10 preguntes clau per entendre les eleccions europees

1. Què és el Parlament Europeu?

El Parlament Europeu (PE), amb 751 membres, és una de les assemblees democràtiques més grans del món i una institució clau del procés d’integració de la Unió Europea (UE). És l’única institució europea directament elegida per sufragi universal i per tant, el representant directe dels ciutadans europeus. Malgrat els nous poders que ha adquirit amb l’última reforma institucional del Tractat de Lisboa, el PE encara no es pot comparar a un parlament nacional pel que fa a competències. El seu poder sobre el pressupost comunitari és limitat i no té dret d’iniciativa legislativa, tot i que sí que pot sol·licitar a la Comissió Europea, que és la institució que conserva encara aquesta prerrogativa, que iniciï un procés legislatiu.

Pregunta_1

Font: wikipedia, autor: Cédric Puisney

2. Quines competències té?

El Parlament Europeu té tres competències bàsiques: debatre i aprovar la legislació europea amb el Consell; debatre i aprovar el pressupost de la UE amb el Consell; i exercir un control democràtic sobre les altres institucions europees. Des del Tractat de Lisboa, el gruix de la legislació de la UE es decideix d’acord amb el procediment ordinari legislatiu (abans conegut com procés de co-decisió), que fa necessària, per a qualsevol proposta de la Comissió, tant l’aprovació del Consell de Ministres com del Parlament Europeu. Per tant, el PE pot acceptar, esmenar o rebutjar qualsevol proposta legislativa. Els últims anys ha augmentant el seu pes en àrees com agricultura, energia, immigració, fons europeus, justícia i assumptes domèstics i cooperació policial.

A més, amb el Tractat de Lisboa en vigor, el PE té un control sobre el pressupost de la UE, conjuntament amb el Consell, és a dir, no tan sols pot decidir sobre quant i sobre on van les partides pressupostàries, sinó també examinar la implementació del pressupost per part de la Comissió.

Finalment, el PE supervisa la feina de la Comissió i el Consell de manera limitada mitjançant investigacions, auditories públiques o mitjançant preguntes orals o escrites.

Els Comissaris, els representants rotatoris de la Presidència del Consell i el President Permanent del Consell Europeu compareixen regularment davant el Parlament per donar explicacions davant la Cambra

Amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa, els estats membres hauran de tenir en compte la composició del Parlament a l’hora d’elegir el president de la Comissió. El PE pot acceptar o rebutjar a tota la Comissió – tot i que no pot realitzar nominacions individuals – i fins i tot pot presentar una moció de censura contra tota la Comissió si jutja que aquesta ha perdut la confiança de la Cambra.

3. Com s’organitza i quins són els seus principals actors?

Desprès de ser escollits, els diputats habitualment s’uneixen a un grup europeu que comparteix la seva ideologia política, i que com en un parlament nacional, es posicionen en algun punt de l’eix dreta-esquerra. Altres diputats, en canvi, prefereixen no unir-se a un grup polític o bé no poden fer-ho i romanen en el grup dels no inscrits.

Els set grups actuals al Parlament Europeu són:

- Grup del Partit Popular Europeu (PPE): Aliança demòcrata cristiana formada per partits de centre i de dreta que defensen una “economia de lliure mercat amb consciencia social”, que promou el liberalisme i les llibertats individuals.

- Grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (S&D): Grup de centre esquerra format per la unió de partits laboristes i social demòcrates que defensa els principis de llibertat, equitat, solidaritat, diversitat i justícia.Com a conseqüència de la crisi, els seus principals objectius són combatre la manca de feina i fer els mercats més justos

- Grup de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE): Grup liberal amb una agenda progressista al centre de l’espectre polític que defensa l’economia de mercat en una Europa molt més integrada. També defensen una economia competitiva més sostenible.

- Grup dels Verds/Aliança Lliure Europea (Verds/ALE): Coalició de dos partits progressistes: l’ecologista i socialista Partit dels Verds Europeus, que defensa una Europa amb un desenvolupament més sostenible, i no vol la subordinació dels drets socials als interessos econòmics, i l’ Aliança Lliure Europea, una associació de partits nacionalistes progressistes que representen els interessos de nacions sense estat i minories.

- Conservadors i Reformistes Europeus (CRE): Grup de partits de centre dreta que promouen una economia liberal de mercat a Europa, però defensant la sobirania nacional i la integritat dels estats. Oposats a l’idea del federalisme europeu.

- Grup de l’Esquerra Unida Europea/Esquerra Verda Nòrdica (EUA-EVN): Confederació de partits d’esquerres molt crítics amb una Unió Europea basada radicalment en la lògica de la competitivitat orientada al mercat. Per contra, defensen un procés d’integració sostenible basat en la solidaritat internacional.

- Europa de la Llibertat i la Democràcia (ELD): Grup euroescèptic, oposat al procés d’integració europea. EFD exigeix respecte per la sobirania nacional i és molt crític amb la burocratització d’Europa rebutjant la creació d’un “superestat europeu centralitzat”.

4. Com s’escull el Parlament Europeu?

No hi ha un “espai polític europeu” tot i que el Parlament Europeu s’escull per sufragi universal entre tots els ciutadans de la Unió. Tot i que els grups parlamentaris que resulten de les eleccions desenvolupen el seu paper a nivell europeu, cada votant dóna primer el seu vot a un partit d'àmbit nacional, que llavors, si té èxit i aconsegueix suficients escons, formarà grup en coalició amb altres partits de la seva mateixa línia ideològica.

Depenent de la tradició electoral dels països, pot haver-hi una sola circumscripció per a tot l’estat (normalment només per països petits, amb la notable excepció d’Espanya) o múltiples circumscripcions descentralitzades (Alemanya, Itàlia, Polònia, Bèlgica, França, Irlanda i Regne Unit).

Els estats membres també difereixen en la manera de nomenar els candidats. Mentre que en molts estats es permet escollir un candidat o escollir-los en una llista oberta (Àustria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Finlàndia, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, els Països Baixos, Polònia i Suècia), altres estats permeten votar partits (Alemanya, Espanya, França, Grècia, Hongria, Portugal, Regne Unit amb l’excepció d’Irlanda del Nord i Romania).

El període d’eleccions el determina la UE però els estats poden escollir el dia o dies de votació dins del període per celebrar les eleccions d’acord amb la seva agenda nacional.

Foto_pregunta4-5

Font: flickr, autor: Jon Worth

5. Què tenen d’especial les eleccions europees en comparació amb las eleccions nacionals? (Efecte sancionador, participació)

El comportament electoral a les eleccions al Parlament Europeu durant aquests anys explica que els votants normalment perceben aquests comicis com unes eleccions de poca rellevància i amb poc efecte en les seves vides quotidianes. És per aquesta raó que la participació ha estat més baixa que en les eleccions nacionals, i que algunes convocatòries hi ha hagut dispersió del vot. A més, els votants normalment utilitzen les eleccions al Parlament Europeu per castigar o premiar els partits que governen.

La participació electoral ha anat decreixent gradualment des de 1979, malgrat que la capacitat d’influència en la presa de decisions del Parlament Europeu ha anat augmentant amb el temps i ha donat un gran pas amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa. En l’imaginari col·lectiu de la majoria dels ciutadans, les institucions europees es perceben com alienes i llunyanes de les seves vides quotidianes. Degut a aquesta percepció la població no ha tingut suficients al·licients per votar i les eleccions es veuen com uns comicis de segon ordre sense cap rellevància. Les eleccions nacionals, en canvi, tenen més participació perquè es perceben com a més properes, els electors coneixen les cares de les persones a qui voten i a priori la ideologia juga un paper més important.

El fet de que existeixi la percepció de que les eleccions al Parlament Europeu són poc rellevants, fa que el votant exerceixi el seu dret de manera més sincera i amb menys ús de l’anomenat “vot útil”, és a dir, votants que optarien per partits d’implementació estatal i amb tradició de govern a les eleccions nacionals, poden arribar a votar a partits més petits amb els que se senten més identificats al Parlament Europeu.

Per últim, és també força habitual que els partits de govern perdin les eleccions al Parlament Europeu, donat que, com que les campanyes electorals es plantegen sovint en clau nacional, els electors poden prendre’s els comicis com un baròmetre de confiança cap a ells. Per aquest motiu, poden decidir premiar o castigar (normalment castigar) al partit del govern, sense que això tingui conseqüències a curt termini.

6. Què tenen d’especial les eleccions europees de 2014? (post-Lisboa, primeries)

Aquestes eleccions al Parlament Europeu són especials perquè són les primeres que es celebren desprès de l’aprovació del Tractat de Lisboa i amb l'adhesió de Croàcia a la Unió Europea. Amb aquests dos canvis, es redueix el número de diputats fins a 751 i hi ha un nou repartiment d’escons en el Parlament Europeu (per exemple, Espanya passa de 50 a 54 i Alemanya de 99 a 96).

L’altra novetat és que el Tractat de Lisboa estipula que el Consell Europeu ha de tenir en compte el resultat de les eleccions per a proposar el President de la Comissió, i que això es pot traduir en que el President de la Comissió provingui de la família política guanyadora de les eleccions al Parlament Europeu. Per apropar les eleccions europees al ciutadà i fer-les més semblants a unes eleccions nacionals, els partits polítics europeus van decidir nomenar als seus respectius candidats a la Presidència de la Comissió, cosa que representa una gran novetat respecte a anteriors eleccions.

A banda del nomenament de candidats hi ha hagut diversos partits polítics que han portat l’elecció del seu candidat un pas més enllà; per exemple, els Verds van decidir fer partícips del nomenament del seu candidat als seus afiliats mitjançant unes eleccions primàries online a nivell europeu.

L’última de les novetats que presenten aquestes eleccions europees és la importància que se’ls està donant a nivell institucional. Funcionaris de les institucions recalquen que aquestes eleccions seran determinants pel futur d’Europa. El mateix portaveu del Parlament Europeu, Jaume Duch, ha assegurat que “les pròximes eleccions europees són més polítiques que totes les anteriors”

A més, la devastació econòmica i els alts costos socials provocats per la crisi, ha incrementat l’activitat i la visibilitat dels partits populistes euroescèptics – un fenomen que presenta un seriós desafiament per a la continuïtat de la Unió Europea i les institucions comunitàries.

7. Veurem un increment dels euroescèptics/eurofòbic? ¿Què passa amb l’extrema dreta?

Tot i que no s’ha de subestimar, l’amenaça de l’euroescepticisme és en realitat més dèbil del que apunten algunes anàlisis. En primer lloc, aquests grups són extremadament diversos; per exemple, els euroescèptics del UKIP no són el mateix que el Front Nacional francès d’extrema dreta; i la ideologia d’un nacionalista txec no té res a veure amb la d’un populista danès. Una de les característiques d’aquests grups, fins ara, ha estat la incapacitat de formar aliances duradores al Parlament Europeu i treballar amb els altres – quelcom fonamental a l'Eurocambra. Mentre que els euroescèptics han estat capaços de formar grups que han tingut una certa duració (com els Conservadors i Reformistes Europeus o l'Europa de la Llibertat i la Democràcia durant la legislatura 2004-2009), l’extrema dreta mai ha aconseguit formar una aliança que hagi durat una legislatura sencera. Van arribar a formar-ne una l’any 2007 però es va dissoldre 11 mesos després pels comentaris racistes d'un dels seus membres.

En segon lloc, l’euroescepticisme ha estat sempre present al Parlament Europeu, normalment aconseguint entre el 15 i el 20% dels vots. Aquest percentatge no ha crescut significativament al llarg dels anys, ja que als euroescèptics els hi ha anat bé en algunes eleccions i han patit pèrdues a algunes altres. Històricament no euroescèptica, la majoria de l’extrema dreta ara s’oposa a la UE o desconfia d’ella en la seva forma actual. Són políticament rellevants en menys de la meitat dels 28 països membres de la UE i s’espera que obtinguin entre 34 i 50 escons dels 751.

Tot i això, hi ha motius per a preocupar-se. Malgrat que aquests partits puguin ser marginats del treball parlamentari en el Parlament Europeu, en el passat ja han demostrat que poden ser efectius a l’hora d’influir en l’agenda dels partits tradicionals en temes sensibles com la immigració o la integració europea, forçant-los a canviar el seu discurs.

Foto_pregunta7

Font: flickr, autor: Blandine Le Cain

8. Com s’escull el Parlamento Europeu a Espanya?

El sistema polític espanyol està basat en un sistema multipartidista tant a nivell nacional com regional. Tanmateix, en el context espanyol sovint es parla sobre bipartidisme perquè l’escena política ha estat dominada per dos partits principals – el Partit Popular (PP) al centredreta i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) al centreesquerra. Des del final de la dictadura, aquests dos partits s’han anat alternant al govern i a la oposició donant estabilitat política al sistema. Els altres partits estatals representants al parlament nacional són Esquerra Unida (IU) i el nouvingut Unió Progrés i Democràcia (UPyD). A més, partits regionals de les comunitats autònomes, particularment però no només de Catalunya i el País Basc, juguen un paper important a nivell estatal.

A diferència dels comicis nacionals, les eleccions europees s’organitzen en una sola circumscripció, el que és inusual en el context europeu per un país de la mida d’Espanya. El sistema electoral és proporcional (fórmula d’Hondt) i no hi ha llindar electoral. Tot i que el sistema, d’alguna manera afavoreix als partits petits, els principals partits d'àmbit estatal continuen estan sobrerepresentats en termes de diferència de percentatges entre vots i escons obtinguts i els partits petits subrepresentants. Aquests últims formen aliances electorals estratègiques que no sempre responen a orientacions polítiques convergents o programes polítics compartits per a tenir més possibilitats d’obtenir representació al Parlament Europeu. Les llistes dels partits són tancades i bloquejades.

L’any 2009, els votants espanyols van escollir 50 membres al Parlament Europeu i ara n’escolliran 54 pels canvis del Tractat de Lisboa.

9. Quins són els temes de campanya a Espanya?

La campanya electoral europea a Espanya està marcada pels costos econòmics i socials de la crisi. Segons l’enquesta del CIS de març de 2014, l’atur és, la principal preocupació dels espanyols (82%), seguida de la corrupció i el frau (41%) i els problemes de caire econòmic (28%). Els debats preelectorals han estat clarament ocupats per les diferents lectures dels partits polítics sobre els orígens i responsabilitats de la crisi, i les conseqüències de les receptes d’austeritat imposades per retallar el deute. El pes del rescat financer del sistema bancari espanyol també està present. Per això, encara que les eleccions pretenen promoure un debat més europeu que en convocatòries anteriors, la lectura que es farà del resultat dels comicis serà interna. El Partit Popular podria utilitzar les urnes com a termòmetre per a calcular el grau de confiança de la ciutadania en l’ anunciada recuperació de l’economia espanyola ja que la seva precampanya s’ha enfocat exclusivament en clau espanyola perquè en l’horitzó dels grans partits polítics s’entreveuen les eleccions municipals, autonòmiques i generals de 2015.

A més del debat polític i social, un altre dels grans temes de campanya és la integració democràtica, també amb una doble lectura: la recuperació de la confiança de la ciutadania en les institucions europees, desprès que el 75% dels espanyols asseguri no creure en la Unió Europea segons l’últim Eurobaròmetre; i per la pèrdua de confiança amb les institucions públiques causada els múltiples casos de corrupció que s’investiguen a Espanya. Noves forces polítiques han emergit a nivell estatal i autonòmic com a resposta al descontentament amb els partits tradicionals, i la seva presència en aquesta campanya europea modularà el debat cap a una agenda política marcada per la lluita contra la corrupció, les retallades, la descentralització de l’estat i la necessitat d’una regeneració democràtica. Però la batalla que tindran en comú en els seus discursos totes les forces polítiques que concorren a aquestes eleccions serà la de l’abstenció. La participació electoral decau a Espanya i en els comicis europeus de 2009 no va superar el 46%.

10. Què hi ha en joc a Catalunya?

Catalunya viu una doble crisi, econòmica i de relació amb el govern central. El debat sobre el cost econòmic i social de les polítiques europees és un dels grans temes de campanya d’unes eleccions que tindran, sobretot, una lectura interna pròpia. Els comicis europeus són la primera cita amb les urnes des que es va aprovar la convocatòria de referèndum d’autodeterminació per al proper 9 de novembre a Catalunya. Una consulta que el govern espanyol no autoritza perquè la considera contrària a la Constitució, però que compta amb el suport de dos terços dels diputats del Parlament, les formacions del qual han promès traslladar a Brussel·les la seva demanda política.

La participació electoral a Catalunya a les europees de 2009 no va superar el 37’5%. La comunitat, històricament europeista, és avui un dels territoris on la desafecció amb la construcció europea ha deixat més empremta. El debat sobre el futur d’una hipotètica Catalunya independent fora de la UE és un dels arguments que esgrimeixen els contraris al procés de secessió. Encara que l’ inici de la campanya electoral ha rebaixat el grau de tensió sobre aquesta qüestió, les eleccions europees no escaparan a aquesta agenda política pròpia. Malgrat tot, la seva presència a l’Eurocambra serà menor, ja que la llei electoral espanyola preveu per a aquests comicis una única circumscripció per a tot l’estat, així que la representació dels partits polítics regionals en el Parlament Europeu és inferior a la presència que tenen en el Congrés espanyol.

Foto_preguntafinal

Font: Wikimedia, autor: Xavier Rondón Medina