Desembre 2016

Què ha passat al món el 2016?

L’any 2016 serà recordat com l’any en què totes les prediccions van fallar. Tothom comença a pair les victòries del Brexit, del ‘No’ als Acords de Pau a Colòmbia i de Donald Trump. I mentrestant, les emergències humanitàries es multipliquen i el terrorisme no dona treva.

Al gener, alertàvem que l’ascens de Trump a les enquestes era “un indicador d’un procés de frustració i radicalització de part de la societat nord-americana”. El 8 de novembre, després d’haver fet balanç del llegat d’Obama, avaluàvem els canvis que podríem veure a partir de la presa de possessió de Trump com a nou president dels Estats Units: des d’un retrocés de dècades en la lluita contra el canvi climàtic fins a la redefinició de la cooperació amb Europa en matèria de seguretat. Paradoxalment, tal com apuntava Nathalie Tocci a Atlantic Voices, aquest context podria acabar sent favorable a Europa si ens fes prendre consciència de la necessitat d’arribar a una unió real en defensa.

Una necessitat encara més urgent després de que el Regne Unit manifestés la seva voluntat d’abandonar la Unió Europea amb la victòria del Brexit. Després del shock inicial, la Unió Europea té l’oportunitat de sortir reforçada i fer front a dèficits estructurals, tal com plantejava Donald Tusk: “El que no et mata et fa més fort”.

El 2 d’octubre, i de nou contra tot pronòstic, Colòmbia va decantar-se pel ‘No’ als Acords de Pau, reflectint la polarització social, política i econòmica del país. Un vot que en aquell moment es plantejava com a decisiu però que no va impedir que el Govern i les FARC-EP reafirmessin la seva voluntat de mantenir l’alto el foc. Després de 41 dies de negociacions, el passat 24 de novembre es va signar el text d’un nou acord destinat a posar fi a gairebé 60 anys de conflicte. El 2017 sembla que serà el moment per a la pau a Colòmbia, un moment que analitzarem el 21 de gener en la propera edició del War&Peace in the 21st Century.

Amb el setge a la ciutat d’Alep a la retina i el final de la guerra a Síria encara llunyà, vam reflexionar al voltant dels reptes que planteja el subministrament de serveis sanitaris en zones en guerra: “Bombardejar hospitals destrueix les últimes escletxes d’humanitat a la guerra”, recordava Marine Buissonnière.

Un any de nou marcat pels atacs terroristes ens ha fet qüestionar-nos com aproximar-se a l’organització Estat Islàmic, fins a quin punt és eficaç el terrorisme -identificant les condicions que porten al seu fracàs- o quines són les fases que experimenta un individu en el seu procés de radicalització. Dos focus d’inseguretat global, Afganistan i el Pakistan, s’han mantingut entre les nostres prioritats.

Veníem d’un 2015 marcat per la tragèdia humanitària a la Mediterrània i 2016 ha estat capaç de superar les xifres més dramàtiques, situant la immigració forçosa al centre de l’atenció pública i l’arena política. La mal anomenada “crisi dels refugiats” ha donat lloc a una falla sistèmica de la solidaritat escenificada en l’externalització del control migratori per part de la Unió Europea: “Paguem però que ho facin els altres”. Aquesta situació ha reforçat el paper i la influència de Turquia, un país que no tornarà a ser el mateix després de l’intent de cop d’estat el 15 de juliol.

Per la seva banda, Rússia ha deixat clar que la força militar és un element central de la seva política exterior i que, a diferència del gruix dels membres de la UE, té voluntat per fer-la servir activament si ho considera necessari. Mentre la simpatia entre Putin i Trump continua creixent, també ho fan les acusacions a Rússia d’haver ajudat a l’elecció del candidat republicà a través d’atacs cibernètics.

El 2016 ha estat també l’any de la mort de Fidel Castro. Amb l’anunciada jubilació el 2018 del seu germà Raül, Cuba enfronta el futur entre la incertesa i l’esperança, conscient de la necessitat de transformar-se, obrir-se i legitimar el govern de les noves generacions. La regió també va viure les eleccions presidencials al Perú, amb l’ajustada victòria de Pedro Pablo Kuczinsky en segona volta davant de Keiko Fujimori; les eleccions presidencials a Nicaragua, amb menys –o cap– incertesa respecte un resultat que confirmava el quart mandat consecutiu de Daniel Ortega; o la destitució de Dilma Rousseff al Brasil enmig d’una crisi política i econòmica. Veneçuela va iniciar l’any amb la incertesa provocada per la pèrdua del control del Congrés per part del chavisme i l’acaba en una situació de bloqueig polític que aboca el país a la fallida enmig d’un diàleg de sords.   

Amb els Jocs Olímpics de Rio, es va posar de manifest el contrast entre l’optimisme econòmic respecte els mercats emergents en el moment de la seva adjudicació i la crítica de la societat brasilera asfixiada per una triple crisi nacional (econòmica, política i social). Aquest  és només un dels nombrosos reptes que haurà d’encarar la ciutat del futur, una ciutat que hem definit com a sàvia i que haurà de ser capaç d’entendre el nou ordre geopolític i les relacions de poder alhora que s’alinea amb l’Agenda 2030 per al Desenvolupament. I una ciutat que, com en el cas de Barcelona, haurà de repensar el seu model de turisme, situant-lo dins dels processos globals i tenint en compte totes les seves implicacions.

Per al CIDOB, el 2016 ha estat un any on hem culminat grans projectes com l’Atlantic Future que, durant 3 anys, ha analitzat les dinàmiques de cooperació entre Europa, Àfrica i les Amèriques. D’altres, com el SAHWA, endinsat en les perspectives de futur de la joventut als països àrabs mediterranis, presentaran els resultats finals l’any vinent. I d’altres, com el MENARA –que analitza els motors de canvi de l'ordre regional a l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica i les seves conseqüències per a Europa– i el NIEM –que avalua les polítiques d’integració per als refugiats a 16 estats membres de la UE– tot just comencen. 

Líders polítics com Juan Manuel Santos, Federica Mogherini o Nigel Farage, però també figures menys conegudes com Kimia Alizade o Maryam Monsef són alguns dels noms propis que han posat rostre a aquest 2016, juntament amb organitzacions com els Cascos Blancs, Proactiva Open Arms, Hermanos en el Camino o Memorial. Tots ells formen part dels 40 protagonistes CIDOB de l’agenda internacional 2016.

Anne-Marie Slaughter, en la seva contribució a l’Anuari Internacional CIDOB, ens deia que “els historiadors miraran enrere i veuran la dècada de 2008 a 2018 com l’equivalent europeu a la Guerra Civil americana: una gran lluita interna 50 o 60 anys després de la seva fundació per determinar el futur i la forma de la Unió Europea”.

I quan tornem a principis de l’any que ve, la tasca del CIDOB serà mirar endavant, anticipant els riscos i marcant les prioritats de l’agenda internacional del 2017.