El futur de l’abenomics: cap a la consolidació d’un model o la constatació d’un fracàs?

ÀSIA - 20/02/2015

El catedràtic d’Economia de la Universitat Senshu, Tomomi Kozaki i els professors Lluc López i Vidal (UOC) i Àngels Pelegrín (UB) es van donar cita el passat 12 de febrer en una nova edició del cicle de conferències “Què passa al món?” organitzades pel CIDOB.

Descripció

El catedràtic d’Economia de la Universitat Senshu, Tomomi Kozaki i els professors Lluc López i Vidal (UOC) i Àngels Pelegrín (UB) es van donar cita el passat 12 de febrer en una nova edició del cicle de conferències “Què passa al món?” organitzades pel CIDOB.

En aquesta ocasió, la reflexió es va estructurar entorn del passat, el present i el futur d’abenomics, l’aposta econòmica del primer ministre japonès Shinzo Abe, que busca impulsar de nou el creixement de l’economia després de dues dècades d’estancament.

Però, qui és Shinzo Abe? Partint d’aquest interrogant inicial, Lluc López ens va presentar un polític breu –quelcom habitual al Japó–, un polític que dimiteix –l’any 2007, oficialment per motius de salut, i després de tan sols un turbulent any com a primer ministre–, i un polític de casta, ja que prové d’una nissaga familiar pertanyent a l’elit japonesa, de la qual hereta la seva proximitat a Washington i el seu perfil conservador. Després del seu espectacular retorn al capdavant del partit i del Gabinet, Abe demostra una profunda reflexió i el convenciment que l’economia japonesa permetrà al Japó tornar a ser un país de primer ordre. Després d’una primera legislatura on preval el seu perfil de falcó en les relacions internacionals, Shinzo Abe sembla haver entès que la ciutadania es preocupa fonamentalment per bread and butter issues, és a dir, per aspectes que afecten la seva vida quotidiana i la idea de la prosperitat com a objectiu.

Així pren forma abenomics, un terme que fa fortuna i que emmarca en un pla de dinamització que, mitjançant tres fletxes o actuacions combinades (política monetària hiperexpansiva, reforma fiscal i reformes estructurals), ha de fer front als grans reptes de l’economia japonesa. Algunes d’aquestes mesures impliquen una transformació de la mentalitat en temes tan sensibles com la reforma de l’agricultura (i el cas paradigmàtic de l’arròs) que, val a dir, és també una política valenta, ja que mina la base del propi Partit Liberal democràtic i es barreja amb accions de política exterior, com la possible signatura per part del Japó del Tractat Trans-Pacífic (TPP) promogut pels EUA.

Arribats a aquest punt, Lluc López fa referència a una dimensió menys coneguda de l’agenda d’Abe i que, per analogia amb el primer, qualifica d’abegeopolitics, sustentada en tres eixos principals: la diplomàcia pacifista proactiva (que implica poder participar en coalicions militars), una ferma aliança amb els EUA i una política de tall molt presidencialista. Aquesta dimensió, que en el seu primer mandat va ser el centre de l’activitat d’Abe, ocupa un segon pla en l’actualitat, però segueix estant present i alimenta el debat públic, per exemple, al voltant de la possible reforma o la reinterpretació de la constitució pacifista.

I com arriba Japó a abenomics? Àngels Pelegrín va contextualitzar l’origen de la bombolla, que es remunta als Acords de l’Hotel Plaza (1985) i la conseqüent apreciació del ien, que va encarir i va fer menys atractives les exportacions del Japó. Com a contrapès, el Govern va respondre amb una major despesa en obres públiques, una baixada dels impostos i un descens dels tipus d’interès. La desregulació del sistema financer i una política monetària expansiva van propiciar la tempesta perfecta, una bombolla econòmica que es va inflar ràpidament amb l’eufòria econòmica entre 1987 i 1990: el Nikkei (l’índex borsari més popular del mercat japonès) i l’índex del sòl es van triplicar . Un escenari que recorda a l’Espanya de finals dels 90 i principis de la dècada del 2000, marcat per un efecte riquesa que va generar un fort consum i inversió, i que va acabar per provocar un excés de la demanda interna, amb una pujada dels preus (especialment del sòl, prenent com a exemple el fet que en el seu zenit, el valor del terreny sobre el qual se situa el Palau Imperial de Tòquio tenia el valor equivalent a tot l’Estat de Califòrnia) i un augment dels tipus de interès que, finalment, van punxar la bombolla.

En aquest moment, va detonar una triple crisi -bancària, empresarial i familiar- que va donar lloc a un canvi de cultura econòmica que, davant la incertesa, va privilegiar l’estalvi i va disminuir el consum. No obstant això, Pelegrín va insistir en el fet que “no podem parlar de dècades perdudes, sinó de cicles recessius periòdics”, que es van produir al Japó entre 1991 i 2001 però que, en moments puntuals, també es van acompanyar de curts períodes de recuperació. Segons la seva interpretació, un dels principals motius de la llarga recessió va ser la lentitud en la resposta de les autoritats, que van posposar molt de temps la neteja necessària d’actius tòxics, a diferència, per exemple, del que va succeir a Espanya en la recent crisi econòmica. Per contra, al Japó es va donar prioritat al manteniment dels llocs de treball a canvi d’un gran sacrifici col·lectiu, un exercici que no es va produir a Espanya.

Després de la paràlisi inicial, el Japó va posar en marxa una reestructuració a fons a través del Pla Takenaka (2002-2005) que va suposar forçar processos de fusió, la recapitalització i nacionalització d’alguns bancs, la compra d’actius tòxics i la fallida de bancs febles.

Així doncs, què podem aprendre nosaltres d’aquesta situació? Que la crisi pot ser llarga, que els estímuls fiscals i monetaris poden ser insuficients si no es resol la crisi bancària i que “l’efectivitat de les polítiques s’afebleix quan la incertesa creix”.

Per completar aquesta anàlisi, Tomomi Kozaki va iniciar la seva exposició parlant de les sis dificultats que les empreses privades van detectar el 2012: l’elevada apreciació del ien, la comparativament alta taxació de l’activitat productiva -que afavoreix les deslocalitzacions-, la incertesa i la demora en la signatura del TPP, l’estricta regularització laboral, l’estricta regularització ambiental i els alts costos d’energia.

Kozaki es va mostrar pessimista en relació a l’import acumulat del deute públic (al voltant del 250% del PIB), el més elevat del món i que, si bé es mostra estable respecte la volatilitat (en estar en mans principalment de creditors japonesos), presenta una mida que és crítica per a la sostenibilitat de l’economia i perillosa davant possibles variacions del tipus d’interès. En la seva opinió, i en el pitjor dels escenaris, l’economia japonesa necessita d’actuacions encertades en un termini no superior a dos anys, moment en el qual, el Japó podria entrar en una crisi per culpa del deute. D’aquesta manera, abenomics es presenta com “l’única via” i es desenvoluparia d’acord a la següent lògica en el temps: l’expansió monetària portaria a una millora en els resultats de les empreses, que al seu torn implicaria un augment dels salaris i, per tant, del consum. Aquests tres factors desencadenarien una pujada de la Borsa, que alhora provocaria la sortida de la deflació, repercutiria en la taxa de consum, incrementant-la en un 10% a l’abril de 2017, i, finalment, aconseguiria l'equilibri fiscal.

Segons Kozaki, l’element més important d’abenomics, més enllà de les reformes econòmiques, és la seva capacitat per reformar la mentalitat dels japonesos, d’insuflar confiança i de recuperar el consum a curt termini, atès que alguns dels objectius que es planteja , potser els més difícils d’imposar per al primer ministre, tan sols generaran resultats –i per tant podran valorar-se– en el mig i llarg termini. No obstant això, el proper test per a Abe és molt més proper i se situa en el mes d'abril, quan tindran lloc les eleccions locals al Japó.

Imatges