Refugi sense casa

Diari Ara - 18/06/2020

“El que ens ensenya el context actual de pandèmia és que qualsevol política de salut pública o política social que vulgui ser eficient necessita la inclusió del conjunt de la població”.

>> Accedir a la informació

Text

En una entrevista recent, la periodista alemanya Carolin Emcke assenyalava que la pandèmia del covid-19 ens estava mostrant, com si fos un mitjà de contrast injectat en un cos, quins són els mals que afecten les nostres societats. No hi ha dubte que un d’aquests mals és l’extrema precarietat de moltes vides. En l’àmbit de l’asil, aquesta precarietat està marcada per llargues esperes, temporalitat documental i exclusió residencial. La crisi actual no només ens ho mostra, sinó que, a més, sovint n’agreuja els efectes. 

No hi ha res que caracteritzi millor la situació dels sol·licitants d’asil que l’espera: espera per sol·licitar asil, espera per reunir la documentació necessària i espera per a la resolució final que o bé els permetrà començar de nou o els deixarà d’un dia per l’altre sense papers. Abans de la pandèmia, el temps d’espera per formalitzar la sol·licitud d’asil podia arribar a ser de més d’un any. El confinament ha congelat l’accés als procediments d’asil i, amb la paralització de tota la maquinària de l’Oficina d’Asil i Refugi (OAR), ha allargat encara més els temps d’espera. 

Una altra precarietat que afecta els sol·licitants d’asil és la documental. La pandèmia ha deixat també en espera la renovació dels permisos de residència. En conseqüència, la Policia Nacional va publicar unes instruccions que prorrogaven automàticament la seva validesa durant uns mesos. Si abans no sempre s’entenien les diverses targetes d’identitat que acompanyen els sol·licitants d’asil, amb el confinament el reconeixement de la seva validesa depèn de la lectura atenta d’aquestes instruccions. Això dificulta encara més el dia a dia dels sol·licitants d’asil. Una altra qüestió és què passarà amb tots aquells que, quan es reactivi l’engranatge de l’OAR, vegin les seves sol·licituds d’asil denegades i, per tant, es trobin sense accés als programes d’acollida que els han sostingut fins ara. 

Però la gran precarietat dels sol·licitants d’asil té a veure amb l’accés a l’habitatge. Segons les dades de l'enquesta CASASIL, realitzada pel Cidob, les trajectòries residencials dels sol·licitants d’asil a Catalunya es caracteritzen per una elevada precarietat i inestabilitat, que es reflecteixen en una alta mobilitat residencial dels enquestats (que han viscut en una mitjana de 3,3 habitatges i 2,4 municipis a l'any des de la seva arribada) i una breu durada dels contractes de lloguer (amb un 31% dels enquestats que tenen contractes de 6 mesos o menys). 

Pel que fa al tipus d’habitatge on resideixen, val a destacar que la majoria viuen en habitacions en habitatges compartits (43,2% dels casos). Trobem també una presència important de persones allotjades en recursos residencials d’emergència destinats a persones sense llar (10% dels enquestats), situació especialment freqüent entre aquelles persones que han arribat recentment. També és rellevant anotar que fins a un 7,9% de les persones soles i un 6,3% de les persones sense parella però amb fills menors viuen en habitacions compartides dins d’habitatges compartits, situació que pot generar problemes greus de convivència i de pèrdua d’intimitat, i més encara en contextos de confinament. 

Les dades més preocupants, però, són les d'exclusió residencial greu, i és que el 26,6% de les 300 persones enquestades han dormit al carrer alguna vegada des de la seva arribada a Espanya. Es tracta d'una realitat significativament més habitual per als homes (35,9%) que per a les dones (14,3%), i d'una freqüència alarmant entre les persones amb fills menors (7,6%). Lluny de reduir-se, el problema va en augment: mentre que el 22,2% de les persones que porten més d’un any a Espanya han dormit alguna vegada al carrer, la xifra puja al 32,8% entre les que han arribat fa menys d’un any. 

Aquestes dades mostren que sovint es pot tenir “refugi” (o estar a l’espera de tenir-ne) sense tenir “casa”. Això és especialment greu per dos motius. Primer, perquè segons la directiva europea sobre les normes per l’acollida (Directiva 2013/33/UE) els estats han de garantir les condicions materials de l’acollida des del primer moment de presentar la sol·licitud. Segon, el que ens ensenya el context actual de pandèmia és que qualsevol política de salut pública o política social que vulgui ser eficient necessita la inclusió del conjunt de la població. Situacions de precarietat o exclusió residencial no només atempten contra els drets fonamentals d’aquells que les pateixen sinó que minen qualsevol política que vulgui reduir focus epidèmics o posar les bases per a la convivència social en contextos de crisi socioeconòmica severa. 

Olatz Ribera Almandoz, investigadora, CIDOB; Carlos Delclós, investigador associat, CIDOB i Blanca Garcés Mascareñas, investigadora sènior, CIDOB