Antoni Segura i Mas, president del CIDOB, analitza les implicacions de l’actual escalada de tensions a Ucraïna per la pau i la seguretat mundials en aquest article per a La República: “Des de mitjans de la primera dècada del segle, diversos analistes assenyalen el rescalfament d’una nova guerra entre la Rússia de Vladímir Putin (i del seu alter ego Dmitri Medvédev) i l’OTAN (els Estats Units i la UE), liderada ara per Joe Biden. D’arguments, no en falten, i apunten sempre cap a la mateixa direcció i cap a uns fets aparentment inqüestionables: els talls de subministrament de gas rus a Ucraïna (2006, 2009 i 2014) que afecten la Unió Europea i que provoquen una alça dels preus en els mesos més freds de l’hivern; la invasió russa de Geòrgia i el reconeixement de les repúbliques d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud l’agost del 2008 en resposta al procés d’aproximació als Estats Units i a la Unió Europea iniciat pel president Mikheil Sakaixvili –des del 2013 exiliat a Ucraïna, on va ser governador de l’oblast d’Odessa entre el 2015 i el 2016 i arrestat quan el 2021 va tornar a Geòrgia–; l’annexió de Crimea i la intervenció encoberta a la Ucraïna oriental en favor dels rebels prorussos de Donetsk i Luhansk el 2014, i les amenaces contínues a les repúbliques bàltiques per la discriminació de les minories russes (en resposta l’OTAN va aprovar en la cimera de Varsòvia del juliol del 2016 el desplegament en aquestes repúbliques i a Polònia de la missió Enhanced Forward Presence –‘Presència Avançada Reforçada’– amb la participació de contingents militars de vint-i-un països). En paral·lel, des del 2002, sembla que s’ha iniciat una nova cursa d’armament, amb l’abandonament unilateral per part del president Bush del Tractat sobre Míssils Antibalístics (ABM) del 1972 i l’anunci de la retirada del Tractat Sobre Forces Nuclears de Rang Mitjà  del 1987 i la realització de proves amb noves armes nuclears per part de les dues potències. Altres autors parlen d’un conflicte híbrid amb epicentre a Ucraïna que s’ha visualitzat en les interferències o atacs informàtics soferts per institucions i processos electorals –incloses les presidencials estatunidenques del 2016– de diversos països occidentals suposadament responsabilitat dels serveis d’intel·ligència russos, i, per descomptat, com indicava Sylvie Kauffmann en un article recent a Le Monde, en la guerra de nervis desencadenada a l’OTAN i Kíev pel desplaçament de més de 100.000 soldats russos a les fronteres d’Ucraïna. 

A pesar de l’advertència de Boris Johnson que la invasió d’Ucraïna seria un desastre per a tot el món i per a Rússia, de l’amenaça de sancions econòmiques a Moscou feta per Brussel·les i de la crida a seguir negociant feta per l’alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, la resposta de l’OTAN ha contribuït a fer més creïble l’escenari d’una possible guerra a Europa. L’OTAN ha decretat “l’estat d’alerta” i envia tropes i avions als països de l’est membres de l’aliança, i vaixells al mar Bàltic i al mar Negre. Per la seva banda, els Estats Units han anunciat que es proposen acréixer la presència militar a les fronteres orientals de l’OTAN, al mateix temps que retiren el personal no essencial i les famílies dels diplomàtics de l’ambaixada de Kíev i aconsellen no viatjar a Rússia (Londres, que fa poc ha lliurat míssils a Kíev, ha pres mesures similars i París aconsella evitar els viatges no essencials a Ucraïna). La República Txeca (el govern de Praga acusa els serveis secrets russos d’estar implicats en l’explosió d’una fàbrica d’armament a Txèquia l’any passat), les repúbliques bàltiques, França Espanya, els Països Baixos i Dinamarca estan disposats a enviar efectius a Lituània, Romania i Bulgària i prometen ajuda militar a Kíev, mentre que Alemanya es nega que Estònia proporcioni armament d’origen alemany a Ucraïna i Macron insisteix en dialogar. En el rerefons de l’actual crisi nia l’obsessió de Vladímir Putin, l’exoficial del KGB format a la República Democràtica d’Alemanya, que forja el seu poder gràcies a les dues guerres de Txetxènia –inclosos els episodis de guerra bruta més brutals–, que renega del mandats del seu mentor, un Borís Ieltsin que certament, anorreat per la mala salut i l’alcohol, va fer Rússia víctima de la cobdícia dels mercats i de les organitzacions occidentals, i que vol recuperar l’esplendor de l’URSS estalinista i reivindica el paper d’Iósif Stalin, això sí, sense cap indici de comunisme, ja que podria posar en dubte el seu poder econòmic i dictatorial. Com assenyalava encertadament Carmen Claudín en un article a El País, l’obsessió de Putin és recuperar l’esfera d’influència acordada per Stalin en la Conferència d’Ialta del 1945 (i que per part soviètica reproduïa el repartiment d’Europa fet per Hitler i Stalin, però ara sense Alemanya), i per això ha apel·lat al sentiment nacional –cal ressaltar que la rus de Kíev, segles VIII a XII, va ser el primer estat eslau– i ha actualitzat el mite presoviètic del gegant rus envoltat i amenaçat per les potències occidentals. I així, tot i de moment dona per perdudes les repúbliques bàltiques, ha traçat una línia vermella a les fronteres russes, una mena de zona de defensa que es correspon amb els límits de les antigues repúbliques soviètiques. Això explica les intervencions a Geòrgia, Ucraïna, la recent intervenció al Kazakhstan o l’ús del dèspota bielorús Aleksandr Lukaixenko per posar en dificultats Polònia i Lituània amb una descontrolada i finançada arribada de refugiats procedents de l’Orient Mitjà i de l’Àfrica. El problema és com aturar l’obsessió de Putin i la pretensió d’imposar la seva voluntat als països veïns sense recórrer a una guerra que desestabilitzaria Europa, que amenaçaria la pau al món i convertiria el seu somni en el malson d’Europa”.