L’obsessió holandesa per la immigració
Aquest article es va publicar prèviament al diari ARA.
No hi ha governs ni campanyes electorals als Països Baixos que no estiguin creuats pel tema migratori. Tenint en compte que el número de residents estrangers no està ni de lluny entre els més alts de la Unió Europea, per què aquesta obsessió per la immigració? Aquest article dona tres raons: una de política, molt lligada al paper dels partits tradicionals i els mitjans de comunicació davant de l’extrema dreta; una de socioeconòmica, que té a veure amb problemes estructurals i amb la percepció de privació relativa; i una de cultural, molt lligada a la globalització. La pregunta que s’obre després de les últimes eleccions nacionals és si un govern de coalició liderat pels liberals (D66), amb el partit de Geert Wilders fora, serà capaç de superar aquesta obsessió per la immigració i abordar els problemes de fons.
La immigració ha estat una qüestió central a les eleccions generals celebrades el 29 d’octubre als Països Baixos. No només en els debats electorals, el 36% dels electors el van considerar el tema principal a l’hora de decidir el seu vot. No és d’estranyar si tenim en compte que, en els últims 20 anys, quatre governs han caigut abans d’hora per qüestions relacionades amb la immigració i l’asil, les últimes vegades el 2023 i aquest mateix 2025. Les persones estrangeres que resideixen al país representen el 8,5% del total de la població i el nombre anual de sol·licituds d’asil està molt per sota del d’altres països europeus. Per què aleshores aquesta obsessió per la immigració? Donaré tres raons, una de política, una de socioeconòmica i una de cultural.
En el pla polític, tot va canviar a inicis dels 2000 amb la figura del polític Pim Fortuyn, que d’un dia per l’altre va desplegar un discurs tremendament ofensiu contra l’Islam. Pim Fortuyn va ser assassinat per un activista animalista pocs dies abans de les eleccions del 2002 i el seu partit va durar ben poc. L’impacte, però, no va ser menor: es va trencar el tabú que, fins aleshores, acompanyava les postures antiimmigració i islamòfobes, i Geert Wilders, avui en dia el polític amb més anys d’experiència al Parlament, en va agafar el relleu. Però el que va amplificar-ne els efectes va ser sobretot l’estratègia adaptativa dels partits polítics de dreta i centredreta, que van acabar adoptant-ne els arguments, i els mitjans de comunicació, que van servir d’altaveus empesos per l’atenció que genera la gesticulació histriònica i la controvèrsia de l’extrema dreta.
En el pla socioeconòmic, la societat holandesa va començar a expressar certs malestars. Primer amb la petita delinqüència en certs barris, després va arribar el cèlebre “per què ells i no jo”. Els números macroeconòmics no fan pensar en una situació d’escassetat. Però el que compta no és la privació objectiva sinó la privació relativa, és a dir, la percepció de tenir menys que d’altres o menys que abans. Aquest sentiment ha anat molt lligat a la crisi de l’habitatge. Les històries sobre tres generacions vivint juntes o sobre estudiants universitaris que no es poden emancipar dels seus pares, cada vegada més freqüents, van més enllà del que l’holandès mitjà considera tolerable. Si bé el grau de tolerància és relatiu, el que sí que és ben cert és l’escassedat de l’habitatge: es calcula que actualment en falten 400.000.
Però per què no hi ha prou habitatge? No per la immigració. En falta perquè no només no s’ha construït nou habitatge públic sinó que, a més, s’ha liquidat una part important del que hi havia a principis dels 2000. Fruit d’una política expressa de gentrificació, l’estat holandès n’ha venut un percentatge no menor, amb la idea d’atreure parelles joves de classe mitjana (sobretot blanques) cap a barris considerats massa “ètnics”. Però també falta habitatge perquè avui en dia no se’n pot construir de nou. Més enllà de la falta de mà d’obra, els Països Baixos sobrepassen amb escreix els nivells màxims (marcats per la UE) de nitrats alliberats. El que en genera de forma desproporcionada és el sector carni, sent els Països Baixos, petits com són, el segon exportador de carn del món després dels Estats Units. Dit en poques paraules: més habitatge (la construcció del qual també genera nitrats) implica menys vaques, les dues coses alhora no són possibles.
En el pla cultural, es combinen diverses dinàmiques. La societat holandesa va secularitzar-se de cop al llarg dels anys 1980. Això va implicar que la religió va deixar de ser un element estructurador de la societat. Si abans protestants i catòlics feien vides a part, des d’aleshores tots van passar a ser "iguals" sota una identitat comuna que es va definir pels valors liberals (matrimoni homosexual, eutanàsia, etc.). Aquells que no els compartien, suposadament els musulmans, van passar a ser l’altre d’aquest nou nosaltres. A més, les polítiques neoliberals han fet dels Països Baixos l’avantguarda de la globalització. Això sí, es queixen que a les grans ciutats es parla poc l’holandès. Finalment, l’alineament històric amb els Estats Units –portat a un extrem tragicòmic per la figura de Mark Rutte– va fer que la croada contra l’islam després de l’11-S es convertís també en una guerra contra els de dins.
En resum, els malestars són reals1. Però és més fàcil buscar un boc expiatori, els immigrants, que plantejar-se canvis que ningú està disposat a assumir. La pregunta que s’obre ara és si un govern de coalició liderat pels liberals (D66), amb el partit de Geert Wilders fora, podrà superar aquesta obsessió per la immigració i abordar els problemes de fons. Per això, s’haurà de resoldre la disjuntiva entre seguir amb l’exportació boja de carn o construir més habitatge, i entre polítiques econòmiques liberals o menys immigració, tal com ja ha promès el líder del D66 i segurament nou premier Rob Jetten.
Nota:
1- El següent article aprofundeix més sobre aquesta temàtica: 'Trouble in paradise: la politización de la inmigración en los Países Bajos', Afers 140, Cidob (Blanca Garcés i Rinus Penninx, 2025).
Paraules clau: Països Baixos, immigració, asil, eleccions, D66, extrema dreta, Wilders, malestar, habitatge, islamofòbia
Totes les publicacions expressen les opinions dels/de les seus/ves autors/es i no reflecteixen necessàriament els punts de vista del CIDOB o dels seus finançadors
E-ISSN 2014-0843