Les set trampes amb el Daeix

La Vanguardia - 22/11/2015

“Eliminar el Daeix, l’autoproclamat Estat Islàmic, ni és fàcil ni serà ràpid”. Per a Eduard Soler, coordinador de recerca del CIDOB, i Lurdes Vidal, responsable de l’àrea de Món Àrab i Mediterrani de l’IEMed, “és un camí ple de trampes. La primera és la precipitació. En vista d’una tragèdia d’aquestes característiques, els dirigents polítics se senten pressionats a fer alguna cosa. En anglès es diu “do something-ism” i sol anar associat a un risc de sobreactuació. Empesos per la necessitat d’actuar, de temperar els ànims de la ciutadania i, fins i tot, d’alleujar la seva consciència, poden arribar a confondre els instruments que tenen a l’abast amb la resposta que l’amenaça requereix”.

Article

Eliminar el Daeix, l’autoproclamat Estat Islàmic, ni és fàcil ni serà ràpid. És un camíple de trampes.

La primera és la precipitació. Envista d’una tragèdia d’aquestes característiques, els dirigents polítics se senten pressionats a fer alguna cosa.En anglès es diu“dosomethingism”,i sol anar associat a un risc de sobreactuació.

Empesos per la necessitat d’actuar, de temperar els ànims de la ciutadania i, fins i tot, d’alleujar la seva consciència, poden arribar a confondre els instruments que tenen a l’abast amb la resposta que l’amenaça requereix.

Això ens porta a la segona trampa: la via militar com a única resposta. El Daeix és una amenaça complexa i un enemic no convencional al qual cal fer front amb una bateria de respostes. A escala militar, els bombardejos només tindran èxit si van acompanyats d’un suport terrestre fonamentalment local. A escala material, cal reforçar la intel∙ligència financera,lluitar contra el tràfic il∙lícit d’antiguitats, eliminar el mercat negre de petroli i d’armes i tallar els mecanismes de captació i reclutament. En l’àmbit social, cal qüestionar­se en què fallen unes estructures socials europees incapaces de prevenir les derives radicals i violentes. A escala doctrinal, s’han de desmuntar el proselitisme i les interpretacions de l’islam fomentades des del Golf. I, per no caure en errors del passat, cal articular una estratègia sostenible per omplir el buit de poder que deixaria el Daeix si finalment fos expulsat dels seus feus a Síria i l’Iraq.

Vet aquí la tercera trampa: pensar que qui va crear el problema en té la solució. El Daeix no existiria, o en tot cas no en la forma i magnitud actuals, sense Baixaral­Assad. Li va proporcionar una causa contra la qual podia lluitar, va intensificar la dimensió sectària del conflicte i li va donar oxigen alliberant presos, comprant­li petroli, atacant els seus rivals i
guardant­se d’entrar en confrontació directa fins fa poc més d’un any. No estem davant un dilema moral, sinó davant la constatació que la victòria d’Al­Assad esperonaria el radicalisme i el desig de venjança.

La quarta trampa és molt francesa,i consisteix a creure que les altres parts en conflicte també perceben el Daeix com la seva principal amenaça. Olivier Roy a les pàgines del The New York Times apuntava que els actors regionals i locals s’estimen més la contenció d’aquesta amenaça que arriscar­se que els seus enemics ocupin el seu lloc. Tampoc no queda clar que Rússia i els EUA vegin el Daeix com una amenaça existencial. El gran perill per a França és esperar més del que la resta està disposada a donar i, sobretot, deixar­se portar pels cants de sirena de Moscou.

Sobredimensionar el poder del Daeix és la cinquena trampa en què molts han caigut i de què s’hauria d’escapar com més aviat millor. El Daeix són uns milers de persones que de cap manera es poden arrogar la representativitat de mil cinc­cents milions de musulmans.

El Daeix no és un Estat, encara que pretengui ser­ho. No és un exèrcit, encara que actuï com si ho fos. No és omnipresent, encara que ho sembli. El ressò mediàtic que donem a les seves sofisticades produccions audiovisuals, la repetició intensiva d’una terminologia perversa que par la de califats i de gihad només serveix per legitimar­lo. Repetir els seus mantres, estigmatitzar l’islam, estendre el pànic i materialitzar un presumpte xoc de civilitzacions podria ser el seu màxim èxit,i gairebé ho estan aconseguint. El Daeix irromp quan Al­Qaida estava en hores baixes, amb franquícies locals reconvertides al crim organitzat. I d’aquí sorgeix la sisena trampa: pensar que es podrà lluitar contra el Daeix de la mateixa manera que es va lluitar contra Al­Qaida. No és només que la lluita global contra el terror fos infructuosa, sinó també que ara el fenomen gihadista està menys travat teològicament i és més digerible en forma de missatges ràpids i fàcils. Els combatents ja no es radicalitzen en presons o mesquites, sinó en apartaments i entorns difusos com les xarxes socials. Són processos més individuals i els perfils van canviant: més joves, més dones, nous conversos no a l’islam, sinó a una radicalitat violenta. Les lents amb què desxifràvem Al­Qaida podrien arribar a servir per entendre les arrels del fenomen, però no per lluitar­hi.

La setena i última trampa és una vella coneguda a Espanya: la utilització partidista de l’amenaça terrorista. Una trampa que s’eixampla quan hi ha eleccions a tocar, com passa a França amb les regionals del mes vinent. Però no és només França. En molts països europeus, i més recentment als Estats Units, s’està utilitzant políticament la qüestió dels refugiats,
als quals s’associa perversament al terrorisme. I, més a prop de casa, les disputes polítiques no haurien de ser obstacle per a la coordinació entre les diferents administracions públiques en matèria de lluita antiterrorista.

Són tantes les trampes que potser serà impossible evitar­les totes. La tragèdia seria caure en totes alhora

EDUARD SOLER I LECHA, coordinador d’investigació i investigador sènior, CIDOB

LURDES VIDAL BERTRAN, responsable de l’àrea del Món Àrab i la Mediterrània, Iemed

Descàrrega d'arxius