La cooperació descentralitzada a Catalunya: model en transició

La cooperació descentralitzada a Catalunya: model en transició

Publication date:
11/2012
Author:
Anna Estrada, CIDOB
Download

Anna Estrada i Bertran*,
CIDOB

6 de novembre de 2012 / Opinión CIDOB, n.º 163 / E-ISSN 2014-0843

L'any 2001,Catalunya va aprovar la Llei de cooperació al desenvolupament amb la unanimitat de totes les forces polítiques representades en el Parlament de Catalunya. El mapa de la cooperació al desenvolupament durant aquests onze anys ha presentat grans transformacions i, entre elles, el desenvolupament d’una cooperació descentralitzada amb la participació d’una multiplicitat d’actors: comunitats autònomes, ens locals, sector empresarial i tercer sector (ONGD, sindicats, universitats). Ara, en un moment de davallada significativa de recursos, convé avaluar el model i repensar aquells aspectes que no han funcionat, tenint com a punt de mira el debat sobre l’eficàcia de l’ajuda i el que ha significat per al conjunt dels actors de la cooperació el post 2015.

A l’Estat espanyol, la cooperació al desenvolupament de les CCAA ha experimentat en els darrers anys un canvi substancial de model i ara es veu immersa en una important davallada de recursos. Cada CCAA ha concebut l’ajuda oficial al desenvolupament (AOD) de manera diferent i d’aquí els nombrosos models existents actualment i la necessitat de conèixer millor qui fa què per tal de cercar sinergies i evitar duplicitats, fragmentació i, fins i tot en alguns casos, ineficiència per manca de concertació i alineament d'objectius.

També en el cas de Catalunya ens trobem davant d’una dràstica reducció de recursos, fet que afecta tot l’entramat d’actors que en depenen. El pressupost de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) ha passat dels 49 milions d'euros l’any 2010 als 18 del 2012, que significa una davallada d’un 70% en dos anys. Aquest fet fa repensar en profunditat el model seguit per l’Agència Catalana, i fa necessari establir nous mecanismes d’ajut. Consolidar estratègies amb els països socis i concentrar la feina a fer per evitar la duplicació que s'ha produït amb altres agències o amb la cooperació espanyola; millorar la participació social (les ONGD han estat massa dependents dels recursos públics, negligint la seva base social), i la coherència de polítiques dels governs sovint massa fragmentades i dependents d'agendes poc coordinades als diversos nivells de l'administració, són algunes de les propostes que es troben damunt de la taula.

En el cas específic dels ens locals, la seva participació en accions de desenvolupament internacional ha disminuït, en molts casos de manera significativa, a partir dels problemes pressupostaris apareguts. Però no es tracta només d’un retrocés en l’àmbit econòmic, sinó també de la pèrdua de suport per part de la ciutadania a les polítiques locals de cooperació. Tot i que existeix la possibilitat de perpetuar el model actual en aquells ajuntaments que continuen amb projectes de cooperació internacional, hi ha indicis de canvi cap a una major transferència de coneixement, tot buscant l’expertesa de l’administració municipal.

Per altra banda, tot i que el sector empresarial s’ha consolidat aquests darrers anys com a actor de la cooperació al desenvolupament i ha entrat de ple en el debat de la cooperació internacional, hi ha molt camí per recórrer. Tot i que compta amb grans complicitats per part d’alguns organismes, com ara les NNUU i amb noves línies de suport per part de l’ACCD, que ja l’any 2003 va posar en marxa un programa de cooperació al desenvolupament adreçat a associacions empresarials, mobilitzar el sector no ha estat fàcil. És cert que la participació activa del sector empresarial no és del tot ben entesa per alguns actors fonamentals de la cooperació, entre ells part del sector de les ONGD, però malgrat tot el seu rol guanyat centralitat. En tot cas, el que és evident és que la implicació del sector empresarial en els processos de cooperació internacional acabarà necessàriament agafant cada cop més pes davant la falta de recursos de l’administració pública. Més enllà de les grans empreses amb experiència internacional en temes de desenvolupament i polítiques de responsabilitat social corporativa, la realitat catalana es troba condicionada pel pes proporcionalment més important de les PIME i és aquí on seria interessant aprofundir en el debat i mirar de construir estratègies comunes que les impliquessin de manera més generalitzada en la cooperació.

Pel que fa a la diagnosi del tercer sector, que engloba les ONGD, les universitats i els sindicats, ens trobem que tradicionalment les ONGD han estat l’eix central executor de les polítiques públiques de cooperació, mentre que els sindicats i les universitats han tingut un paper més secundari. En qualsevol cas, la forta dependència del finançament públic ha fet que la majoria d’organitzacions de la societat civil estiguin passant moments crítics, la qual cosa les obliga a cercar imperiosament models alternatius.

La persistent i profunda crisi econòmica, social i política que pateix el país ha evidenciat que el model de cooperació al desenvolupament vigent, en general, i el de la cooperació descentralitzada, en particular, s’ha de repensar i que Catalunya ha d’afavorir la creació d’espais de debat entre els diferents actors de la cooperació al desenvolupament i d’altres organitzacions. El debat obert sobre la revisió dels Objectius del Mil·lenni (el post 2015) haurà de facilitar la cerca de nous models de cooperació centrats en la demanda i en l'articulació d'actors territorials de la mà de l’Agenda de Desenvolupament Internacional, en un procés impulsat des del PNUD i el seu programa ART, amb seu a Ginebra i acollit a Catalunya sota el paraigües del CIDOB.

Si Catalunya vol recuperar part del lideratge perdut, haurà de centrar la seva política menys en la transferència de recursos econòmics (que seran necessàriament escassos durant els propers anys) i més en la transferència de coneixement i de knowhow. En l’àmbit intern, cal avançar en la concertació d'una estratègia conjunta i en la coordinació efectiva entre els diversos nivells de l'administració, de l'empresa i del tercer sector que intervenen en el procés, per cercar economies d’escala i posar en valor el capital humà que s’ha anat formant en els anys de bonança econòmica.

* Anna Estrada va ser la primera directora de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament ( 2002-2004).

Anna Estrada