El desenvolupament és fruit d’una inversió i esforç col·lectiu de llarg termini. Defensar aquesta idea i la de què la cooperació solidària pot contribuir al desenvolupament són potser els ensenyaments principals que en Pep ens ha deixat a les generacions posteriors de cooperants i professionals del desenvolupament.
Però en aquest llegat, en Pep hi ha aportat també un conjunt de valors. Universalitat, solidaritat, tolerància, constància, innovació i reflexió autocrítica formen part de les eines per a un diàleg sincer (oposat al paternalisme) que permet als cooperants fer la nostra feina. La seva autoritat moral davant nostre no era necessàriament el seu coneixement teòric d’aquests conceptes, sinó que aquests havien estat destil·lats per la pràctica del treball comunitari inspirat en la pedagogia crítica d’en Paulo Freire. Generalment, aquest conjunt de valors no s’estudia a la Universitat, sinó que es transmet a partir de
l’experiència pràctica. Generacions de cooperants tenim avui encara al Pep com el nostre referent i mentor amb la seva característica universalitat i sofisticació senzilla. I no només els cooperants que fan treball de camp: altres professionals del desenvolupament, fins i tot des de la banca multilateral, fem servir aquestes ensenyances. Sovint, encara ara, em pregunto què i com argumentaria en Pep en algunes circumstàncies en què em trobo sense antagonitzar amb les posicions contràries.
El CIDOB, no podia ser d’una altra manera, ha estat una caixa de ressonància d’aquesta manera d’entendre el desenvolupament i el món; per això, és avui essencial per entendre la universalitat i la solidaritat a la nostra societat. Acadèmics, mestres, estudiants, analistes, funcionaris, empresaris, activistes de la societat civil, polítics i, per descomptat, cooperants vàrem trobar una casa comú en el CIDOB, construïda amb la influència d’en Pep i d’altres pioners, junt amb l’empenta gerencial, modernitzadora i visionària de la Cesca Munt.
Què trobàvem en aquesta casa comú que encara avui és el CIDOB? Molts com jo hi vàrem trobar la nostra formació inicial en cooperació, la que no s’impartia a les universitats, la documentació que no es trobava a les biblioteques i, el més important, els valors i el suport per a ser un dia cooperants universals que féssim la diferència. En el curs de cooperació del CIDOB de 1988 al carrer de Llúria, abans de marxar cap a Perú, vaig aprendre moltes coses, algunes tècniques i d’altres no tant. L’advertiment d’en Pep de què «els cooperants teniu bitllet d’anada i tornada i les persones que intentareu ajudar
no», m’ha acompanyat des de llavors. Al Perú de la hiperinflació que ens va tocar viure, puc assegurar que ningú no es podia permetre ni un bitllet d’anada. He repetit aquell advertiment –que encapsula quin és rol del cooperant i el respecte que ha de tenir per al coneixement local– a cinquantenes de cooperants a l’Amèrica Llatina que m´ha tocat supervisar. Al cap i a la fi, el cooperant sempre és un agent extern i acaba marxant algun dia.
El món de la cooperació per al desenvolupament és necessàriament controvertit; recursos humans i financers de fora pretenen ajudar a geografies humanes llunyanes físicament i culturalment. Aquesta empresa té detractors arreu i, a vegades, no els manca raó degut als resultats a voltes decebedors. Defensar tota una vida aquest món, amb esperit crític i sense desqualificar als altres com va fer en Pep, té el mèrit que ara li podem reconèixer perquè en vida no acceptava elogis.
Apart de coneixement i documents del món en desenvolupament i d’un conjunt de valors, vàrem trobar al CIDOB sempre l’acollida d’un mentor de coneixement sofisticat, però d’expressió senzilla amb qui compartíem els desafiaments tant del treball de camp com del de la interlocució amb les màximes autoritats del països on treballàvem. Sempre sorties del seu despatx –d’escriptori clàssic i amb una taula rodona i contemporània– del CIDOB, al carrer d’Elisabets, veient el problema, i sovint la solució, des d’un angle diferent. No perquè en Pep fos prescriptiu, sinó que tenia l’habilitat de que trobéssim la pròpia solució seguint l’enfocament del desenvolupament participatiu d’en Robert Chambers, amb qui no es coneixien personalment però amb qui compartien la mateixa inspiració.
prematurament. La seva partida ens deixa en herència la responsabilitat de continuar divulgant entre les futures generacions de cooperants els valors de l’universalisme, la solidaritat, la tolerància i la comprensió de l’altre en aquest món convuls i incert; un món en el que pensar globalment i actuar localment és essencial per contribuir amb constància a la inversió i esforç col·lectiu que requereix el desenvolupament dels pobles. Aquestes són les idees en les quals en Pep Ribera ens insistia tant en les nostres visites a la casa comú. La pregunta que ens resta per respondre, però, és si els successors serem capaços de continuar i enfortir l’obra de pioners com el Pep Ribera amb la mateixa sofisticació senzilla. La tasca serà àrdua.