més exigències pel que fa als principis democràtics, els drets humans i el respecte de la societat civil per part dels règims autocràtics àrabs. Tampoc existia una articulació comercial sud-sud complementària de la nord-sud i pervivia la dissimetria entre un nord, proveïdor de béns d’equipament, de productes manufacturats d’un elevat valor afegit i de turistes, i un sud que subministrava primeres matèries, productes agrícoles, béns de consum produïts per mà d’obra barata, i emigrants. En definitiva, les polítiques europees venien motivades per raons comercials, energètiques i de seguretat i no per qüestions relacionades amb el desenvolupament, la integració regional o el foment de la democràcia i dels drets humans, sense contribuir de manera important a la transformació i el creixement dels països del sud.

Una nova política mediterrània

Amb la fi de la Guerra Freda, el Mediterrani deixa de ser un escenari secundari de la rivalitat entre les dues potències i la UE es planteja una política mediterrània no supeditada als EUA i l’URSS. És conscient que les disparitats econòmiques, la negació de les llibertats i dels drets humans, el conflicte palestí-israelià i la guerra d’Algèria són una amenaça per a la seguretat i generen fluxos irregulars de refugiats i migrants. Està en joc l’estabilitat política i la seguretat del Mediterrani i de la Unió que ja projecta la futura expansió cap a l’Europa de l'Est.

La Cimera Euromediterrània de Barcelona de 1995 respon a la nova percepció de les relacions amb els països mediterranis no europeus que, per motius polítics, econòmics i històrics, esdevenen una zona d’actuació preferent de la Unió. El moment és propici i, a més, s’albiraven perspectives de transició política en alguns països àrabs. Calia «fer de la conca mediterrània un àmbit de diàleg, intercanvi i cooperació que garanteixi la pau, l’estabilitat i la prosperitat» mitjançant un desenvolupament econòmic i social sostenible, que permeti lluitar contra la pobresa alhora que es fomenten els valors democràtics, el respecte als drets humans i la comprensió entre cultures. 

Així doncs, la presidència espanyola de la UE (segon semestre de 1995) té com a punt culminant la celebració de la Conferència Euromediterrània de Barcelona, que el 27 i 28 de novembre reuneix representants dels quinze països de la UE i dels dotze països riberencs amb acords bilaterals (Turquia, Líban, Síria, Xipre, Israel, Autoritat Nacional Palestina, Egipte, Tunísia,  Jordània, Malta, Algèria i Marroc). Es va convidar Mauritània i fou exclosa Líbia. Es clausura amb una declaració conjunta, tot i les dificultats per consensuar-la perquè Israel i els països àrabs discrepaven en la definició de «terrorisme» i en «la no proliferació d’armes nuclears», en disposar Israel d’armes nuclears a la base de Dimona (Nègueb). Tampoc fou fàcil acordar la readmissió dels «immigrants il·legals» pels països d’origen i la qüestió del deute._¹

En suma, el Procés de Barcelona volia posar en marxa un Partenariat Euromediterrani amb l’objectiu de «construir una zona de prosperitat compartida», accelerar el desenvolupament, millorar les condicions de vida de la població i assolir un espai de lliure-canvi el 2010. També es definien els termes de l’associació política: respecte als drets humans i les llibertats, a la diversitat, el pluralisme i els drets sobirans dels països; impuls de l'estat de dret i la democràcia; lluita contra la intolerància, el racisme i la xenofòbia. Trenta anys després, aquests objectius no s’han assolit.

Canvi de prioritats europees

El 2005 se celebrava «entre l’eufòria i la decepció» la segona cimera de Barcelona (27-28 de novembre) amb un perfil polític més baix. Eufòria perquè, malgrat tot, el procés seguia dempeus, i decepció perquè estava lluny d’assolir els objectius fixats. La inversió europea només havia estat de 9.000 milions d’euros. A més, el context internacional no acompanyava: l’esperança dels Acords d’Oslo s’havia esfumat després de l’últim intent de Bill Clinton per aproximar Ehud Barak i Yasser Arafat (Camp David, estiu del 2000) i l’esclat de la Segona Intifada; els atemptats de l’11-S (i de Madrid i Londres) havien activat un discurs islamofòbic i contra la immigració; s’havien produït les invasions de l’Afganistan i l’Iraq; no s’havia solucionat el conflicte del Sàhara Occidental; i s’havia produït un increment anual del PIB que per la UE dels 27 havia estat del 2,4% entre 1995 i 2005, en contrast amb un 4,5% dels països no europeus, segons dades del Banc Mundial, que resultava insuficient per escurçar les distàncies. Paral·lelament, la reducció d’aranzels convertien els països del sud en un mercat captiu de la UE, que tenia un saldo comercial positiu, mentre el comerç sud-sud seguia estancat. En resum, la competència dels productes i les inversions europees perjudicaven les empreses d’aquests països, la qual cosa generava un creixent malestar social.

Les prioritats europees eren ara diferents. L’interès estava enfocat en la integració dels nous països de la Unió i la preocupació per l’avenç de l’islam polític (Hamàs, Hezbol·là, Germans Musulmans...), els atemptats d’Al-Qaida, l’increment de la immigració, el fracàs de les iniciatives de pau, l’ascens dels populismes i l’extrema dreta. L’actitud de la Unió havia canviat envers els països mediterranis del sud que, a voltes, es percebien més com fonts d’amenaces terroristes que com espais per «un desenvolupament econòmic sostenible i equilibrat [i] de prosperitat compartida». Des de la promulgació de la Patriot Act als EUA (26 d’octubre de 2001), el fals dilema entre «llibertats i seguretat» i el model de «l’Europa fortalesa» guanyaven de nou terreny. Les polítiques europees prioritzaven, d’una banda, les relacions amb els nou membres de la UE i, de l’altra, la seguretat en detriment de les llibertats i els drets humans, i no dubtaven a donar suport als autòcrates que, com Hosni Mubàrak, Ben Alí o Gaddafi, es presentaven com el millor fre contra els moviments extremistes. El 2008, la Unió per la Mediterrània, amb seu a Barcelona, que agrupava 43 països, els 27 de la UE, els 11 del nord d’Àfrica i de l’est de la Mediterrània, 4 repúbliques exiugoslaves, Mònaco i Albània prenia el relleu del procés de Barcelona.

Nota:

1- Declaració de Barcelona a Fòrum Civil Euromed. Cap a un nou escenari d’associació euromediterrània. Barcelona: Institut Català de la Mediterrània, 1996. En paral·lel a la Cimera Euromediterrània de Barcelona es van celebrar el Fòrum Civil Euromed (29-30 de novembre i 1 de desembre), organitzat per l’Institut Català de la Mediterrània a l’Hotel Juan Carlos I de Barcelona, que reuní prop de 1.200 especialistes del món acadèmic, dels mitjans de comunicació i de la societat civil (veure la relació a Fòrum Civil Euromed, ob. cit., 1996); la Conferència Ciutats del Mediterrani (Barcelona, 27-28 de novembre), continuació de la programada el mes de març per l'Ajuntament de Barcelona; i la reunió d'organitzacions no governamentals en la Conferència Mediterrània Alternativa (Barcelona, 24 a 28 de novembre).

Paraules claus: Mediterrània, Unió Europea, Procés de Barcelona, països àrabs, veïnatge, partenariat

_{Totes les publicacions expressen les opinions dels/de les seus/ves autors/es i no reflecteixen necessàriament els punts de vista del CIDOB o dels seus finançadors}

_{Imatge: © Ajuntament de Barcelona}

E-ISSN 2014-0843