De tant en tant el ritme dels esdeveniments a l’Orient Mitjà i el nord de l’Àfrica s’accelera sobtadament. Estem en un d’aquests moments: la dimissió de Buteflika a Algèria, la pèrdua de l’últim bastió territorial de l’autodenominat Estat Islàmic, l’ofensiva cap a Trípoli del mariscal Haftar o la decisió unilateral de Trump sobre els alts del Golan, per posar només uns quants exemples.

Els nivells de frustració social, política, territorial i generacional van creixent. Als llocs on les institucions perden legitimitat, la gent acumula greuges i es deterioren les condicions de vida, puja exponencialment el risc de desestabilització. En vista d’aquest escenari de risc, alguns proposen autoritarisme i mà dura. Caldria recordar-los que l’absència de canvi és el que provoca inestabilitat i inseguretat a llarg termini.

L’Orient Mitjà és una de les regions més violentades del món. Proliferen els conflictes i fracassen les iniciatives de pau. A Síria gairebé la meitat de la població ha hagut d’abandonar casa seva. El Iemen, que ja fa quatre anys que està en guerra, pateix una horrible crisi humanitària i cada dia vuit nens moren o resulten ferits. Líbia, a uns centenars de quilòmetres d’Europa, ha fet eclosió en diversos centres de poder. I Palestina és un mal precedent si pensem en termes de durabilitat del conflicte i retorn de refugiats.

Són moltes les línies de falla geopolítica que travessen la regió. Hi ha rivalitats molt sòlides, com la que enfronta l’Aràbia Saudita amb l’Iran, però les aliances són cada vegada més líquides. Té prioritat la desconfiança, també cap als presumptes amics. La sensació de vulnerabilitat és molt aguda i molts líders pensen que només poden comptar amb els seus propis mitjans per defensar-se i, per tant, van inflant els pressupostos militars.

Aquest és un dels escenaris en què les grans potències globals llancen un desafiament. Es parla molt del desenganxament dels Estats Units de l’Orient Mitjà. Però cada dia veiem com les accions i inaccions de Trump continuen pesant, i molt. Rússia, per la seva part, intenta omplir el que percep com un buit de poder i, en bona part, ho aconsegueix. I la Xina és cada vegada més present i ho fa amb inversions a llarg termini com la nova ruta de la seda a la base militar a Djibuti.

Europa, finalment, ha entès que no pot tancar els ulls. El 2015, després dels atemptats de París o la crisi de refugiats, els líders europeus van entendre que el seu futur polític també depenia del que passés a l’altra banda de la Mediterrània. L’ascens de Vox a Espanya, coincidint, entre

altres factors, amb un augment dels fluxos migratoris a l’estret de Gibraltar, ens ho torna a recordar.

Els ressons del soroll geopolític a l’Orient Mitjà i el nord de l’Àfrica arriben a Europa. Sense reconciliació, sense cooperació per fer front als enormes desafiaments socials i climàtics i sense un mínim de confiança i esperances de canvi, els decibels aniran augmentant. I segur que posar-se taps a les orelles no és la solució.

Eduard Soler i Lecha, investigador sènior del CIDOB i coordinador científic del projecte MENARA