La possible mediació de la UE

La Vanguardia - 05/10/2017

A mesura que avança el conflicte entre els principals actors de Catalunya i Espanya i davant la seva incapacitat d’abordar el diàleg, es reforcen els arguments que reclamen la mediació europea.

Article

A mesura que avança el conflicte entre els principals actors de Catalunya i Espanya i davant la seva incapacitat d’abordar el diàleg, es reforcen els arguments que reclamen la mediació europea. La Comissió Europea ja va tenir un paper actiu a Irlanda del Nord, fomentant el seu desenvolupament socioeconòmic des del marc de la política regional de la UE després dels acords de Divendres Sant. Però aquest precedent no és aplicable a Catalunya i Espanya, atesa la lògica d’acompanyament d’un acord de pau bilateral i per la seva lògica socioeconòmica, no política. En el conflicte entre Àustria i Itàlia per la regió de Tirol del Sud, la creació d’una euroregió va facilitar la interlocució directa amb Brussel∙les. Hi pot haver un cert paral∙lelisme ja que es tracta d’una regió de la UE, però desapareix perquè són dos estats membres que van preferir europeïtzar el conflicte recorrent a uns mecanismes existents com les euroregions.

A Gibraltar, la Comissió es va involucrar enviant una missió per avaluar les denúncies de males pràctiques a les fronteres. Però això tampoc no és aplicable a Catalunya i Espanya, ja que no es tracta d’una qüestió tècnica de control de fronteres. Finalment, la UE s’ha involucrat en el conflicte de Xipre, si bé tampoc no hi ha paral∙lelisme amb Catalunya, on, a diferència del nord de Xipre, sí que s’apliquen les directives de la UE.

En el nostre cas, estem davant d’un repte sense precedents per a la mediació de la UE. Les conseqüències d’un procés d’independència unilateral i una Espanya en crisi sistèmica posarien en dubte l’avenir d’una ja malparada UE. És, doncs, en l’interès general de la Unió contribuir d’alguna manera en la resolució del conflicte.

El Govern català no encerta si circumscriu aquesta mediació a la salvaguarda dels articles 2 (valors fundacionals) i 7 (sancions en cas del seu incompliment) del tractat de la UE. A Brussel∙les insisteixen que Espanya és una democràcia consolidada i que ha actuat d’acord amb el seu marc constitucional, encara que es reconegui sotto voce l’ús excessiu de la força en les càrregues policials de l’1 d’octubre. Tot i això, la Comissió evitarà prendre partit com ho fa amb Polònia, per molt que el seu últim comunicat sigui un toc d’atenció a Rajoy i a la unilateralitat de Catalunya.

Qualsevol iniciativa des de la Comissió haurà de tenir el vistiplau, explícit o implícit, dels governs català i espanyol. Aquesta iniciativa podria, malgrat això, promoure la creació d’una task force per al diàleg polític entre governs. Sense precondicions dels elements substancials d’aquest diàleg, aquest mecanisme tindria com a principal objectiu assolir un acord de cessament de la confrontació actual sobre la base del compliment d’un compromís de mínims.

Evitant la lògica directa i bilateral, aquesta task force hauria de promoure la participació d’actors amb capacitat d’influència en una solució política. Entre aquests actors no haurien de faltar els ajuntaments de Barcelona i Madrid, membres actius del Parlament Europeu i fins i tot figures respectades de la societat civil europea.

Una petició expressa del Govern català i espanyol, una resolució al Parlament o el Congrés haurien de ser més que suficients perquè la Comissió mogui fitxa. Altres estats europeus es podrien afegir a la iniciativa, involucrant el Consell Europeu. Com va dir Juncker en les negociacions a Xipre, “quan es tracta de la pau, un ha de córrer riscos. No córrer riscos és el risc més gran”. La frase no pot ser més rellevant hores d’ara.

Descàrrega d'arxius