Mites entorn de les migracions

La Vanguardia - 25/12/2016

Vots més que fets defineixen cada vegada més les polítiques d’Estat. Això vol dir que el que importa són les percepcions dels fets, el que la majoria de ciutadans pensin o esperin, més que no pas els fets en si o el que en sapiguem.

Article

Vots més que fets defineixen cada vegada més les polítiques d’Estat. Això vol dir que el que importa són les percepcions dels fets, el que la majoria de ciutadans pensin o esperin, més que no pas els fets en si o el que en sapiguem. Tan important és la tendència que ja té nom: política de la postveritat o política postfactual. El 2010 el blogaire David Roberts utilitzava el terme per primera vegada. El 2016 el diccionari Oxford l’escollia com a paraula de l’any.

En el camp de les migracions fa temps que vivim confusos en la política de la postveritat. Les percepcions del que és i el que hauria de ser, juntament amb la impaciència democràtica que marquen els governs de quatre anys, determinen la resposta dels estats al que molts qualifiquen com un dels desafiaments més importants del món contemporani. Però si el que importa són les percepcions i les presses, com donar-hi resposta de debò? Amb motiu de la recent celebració del dia internacional del Migrant, revelem alguns mites.

No vivim en una època de migracions sense precedents. És fals. És cert que el nombre de migrants internacionals s’ha doblat entre el 1960 i el 2000. Però no és menys cert que la població mundial ha crescut al mateix ritme, amb la qual cosa el percentatge de migrants s’ha mantingut estable. Només el 3% de la població mundial viu en un país diferent del que va néixer. El que sí que ha canviat és la direcció dels fluxos: abans érem nosaltres, europeus, els que emigràvem, sovint empesos per la fam; ara són els altres els que emigren i, si poden, ho fan cap a Europa. Però la majoria dels immigrants no hi arriben. L’Acnur estima que el 86% dels refugiats viuen en els (mal) anomenats països en desenvolupament.

Més desenvolupament no implica menys emigració. Sabem que el creixement econòmic, l’educació i les millors infraestructures faciliten que la gent emigri a la recerca d’una vida millor. Multitud d’estudis posen en evidència que com més creixement econòmic, més emigració. Només quan aquest creixement econòmic és sostingut, la corba emigratòria descendeix. A escala individual, també sabem que només els de més preparació i recursos tenen la possibilitat de somiar amb una vida millor. Malgrat això, els polítics continuen presentant l’ajuda al desenvolupament com l’única solució perquè deixin de venir.

Més fronteres, i fronteres més tancades, no es tradueix en menys immigració. Gran part del control migratori se centra en la construcció de murs fronterers. Recordem, sense anar més lluny, Trump. Tot i això, sabem que la majoria d’immigrants (també en situació irregular) entren pels aeroports amb visat de turista. Sabem que el tancament de fronteres redueix les migracions circulars; és a dir, l’anar i venir de treballadors entre països com Mèxic i els Estats Units o el Marroc i Espanya. Resultat: les fronteres immobilitzen els migrants, però no en origen sinó en destinació. Finalment, sabem també que molts immigrants arriben per dret propi: o perquè són familiars dels que ja han vingut o perquè són refugiats. Tancar-los les fronteres també a ells implica negar-los i negar-nos drets tan fonamentals com el dret de viure en família.

I així podríem continuar, revelant molts altres mites que vinculen la migració amb l’Estat de benestar, el terrorisme o l’absència de feina. Només tenint en compte els fets podrem deixar d’anar a les palpentes i així reduir l’ansietat que els retroalimenta.

Blanca Garcés, investigadora sènior de CIDOB

Descàrrega d'arxius