Des que vaig saber de la seva mort, quan penso en el Pep immediatament em venen al cap unes paraules i un fragment d’una cançó. Les paraules sintetitzen els records d’una coneixença personal des de principis dels anys vuitanta: bonhomia, serenor, capacitat d’escoltar, complicitat i enorme facilitat per impulsar projectes. I el fragment de la cançó pertany a la que en Raimon dedicà a Gregorio López Raimundo: «amb la bondat a la cara».

El meu tracte inicial amb en Pep està vinculat a l’enyorat local de Llúria: debats, seminaris, classes, lectura; i, fins i tot, a la cessió del local, amb el seu ajut i el de la Cesca, per a una reunió de cap de setmana (1984, crec) de l’International Peace Coordination Committee, un òrgan de coordinació del moviment per a la pau europeu sorgit en el context de l’European Nuclear Disarmament, al que en Louis Lemkow i jo mateix ens havíem vinculat a través de la relació amb Edward Palmer Thompson, a qui jo havia traduït al castellà i convidat a unes jornades sobre desnuclearització i perill de guerra nuclear uns
mesos abans. Un cop més, en Pep i la Cesca, que facilità la intendència, entengueren des de la complicitat la importància de la reunió. Tanmateix, no m’han demanat que parli de tot això i de les diverses facetes de la meva relació amb el Pep, inclosa la relació vinculada a la Coordinadora Estatal i la Federació Catalana d’ONGD, sinó del seu paper tot fent del CIDOB un instrument per analitzar el món i les relacions internacionals.

En Pep, com a director del CIDOB, sempre tingué present que calia obrir-se al món i cercar relacions, com explicava pedagògicament davant de l’enorme planisferi de suro amarat d’agulletes, contactes, relacions, complicitats. Des del principi, analitzar el món estigué present a les activitats del CIDOB –i foren moltes les sessions dedicades a fer-ho, amb diferents formats– i a les publicacions, des de revistes a dossiers i llibres. El salt qualitatiu, però, es produeix quan es va posar en el centre de les activitats del CIDOB les tres funcions bàsiques del coneixement acadèmic: recerca, educació i transferència de coneixements. La recerca prengué força en aquells anys noranta, tot i que encara es reforçaria molt més ja en el nostre segle; la formació i l’educació donarien un salt de qualitat amb els màsters (en particular els de cooperació al desenvolupament i relacions internacionals, en col·laboració amb les universitats, com en el meu cas a través de la UAB); com també va ser cabdal el paper de l’Anuari Internacional. Vaig col·laborar en les tres accions estratègiques: en algunes recerques, en força classes als primers anys i molts anys al Consell assessor de l’Anuari, a més a més d’un grapat de col·laboracions concretes a les seves planes.

Amb la perspectiva del temps, les iniciatives que va impulsar el Pep durant els anys vuitanta i noranta foren cabdals, i no només per al CIDOB, sinó també per a la comunitat del coneixement de les relacions internacionals, els estudis internacionals i la teoria i pràctica del desenvolupament a Barcelona i a Catalunya. Es tancà un cercle que havia començat a l’inrevés del camí acadèmic: de l’activisme i la solidaritat
compromesa (Agermanament) es passà a l’anàlisi del món i a la transferència dels coneixements que se’n derivaven. Un camí atípic i, potser per això, engrescador, capaç de generar aliances i sinergies i, sobretot, amb grans resultats.

Parafrasejant uns versos de Gabriel Ferrater, no tinc cap dubte en afirmar que la consolidació de Barcelona com un lloc important a Europa on estudiar, fer recerca i transferència de coneixements i, finalment, acció aplicada en pro de la cooperació, la solidaritat i la justícia internacionals, té regust d’en Pep, un catalitzador internacional. T’agradaria saber, amic, que entre d’altres coses, fruït en part de la teva empenta inicial, el curs 2018-2019 la UAB impartirà un Grau de Relacions Internacionals, el primer a una universitat pública catalana.

Moltes gràcies i una càlida enyorança!!!