He tingut la sort de gaudir de la coneixença i amistat d’en Pep Ribera durant més de 40 anys i, en el període que se m’ha encarregat de recórrer aquí, és a dir, el dels anys setanta del segle passat, crec que li corresponen els tres qualificatius amb els que encapçalo l’article.
Analista pioner. L’experiència missional xilena d’en Pep li havia fet veure la necessitat d’analitzar les causes de la pobresa, explotació, desigualtat i marginació que havia conegut i que, en bona part, derivaven d’unes injustes relacions econòmiques internacionals i estatals. Què millor doncs que estudiar aquestes relacions i fer-ho a l’estil dels centres – alguns universitaris, d’altres no, però en tot cas inexistents a Catalunya– que sovint, amb aclaridors resultats, ho venien fent arreu del món. El nom inicial que ell i els seus companys donaren a la institució: Centre de Documentació i Informació Internacionals de Barcelona, tot i ser potser ambigu –com sovint és feia en aquella època– intentava dir implícitament les seves finalitats.
Hàbil clandestí. És poc conegut el fet que, durant un cert temps, a primers d’aquella dècada dels anys setanta, en els locals compartits per Agermanament/CIDOB (carrer de la Diputació, número 185 de Barcelona) acolliren una bona part dels arxius clandestins de l’Assemblea de Catalunya. En aquest fet hi tingué una intervenció cabdal el malauradament desaparegut Vicenç Ligüerre qui, alhora que treballava al CIDOB, era també un dels coordinadors de la magna proposta politicosocial de Catalunya. Permeteu-me testificar-ho en primera persona, com a veí de la escala que jo era per raons de la meva feina en un despatx del mateix edifici. De tant en tant, quan la situació s’albirava perillosa, en Pep em proposava de cedir-li alguns racons de la meva oficina, gens sospitosa, per guardar-hi «unes caixes que a baix no hi cabien».
Precursor solidari. Les dictadures militars llatinoamericanes propiciaren el fet de què, un cop realitzades a l’Estat espanyol les primeres eleccions democràtiques, el juny de 1977, es considerés a Catalunya un destí aconsellable per aquells que fugien de la barbàrie en llurs països. Per primer cop, des de la Guerra Civil, s’havien canviat les tornes i ara el nostre país esdevenia terra de refugi. En Pep Ribera i la Cesca Munt, amb altres personalitats significatives de la vida social catalana, com en Felip Solé Sabarís i l’Agustí de Semir, promogueren la creació d’ACSAR (Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda als Refugiats) amb la finalitat de proveir de documentació, sostre, feina i serveis als que anaven arribant. Posteriorment, fou creada la Fundació ACSAR, que amplià les seves tasques a l’estudi de tot tipus de fluxos migratoris i de les que en Pep n’ha sigut patró d’honor fins a la seva mort.
Recordem, doncs, a una persona afable, compromesa i coherent que ens ha deixat molt feina urgent i imprescindible ja feta. Ens cal agrair i seguir el seu exemple.
