Lorenzo Cachón
Universidad Complutense de Madrid
18 de juny de 2013 / Opinió CIDOB, núm. 196 / E-ISSN 2014-0843
Per avaluar la rellevància d’aquesta llei, convé recordar que en els estudis sobre les polítiques migratòries ocupa un lloc estel·lar l’anàlisi de l’IRCA (Immigration Reform and Control Act) del 1986 que, entre altres aspectes destacats, va permetre la major regularització d’immigrants que ha tingut lloc fins a la data (amb 2,7 milions d’immigrants regularitzats: 1,6 dintre del programa general i 1,1 dintre de l’agrari). Aquella reforma també va tenir una elaboració complexa: va començar amb una proposta d’un president demòcrata (Carter) i es va aprovar en el decurs del mandat d’un de republicà (Reagan). Però el sistema de gestió de la immigració que va establir no ha estat capaç de gestionar de manera eficaç els fluxos migratoris que el mercat de treball i la societat estatunidenca necessiten. Malgrat les nombroses reformes parcials que s’han dut a terme des dels anys vuitanta i de les lleis que posen un marcat accent en la seguretat, aprovades des de l’11 de setembre de 2001, en l’actualitat hi ha un reconeixement general que el sistema migratori «està trencat». La millor prova en són els dotze milions d’immigrants que vivien de manera irregular als Estats Units l’any 2007. La xifra s’ha reduït en gairebé un milió des d’aquella data però ha estat, sobretot, com a conseqüència de la gran recessió i no pas de les polítiques de reforçament de la frontera i de deportacions (per bé que totes dues han estat molt importants en els darrers anys).
Aquest projecte de CIR es va endegar sota presidència republicana (Bush) i ha de ser aprovat sota presidència demòcrata (Obama), va tenir com a impulsors en les seves primeres etapes els senadors Kennedy (demòcrata) i McCain (republicà) i va agafar nou impuls en les campanyes electorals del president Obama i en les nombroses mobilitzacions d’immigrants (sobretot llatins) al crit d’«el moment és ara». Després de la frustració del primer mandat, la CIR ha renascut en el segon en un context diferent: pressió dels ciutadans d’origen llatí i dels immigrants, fort impuls des de la presidència, consens de les forces socials i, paradoxalment, la necessitat del partit republicà de no perdre del tot la seva ànima conservadora responsable (i els seus possibles votants d’origen llatí) sota les pressions extremistes del Tea Party.
La llei permetrà que la majoria dels onze milions d’immigrants indocumentats puguin arribar a sol·licitar la ciutadania al cap de tretze anys (després d’esquivar un llarg procés ple de «càstigs»); serà, per tant, el programa extraordinari de regularització d’immigrants més gran de la història ja que per si sol permetrà regularitzar més immigrants que la suma de tots els programes extraordinaris de regularització coneguts junts. Únicament aquesta dada ja fa veure la rellevància històrica del que es discuteix en la llei. A més, crearà programes per reclutar treballadors de baixa qualificació i agrícoles (como el guestworker program que va plantejar el president Bush l’any 2004, al final del seu primer mandat), millorarà els programes existents per a treballadors altament qualificats (tan importants per competir en una economia del coneixement), obligarà al fet que els ocupadors verifiquin l’estatus legal de tots els seus empleats i reforçarà encara més la ja segura frontera amb Mèxic (el títol de la llei reconeix aquesta inspiració relativa a la seguretat al mateix temps que intenta fer-se compatible amb la resposta a les necessitats del mercat de treball, a les demandes, sobretot, dels grups llatins, i als interessos electorals dels partits).
Tal com ha recordat el president Obama, «el moment és ara», s’han de superar les pors i deixar que el sentit comú inspiri les polítiques d’immigració i d’integració de i amb els immigrants.