Presentació de l’Anuari Internacional CIDOB: claus per interpretar l’agenda global

L’acte va comptar amb la participació de Jordi Bacaria, director del CIDOB, i de Manel Vila, director de cooperació de la Generalitat de Catalunya, que van intervenir en primer lloc per destacar el valor que ha sabut mantenir la publicació, en plena transformació d’obra de consulta documental i de referència estadística, a plataforma d’anàlisi prospectiva. I és que en aquests 27 anys, no només l’Anuari, sinó òbviament el món, ha experimentat una profunda transformació. Com va destacar Pere Vilanova, primer ponent de l’acte i qui ja fos autor de la primera edició del llibre, el 1990: “En el primer número vam haver de bregar amb un esdeveniment gens trivial, com va ser la caiguda del mur de Berlín” que va detonar els fonaments de l’ordre bipolar de la guerra freda. Des de llavors, l’Anuari ha estat cronista del trànsit del moment unipolar hegemònic –gairebé per defecte– dels EUA i del progressiu sorgiment de l’ordre multipolar asimètric actual, en què nous actors presenten candidatura a Gran Potència –com la Xina o l’Índia–, qüestionant l’encaix de les velles potències occidentals en el tauler global. Tal com va recordar Vilanova, “el món és més que mai interdependent, però està profundament fragmentat”, fet que alimenta la sensació de caos i desorientació dels actors polítics, que intenten dirigir els seus missatges i polítiques a una juxtaposició de grups, interessos i individus, el mínim comú denominador respon millor a les simplificacions i als baixos instints, com la por a la diferència i a la incertesa respecte al futur.

En aquest fosc brou de cultiu, floreix un discurs del mal anomenat “populisme”, una vaga etiqueta que s’aplica a una àmplia gamma de promeses, gran part de les quals són conscientment irrealitzables o no corresponen amb la realitat empírica. En una referència a les eleccions franceses, celebrades la jornada anterior, Vilanova va realitzar una anàlisi quirúrgica dels elements clau que van portar a la victòria d’Emmanuel Macron que, com resa el seu propi moviment, s’ha de dotar d’un partit sobre “la Marxa” davant l’enfonsament del partit conservador i del socialista, els dos únics que han governat fins ara la França de la V República. Aquesta va ser, en la seva opinió, la gran victòria de Le Pen, i passaran anys abans que almenys el Partit Socialista aconsegueixi recompondre les seves files i cooptar cotes de poder, el que obre un escenari incert en vistes de les eleccions legislatives del pròxim juny.

La segona intervenció va ser a càrrec de Sandra Borda, degana de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Jorge Tadeo Lozano de Bogotà, que en la línia del seu article inclòs en l’Anuari CIDOB que dedica el seu Perfil de País a Colòmbia, va desgranar amb lucidesa les claus de la política exterior colombiana. En la seva dissertació, Borda va subratllar la paradoxal influència de la dimensió exterior en el procés de negociació de l’Acord de Pau de l’Havana, que és essencialment un acord entre colombians i en el qual els actors internacionals van complir un paper testimonial, ja que segons ha afirmat “l’opinió pública reaccionaria negativament davant la sensació que el president Santos negociava per acontentar la comunitat internacional”. Borda va destacar també que part de l’opinió pública percebia la supremacia militar del govern, fet que dificultava l’acceptació de les renúncies que plantejava l’acord de pau i explicava en part el suport al No en el plebiscit del 2 d’octubre, més enllà de les posicions de l’expresident Uribe i els seus partidaris. El seu relat de l’evolució històrica de la política exterior colombiana va fer referència al període en el qual el país s’autodefinia com “l’ull de l’huracà” de tots els problemes regionals, que encomanava a la resta a través de l’ona expansiva del narcotràfic i la violència. A l’altre extrem se situaria potser el moment actual, en què el govern de Santos manté una diplomàcia gairebé de post-conflicte. Un moment que, amb la signatura de la pau tan recent, és encara prematur i és més una incipient transició cap a la pau, segons Borda.

L’acte de presentació de l’Anuari va ser la culminació d’una jornada matinal dedicada enterament a Colòmbia, titulada “Construir la Pau a Colòmbia”, que va comptar amb un elenc de ponents de primera línia, molts dels quals van participar activament en les negociacions entre el Govern i les FARC-EP a l’Havana. Els participants van oferir reflexions i anècdotes de primera mà sobre el procés de negociació, la importància de la memòria històrica o el paper essencial de les víctimes, que precisament van viatjar a l’Havana en un moment en què el procés perdia força i que, amb el relat de la seva tragèdia, la seva soledat i així i tot, la seva esperança, van reclamar la consecució d’un desenllaç que posés fi a les atrocitats. Dos dels ponents i també acompanyants de les víctimes a l’Havana, Jesús Antequera i el pare Francisco “Pacho” Roux, van destacar que a Colòmbia, després de diverses dècades de conflicte i criminalitat estesa, es va patir un trencament de l’ésser humà que feia que -en paraules d’Antequera- “a Colòmbia es comenti un assassinat d’una manera semblant a com es comenta un gol de futbol a altres països”. I que exigeix ​l’emergència d’un lideratge espiritual i moral, en absència del qual “la construcció de la pau quedaria només en mans de la lògica política”. Una altra de les ponents, Juanita Goebertus, va reclamar la necessitat de capacitar les entitats locals, ja que va manifestar que “l’Estat té gran experiència en llançar complexes operacions militars però ha de millorar la seva habilitat per combatre el crim petit i aplicar justícia localment”. En aquest sentit, Gonzalo Sánchez, director del Centre Nacional de la Memòria Històrica, va advertir sobre el perill d’un possible escenari indesitjable de “fi del conflicte i continuació de la violència”, que no seria diferent d’altres processos de pau anteriors, en els que ja s’havien assolit acords de pau “parcel·lats” que sucumbien a la recrudescència d’altres actors de la “guerra circular”.

Tots els participants van coincidir a destacar els reptes encara per davant per a la implementació efectiva i total dels Acords de Pau i van marcar l’escenari de les eleccions presidencials del maig de 2018 com una fita que influirà en el desenvolupament dels esdeveniments per venir, en el qual el paper polític de les FARC-EP és encara una incògnita. Des del públic assistent es va cridar també l’atenció sobre el paper de les dones en el procés de Pau i, en particular, en la construcció de la memòria històrica, ja que segons es va recalcar “a les dones se’ns redueix només a ser víctimes del conflicte, i això no podem permetre-ho”.

Accedeix als continguts de l’Anuari Internacional CIDOB 2016-17:www.anuariocidob.org