Israel, cada cop més a la dreta

La República - 12 de nov. 2022

Antoni Segura i Mas, president del CIDOB, analitza la victòria de Netanyahu a les cinquenes eleccions legislatives a Israel en els últims tres anys: “L’1 de novembre, Israel, per cinquena vegada consecutiva des del 2019, celebrava eleccions legislatives, i Benjamin Netanyahu aconseguia bastir una coalició capaç de fer-lo de nou primer ministre per sisena vegada des del 1996 (64 diputats de 120), quan va ser el polític més jove (46 anys) a ocupar el càrrec. En aquests moments, ja acumula quinze anys com a cap de govern, més que cap altre polític israelià, inclòs David Ben-Gurion.

>> Accedir a la informació

Article

Antoni Segura i Mas, president del CIDOB, analitza la victòria de Netanyahu a les cinquenes eleccions legislatives a Israel en els últims tres anys: “L’1 de novembre, Israel, per cinquena vegada consecutiva des del 2019, celebrava eleccions legislatives, i Benjamin Netanyahu aconseguia bastir una coalició capaç de fer-lo de nou primer ministre per sisena vegada des del 1996 (64 diputats de 120), quan va ser el polític més jove (46 anys) a ocupar el càrrec. En aquests moments, ja acumula quinze anys com a cap de govern, més que cap altre polític israelià, inclòs David Ben-Gurion. 

Les eleccions anteriors (23 de març del 2021) havien donat pas a una coalició de govern formada per vuit partits que només tenien en comú barrar el pas a Netanyahu, que havia obtingut 30 escons. Es va formar un govern de vuit forces que incloïa: la coalició Yamina de Naftali Bennett, Israel Beitenu d’Avigdor Lieberman i Nova Esperança de Gideon Sa’ar (amb 7 escons els dos primers i 6 el tercer), partits de dreta i dreta extrema que rebutgen la solució dels dos estats i que aposten per l’annexió de Cisjordània; els centristes del Yesh Atid de Yair Lapid i el Blau i Blanc de Benny Gantz (amb 17 i 8 escons), que mantenen una posició eclèctica; l’esquerra laborista de Merav Michaeli (7 escons); el sionisme d’esquerres, verd i pacifista del Meretz de Nitzan Horowitz (6 escons), que creuen en una solució política pactada amb els palestins i en els dos estats, i la Llista Àrab Unida (4 escons), imbuïda de pragmatisme i que pretén millorar la situació socioeconòmica dels palestins amb ciutadania (de segona) israeliana. En total, 62 escons. La Llista Conjunta (coalició Hadash, esquerra, base electoral araboisraeliana), va obtenir 6 diputats i va mantenir una posició crítica respecte al nou govern. 

Tanmateix, un govern amb opcions tan contraposades no tenia gaire recorregut, i en poc més d’un any va tenir lloc la crisi i la convocatòria de noves eleccions. El detonant, la impossibilitat d’arribar a un acord per prorrogar la legislació provisional que des de l’ocupació del 1967 salvaguarda els drets dels centenars de milers de colons que viuen a Cisjordània, mentre els palestins segueixen sota el règim d’ocupació militar. Paral·lelament, l’assassinat per un tret al cap de la periodista palestinoestatunidenca d’Al Jazeera Shireen Abu Akleh en una incursió de l’exèrcit israelià a Jenin l’11 de maig del 2022, el desplaçament forçat d’un miler de beduïns, els bombardeigs de Gaza en represàlia pel llançament de coets de la Gihad Islàmica i les operacions de càstig a Nablus contra una nova milícia de joves palestins (el Cau del Lleó) desencisats amb l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i desesperats per una ocupació sense fi, van derivar a partir de la primavera en els aldarulls més importants dels darrers anys a Cisjordània i Gaza. I, en època d’eleccions, la reacció del govern i dels líders israelians ha estat la de sempre: veure qui era més contundent –verbalment o de facto– amb els palestins, la qual cosa ha donat lloc a una espiral de violència que ja s’ha cobrat centenars de víctimes (Nacions Unides). 

En aquest context, Netanyahu ho tenia tot a favor per guanyar davant d’un govern que, malgrat algunes victòries d’última hora (l’acord amb el Líban per repartir-se les reserves de gas de les plataformes marítimes del litoral), es presentava afeblit per les divisions internes. I no va dubtar a escorar-se cap a l’extrema dreta i a proposar una coalició de govern formada pel Likud (32 escons), els dos partits religiosos tradicionals –el sefardita Shas d’Aryeh Deri (11 escons) i l’asquenazita Judaisme Unit de la Torà de Moshe Gafni (7 escons)– i el Partit Sionista Religiós de Bezalel Smotrich (14 escons), ultranacionalista, partidari de l’annexió de Cisjordània, racista, supremacista jueu, contrari als matrimonis entre àrabs i jueus i homòfob. El seu líder més carismàtic, Itamar Ben Gvir, és un admirador de Baruch Goldstein, l’autor de la massacre d’Hebron el 1994, i ha protagonitzat diversos episodis violents amb una pistola i amenaces als àrabs al crit de “no he vingut a demanar perdó” o “som els amos d’aquesta terra”. El desastre de la coalició que ha governat aquest darrer any i mig no és cap sorpresa, i l’augment en escons d’alguns partits (Yeix Atid, que passa de 17 a 24, Unitat Nacional –abans Blau i Blanc– de 8 a 12 i de la Llista Àrab Unida, de 4 a 5), no compensa l’estancament (Israel Beitenu), la davallada (Partit Laborista de 7 a 4, Hadas de 6 a 5) i la no presència d’altres que no arriben al tall del 3,25% dels vots (Mérets) o que no hi figuren (Nova Esperança). 

Netanyahu ha aconseguit també, de retruc, alentir el judici per corrupció i les acusacions de suborn, frau i abús de confiança. De fet, el bloqueig polític d’aquests darrers anys (2019-2022) són conseqüència directa de la situació judicial de Netanyahu que, sens dubte, intentarà usar la majoria a la Knesset per modificar la legislació i influir en el Tribunal Suprem. El proper govern supera, àdhuc, el biaix cap a la dreta extrema dels governs de la segona dècada del segle, quan es va incorporar Israel Beitenu i Avigdor Lieberman (ministre d’Afers Exteriors i de Defensa), la qual cosa va afectar les relacions d’Israel amb la UE i altres països. I, tanmateix, potser el nou govern serà menys estable del que es pensa. 

En efecte, al nou govern, el Likud i Netanyahu queden com l’opció més moderada, sotmesa a la creixent pressió dels socis més radicals, que proposaran exigències maximalistes: ampliar els assentaments a Cisjordània fins a l’annexió, rebutjar totalment la idea dels dos estats i de l’existència d’una entitat política palestina, reduir els drets i les llibertats dels ciutadans d’Israel i discriminar les minories... Aquesta tensió serà un factor d’inestabilitat que condicionarà la legislatura més enllà de l’aritmètica parlamentària. 

Ara bé, on sens dubte Netanyahu tindrà més dificultats és en les seves relacions exteriors. En els darrers anys, Bahrain, els Emirats Àrabs, el Marroc i el Sudan s’han afegit a l’establiment de relacions amb Israel com al seu moment ho havien fet Egipte i Jordània. Aquest pas no era possible sense el suport de Donald Trump i el consentiment tàcit de l’Aràbia Saudita. Riad i Tel-Aviv comparteixen el que consideren un enemic comú, l’Iran, i s’oposen a l’acord nuclear del 2015. Tanmateix, els Saud no poden renunciar a la retòrica sobre la “causa palestina”, tot i que fa temps que s’han desentès de la sort dels palestins. Paral·lelament, un retrocés en termes de drets i llibertats i de conculcació dels drets humans als territoris ocupats enrarirà encara més les relacions amb la UE i dificultarà l’entesa amb Joe Biden –no hi haurà mai, però, ruptura– en espera d’un nou president republicà el 2024. 

El 1957, en ple procés de descolonització africà, l’escriptor francotunisenc d’origen àrab i jueu Albert Memmi publicava Portrait du colonisé, précédé du portrait du colonisateur, un llibre que es va convertir en obra de referència dels moviments independentistes. Memmi creia que hi havia una relació de mútua dependència entre el colonitzador i el colonitzat, ja que els privilegis del primer són conseqüència de la dominació i de la submissió del segon. En darrera instància, tots dos són el resultat d’un sistema pervers, el colonialisme, i aquesta relació malaltissa només pot superar-se mitjançant la independència del colonitzat i la fi de l’explotació. El colonialisme nega la llibertat i els drets del colonitzat, però també destrueix la humanitat i, en darrera instància, la llibertat del colonitzador, que només pot subsistir reproduint les condicions de l’explotació colonial. Sense associar-ho directament a una situació colonial (hi ha historiadors israelians, com Ilan Pappé, que parlen d’apartheid i neteja ètnica), el cert és que l’ocupació dels territoris palestins ha estat l’eix sobre el qual ha pivotat la política israeliana des del 1967 i ha provocat una dretanització de l’arc parlamentari: segons l’Institut Israelià per la Democràcia, en poc més de vint anys, el percentatge de ciutadans israelians jueus que es consideren de dretes ha passat del 40 al 62% i només un 12% es defineix com d’esquerres, mentre que entre els joves de 18 a 24 anys, un 70% es manifesten més conservadors que la mitjana estatal”.