Antoni Segura i Mas, president del CIDOB, analitza el rol de les migracions en les relacions entre Espanya i el Marroc en aquest article per La República: “El 18 de març d’enguany, una notícia sorprenent saltava als mitjans de comunicació: el govern espanyol, segons una carta enviada al rei de Marroc el 14 de març, feia un gir de 180 graus en la posició mantinguda durant gairebé mig segle sobre el conflicte del Sàhara Occidental, que fins a aquell moment, es resumia a donar suport a les resolucions de les Nacions Unides i al Pla de Pau acordat el 1991 i, per tant, a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació de la població sahrauí (dues paraules molestes en la política espanyola, referèndum i autodeterminació). La notícia era sorprenent per dues raons. En primer lloc, perquè qui la filtrava era el palau reial marroquí i no pas el govern espanyol, que n’era l’emissor. En segon lloc, perquè el govern espanyol, de manera encara avui poc comprensible i sense explicar-ne els motius, canviava de posició en un conflicte en què, com a antiga metròpoli colonial, té responsabilitats. I un principi elemental en diplomàcia és no variar de posició quan el canvi no reporta guanys materials o geopolítics substancials. I, a la vista del que va succeir a la tanca de Melilla el 24 de juny passat, aquests guanys no es veuen per enlloc. Al contrari, s’han enrarit les relacions amb Algèria en plena crisi energètica quan, segons el portal d’estadística en línia alemany Satista GmbH, el 2021 la distribució per països del gas importat per Espanya va ser la següent: Algèria, 44%; els Estats Units, 15%; Nigèria, 12%; Rússia, 9%; Qatar, 6%; altres països, 14%”.
>> Accedir a la informació