L’últim mandat de Putin?

La Vanguardia - 19/03/2018

Putin afronta el que potser serà el seu últim mandat. Legalment el 2024 no pot optar a cap altre de consecutiu, i el president rus s’ha mostrat fins ara reticent a modificar aquesta clàusula constitucional.

Article

Putin afronta el que potser serà el seu últim mandat. Legalment el 2024 no pot optar a cap altre de consecutiu, i el president rus s’ha mostrat fins ara reticent a modificar aquesta clàusula constitucional. Però hi ha dubtes sobre què decidirà finalment. Si Putin percep riscos no cal descartar cap escenari. Tampoc la seva perpetuació en el poder. I aquesta incertesa condicionarà de manera decisiva la política russa, interior i exterior, en els sis anys que venen.

Com tots els règims autoritaris, la Rússia de Putin té dificultats per articular una transferència de poder no traumàtica. La concentració de poder en mans del Kremlin comporta alhora una significativa debilitat institucional, i en conseqüència una falta de seguretat jurídica en el país. I no s’ha de perdre de vista que a la Rússia actual el poder determina la riquesa, i no al revés. De fet, mantenir-la depèn de la voluntat del Kremlin. Evadir impostos no és, per això, la principal raó per la qual les acabalades elits russes, fins i tot les que són més a prop del president, opten per emportar-se els diners a fora. Per tant, abandonar el poder significa perdre el control i ser vulnerable.

Si hi ha res que hagi guiat la política de Putin des que va accedir al poder a finals del 1999, ha estat precisament l’obsessió pel control: de les televisions, dels recursos estratègics del país, de l’economia, de les elits, de la població, dels països veïns. El 70 per cent de l’economia russa avui està en mans d’empreses estatals, i la dependència de la contractació pública de les empreses formalment privades augmenta. Una dinàmica que s’ha accentuat des del començament de la crisi d’Ucraïna i les tensions amb una Europa i uns EUA que es perceben com una amenaça existencial per al Kremlin. A Rússia la política exterior i la interior van plegades. No es pot entendre l’una sense l’altra.

Des de l’annexió de Crimea Putin es presenta davant de la societat russa com el líder d’una nació assetjada i actua com un dirigent en guerra. Les aventures a l’exterior busquen reforçar la legitimitat a l’interior i forçar una negociació amb Occident en els termes que el Kremlin vol. Fa mesos que Rússia prova on hi ha la línia vermella d’Occident. La qüestió de Skripal, executat en plena campanya electoral i amb què el Kremlin ha reaccionat a les acusacions amb una barreja de denegació, menyspreu i mofa, és només l’últim exemple. Mentre no entrevegi una reacció veritablement ferma, no hi ha res que faci indicar que Putin disminuirà la pressió. Ben al contrari, amb l’objectiu de debilitar la posició unitària europea amb relació a Rússia, el Kremlin mirarà de reforçar els lligams amb tots els actors polítics i econòmics dins de la UE sobre els quals té ascendent o alguna mena d’influència.

Molts esperen que els pròxims dies Putin anunciï alguns canvis al Govern –Alexandr Kudrin o German Gref són habituals a les travesses per substituir Medvedev com a primer ministre– i un gran pla nacional de modernització. Sens dubte, la gran tasca pendent de Rússia des de fa dècades. Tot i això, aquesta obsessió pel control unida a l’expectativa d’una hipotètica successió fan improbable que hi hagi canvis estructurals que facin créixer la capacitat creativa de la societat russa. D’aquesta manera, tret d’un repunt inesperat dels preus del petroli, Rússia apunta cap a un creixement feble que, probablement, propiciarà una agressivitat més gran del Kremlin cap enfora. Un altre element que, alhora, desincentivarà la sortida real del poder de Putin. El postputinisme encara no s’entreveu a l’horitzó.

 

Nicolás de Pedro, investigador principal, CIDOB

Descàrrega d'arxius