Antoni Segura i Mas, president del CIDOB, analitza en aquest article l’impacte de la crisi climàtica sobre la política internacional: “De les crisis que han sacsejat el primer quart del segle XXI, no hi ha dubte que la de més llarg recorregut i conseqüències més profundes és la climàtica, que fa ja dècades que ha estat anunciada per científics i activistes climàtics. Una altra qüestió és si totes aquestes crisis tenen una arrel comuna: la crisi del sistema liberal associat a un capitalisme generador de desigualtats i depredador del medi ambient. En tot cas, del que no hi ha dubte és que se succeeixen els episodis de fenòmens meteorològics extrems (sequeres, pluges torrencials, huracans, tsunamis...) al mateix temps que vivim immersos en un univers d’escombraries tòxiques (plàstics, deixalles nuclears, residus contaminats als mars, als rius, a l’aire, etc.) i que l’escalfament global avança imparable com a conseqüència de l’efecte d’hivernacle provocat per l’abocament de CO2 (diòxid de carboni) a l’atmosfera –i d’altres gasos amb efecte d’hivernacle (metà, CH4; òxid de dinitrogen, N2O)– que resulten de l’ús de combustibles fòssils i de les activitats humanes. Així, de les 280 ppm (parts per milió) de CO2 a l’atmosfera del període preindustrial (1750) es passa a les 315 del 1958, a les 355 del 1992 i a les 410 del 2022. En suma, en pocs anys, podríem superar l’objectiu de l’Acord de París del 2015 amb què es va tancar la COP21 (Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), que preveia adoptar polítiques per limitar l’increment de la temperatura mitjana global de la Terra a 1,5 °C o, com a mínim, per sota de 2 °C respecte al període 1850-1900. Aquest increment és el límit per damunt del qual el canvi esdevé irreversible i la civilització podria abocar-se al col·lapse”.
>> Accedir a la informació