L’Egipte post Mubàrak

El dia 25 de febrer varen començar les mobilitzacions populars a Egipte que, en poc més de tres setmanes, aconseguiren forçar la dimissió de Hosni Mubàrak. Dies abans, el president tunisià Zine el Abidine Ben Alí ja havia posat rumb a l’exili davant les protestes que sacsejaren el país des de la immolació de Mohammed Bouazizi. Mubàrak, però, no volgué prendre el camí de l’exili i ell, que havia governat sota mà de ferro el país des de 1981, va fer mans i mànigues per mantenir-se al càrrec. El 10 de febrer es va dirigir a la població en un discurs l’única concessió del qual era la cessió de part de les seves responsabilitats al seu vicepresident, Omar Suleiman. Davant la intensificació de les protestes i les pressions de la comunitat internacional, l’11 de febrer, només un dia després de l’al·locució presidencial, Suleiman pronuncià davant les càmeres un breu comunicat anunciant la dimissió de Mubàrak.

Les mobilitzacions de gener i febrer de 2011 representaren la culminació d’una dècada de protestes. El 2004 sorgeix el moviment Kifaya (“prou” en àrab), un moviment amb reivindicacions polítiques (impedir un nou mandat de Mubàrak, la fi de l’estat d’excepció, etc.) però sense voluntat d’erigir-se com a força política. Aquest grup protagonitzà concentracions pacífiques, fent ús de nous mecanismes de mobilització política que trobaren ressò en una nova generació de comunicadors que usaven les noves tecnologies de la comunicació, en especial els blogs i les xarxes socials. Paral·lelament, les protestes de caire social i laboral també van créixer exponencialment des de 2006. Des de llavors, i fins a 2010, es comptabilitzaren 3.000 vagues. Els anys 2008 i 2009 foren especialment intensos, especialment arrel de les protestes a la ciutat industrial de Mahalla Al Kubra el 6 d’abril de 2008. Paral·lelament, el malestar per una possible successió presidencial dins el sí de la família Mubàrak i pels resultats d’unes eleccions legislatives de 2010 que reduïen a la mínima expressió la pluralitat política agreujaren el descontentament polític. Els moviments polítics i socials eren violentament reprimits per les forces policials, sovint amb víctimes mortals. Una d’elles fou Khaled Saïd, un jove d’Alexandria que fou torturat fins la mort i que esdevingué una de les icones de les protestes de 2011.

Amb la dimissió de Hosni Mubàrak, el país entrà en una delicada fase de transició política. El Consell Suprem de els Forces Armades (SCAF, en les seves sigles en anglès), amb el Mariscal Tantawi al capdavant, assumí el comandament de la situació. La constitució fou suspesa i es creà un govern de transició encapçalat per Ahmad Xafiq, un dels candidats a la presidència a les eleccions de 2012. El 19 de maig se celebrà un referèndum per modificar la constitució. Els Germans Musulmans, així com l’SCAF, defensaren el vot afirmatiu, assolint aquest un 77% dels sufragis. Era la primera vegada que els egipcis acudien a les urnes després de la caiguda de Mubàrak. Després vindrien les eleccions legislatives que es perllongaren entre el 28 de novembre de 2011 i l’11 de gener de 2012, en produir-se en distintes fases i en renovar-se ambdues cambres. Els resultats atorgaren una clara victòria al Partit de la Llibertat i la Justícia, vinculat als Germans Musulmans, però la revelació va ser l’elevadíssim nombre de vots assolit pels partit salafistes, especialment per Al-Nour. La resta de forces (nacionalistes, laics, socialistes, liberals i representants de l’antic règim) se situaren a molta distància dels dos primers. Pel que fa al debat polític, hi va tenir un pes específic la possible redacció de la nova constitució. La composició de la comissió encarregada de proposar un nou text, així com la possibilitat d’adoptar prèviament uns principis supraconstitucionals, generaren una altra controvèrsia, no sols als despatxos sinó també al carrer. La transició política també ha tingut noms propis, com el de Mohammed ElBaradei, qui finalment es decidí per no presentar-se a les eleccions; el d’Essam Xaraf, Primer Ministre durant el govern de transició, un polític que va ser present en les concentracions de Tahrir i que presentà la seva dimissió a l’SCAF el novembre de 2012 i, especialment, el dels principals candidats (vegeu l’enllaç a la secció de candidats) a les eleccions presidencials: Amr Mussa, Ahmad Xafiq, Abdel Moneim Abul Fotuh i Mohammed el-Mursi.

La reorganització del mapa polític egipci, a més, ha anat acompanyada de nombroses protestes populars. El poder del Consell Suprem de les Forces Armades, amb clara voluntat de tutelar la transició i mantenir el seu poder econòmic i els seus privilegis socials, ha continuat mobilitzant a grups de l’oposició que consideren que ha segrestat la revolució. Malgrat les depuracions de responsabilitats en l’entorn més proper a Hosni Mubàrak i el seu fill Gamal, els líders del moviment revolucionari argumenten que no s’ha trencat amb l’antic règim. Les detencions i els judicis militars contra activistes civils, pràctiques a les quals només recentment s’ha posat límit, han estat alguns dels exemples en què no hi ha hagut encara una clara ruptura. Així doncs, Egipte ha viscut des d’abril de 2011 i fins l’actualitat molts actes de protesta, el principal epicentre de les quals ha continuat essent la Plaça Tahrir d’El Caire, però també s’han reproduït en altres ciutats com ara Alexandria, Suez o Ismailia. La repressió per part de les forces de seguretat, amb escàndols com ara els tests de virginitat o les imatges de la tristament cèlebre “noia del sostenidor blau”, humiliada i apallissada per les forces policials, donà la volta al món. El pols entre l’SCAF i els opositors es traslladà a l’escena internacional, amb polèmiques com ara la detenció de membres d’ONG nordamericanes o la condemna per part de les Nacions Unides i els Estats Units del nivell de violència exercit en contra dels manifestants.

La justícia social ha estat un dels principals elements mobilitzadors de les protestes de 2011. Un cop passada l’eufòria revolucionària, el dia a dia a Egipte ha estat molt marcat per l’estancament econòmic, sobretot pel mal moment que travessa el sector turístic. Conjuntament amb la transició política, Egipte s’encara amb una transició econòmica difícil de gestionar, amb temes de debat espinosos com ara el pes dels subsidis, la lluita contra la pobresa, les polítiques de competència i el paper de l’exèrcit dins l’economia.

Durant tot aquest procés el clima de violència no ha afavorit ni l’activitat econòmica ni l’evolució política. Entre els episodis més controvertits cal destacar l’atac per part de grups violents a l’ambaixada d’Israel el setembre de 2011, els xocs intercomunitaris a Assuan, seguits per enfrontaments entre coptes i forces de seguretat al barri cairota de Maspero l’octubre de 2011, la violència als estadis de futbol entre aficionats i forces de seguretat o, ja entrat l’any nou, la violència que rodejà l’anunci del candidat salafista, Hazem Salah Abu Ismail que no podia presentar-se a les eleccions perquè la seva mare havia obtingut presumptament la nacionalitat nordamericana. La conflictivitat i les protestes han estat la tònica dominant en l’Egipte post-Mubàrak, i és probable de fet que continuïn fins i tot un cop passat el procés electoral.

Altres continguts del Dossier Egipte, eleccions presidencials 2012:

· Sistema polític

· Candidats presidencials

· Temes de campanya

· Resultats i reaccions