Balanç de la presidència de Sebastián Piñera a Xile: Anàlisi de la política exterior i de la inserció econòmica internacional

AMÈRICA LLATINA - 22/11/2013

Sebastián Piñera va arribar a la presidència de Xile al 2010 liderant una coalició conservadora després de 20 anys de governs de la coalició d’esquerres agrupada entorn de la Concertació. Va arribar amb la promesa de conduir una modernització del país amb les credencials de la seva reeixida experiència com a empresari i rellançar la projecció exterior del país per millorar la inserció econòmica internacional de Xile en l’escenari de la globalització.


Sebastián Piñera va arribar a la presidència de Xile al 2010 liderant una coalició conservadora després de 20 anys de governs de la coalició d’esquerres agrupada entorn de la Concertació. Va arribar amb la promesa de conduir una modernització del país amb les credencials de la seva reeixida experiència com a empresari i rellançar la projecció exterior del país per millorar la inserció econòmica internacional de Xile en l’escenari de la globalització.

Quatre anys després, a tan sols uns dies de les eleccions presidencials del 17 de novembre a les quals, per llei, Piñera no pot presentar-se consecutivament i en les quals la seva antecessora Michelle Bachelet apareix com a clara favorita, el CIDOB va reunir a dos experts sobre Xile per analitzar el passat i el futur de dos dels àmbits estratègics de la passada legislatura: la política exterior i el desenvolupament de la matriu exportadora.

En aquest diàleg celebrat el passat 11 de novembre, van participar María Cristina Silva, presidenta de l’Associació Xilena d’Estudis Europeus i Regionals (ECSA-Xile) i Francisco Juárez Rubio, professor de la Universitat de Lleida, moderats per Jordi Bacaria, director del CIDOB.

Durant la seva intervenció, María Cristina Silva va aclarir que l’eix esquerra/dreta s’ha anat diluint al panorama polític tot i que el país està fortament dividit gairebé en un 50% i com aquesta divisió ha passat a ser encarnada per les persones més que pels partits. En aquesta ocasió, es presentaven nou candidats, dels quals la major part es troba en representació exclusiva d’un sector i no d’una ideologia o bandera política. A més, era el primer cop que el vot era voluntari i que, per tant, no hi havia sancions per no anar a votar, la qual cosa, tal i com s’ha confirmat després, feia preveure un gran percentatge d’abstenció a les urnes, per sobre del 50% del padró electoral.

Pel que fa al resultat, Silva va afirmar que s’esperava la victòria de Bachelet, que gaudeix d’un ampli recolzament de l’electorat i molta visibilitat personal. Així mateix, va destacar que la seva popularitat es basa en la seva figura personal més que en el seu partit o coalició. De fet, el seu mandat va concloure amb una valoració positiva de la presidenta del 80%, tot i que el seu govern registrava nivells de popularitat considerablement més baixos. Ella projecta un perfil carismàtic, femení i en certa manera maternal que infon confiança. A tot això, cal afegir el gran descontentament general del país amb la gestió de les anteriors legislatures que van dur a terme i van mantenir nombroses privatitzacions en pensions, salut i educació, deixant 2/3 de la població sense accés a l’ensenyament superior pel seu elevat cost. Aquesta situació ha generat una gran desafecció i un auge dels personalismes, tal i com evidencia el fet que Bachelet presentés el seu programa només tres setmanes abans dels comicis.

Per acabar la seva exposició, María Cristina Silva va destacar de la legislatura de Piñera el repte que va suposar exercir la presidència de Xile a les Cimeres de tres espais de concertació i cooperació que han estat fonamentals per a la rellevància de la seva presència a la regió: la de Comunitat d’Estats d’Amèrica Llatina i el Carib (CELAC), la de l’Aliança del Pacífic, al juliol de 2012, i la de la Setena Cimera Europa-Amèrica Llatina-Carib, al gener de 2013.

Per la seva part, Francisco Juárez Rubio va incidir en l’obertura econòmica que ha experimentat el país des de l’època de Pinochet i en la política continuada pels últims governs de concloure tractats comercials i d’inversió amb múltiples socis de tot el món. Seguidament, es va centrar en l’estat actual de l’economia xilena, destacant el coure com a gran font d’ingressos del país (del qual es van obtenir 40.000 milions en vendes al 2007), seguit del sector forestal i de l’agrícola (degut especialment a l’exportació de salmó). A més, el PIB per càpita de Xile, que se situa en xifres que superen els US$15.000, està a punt d’assolir estàndards de país desenvolupat, moment en el qual s’esperen grans canvis. No obstant, la seva competitivitat global ha anat en descens des de 2004 i és per això que les tendències de futur esperades estan encaminades a l’outsourcing, la indústria creativa i el medi ambient. En definitiva, es preveu que Xile focalitzi el seu desenvolupament cap al sector serveis i l’avanç en capital humà i I+D.

Quant a l’educació, el professor Juárez coincideix en què el gran problema és l’elevat cost, ja que l’ensenyament públic és pràcticament inexistent i això provoca una escassa mobilitat social ascendent i elitisme en la societat, especialment en l’àmbit universitari. A tot això, cal sumar que el poder en sectors estratègics segueix repartint-se entre unes poques famílies, fet que s’espera que canviï en els propers anys amb l’obertura de la societat i amb la introducció de canvis en l’educació i en el sistema fiscal per part de Bachelet que afectaran fonamentalment a la classe mitjana i alta.

Per concloure la sessió, es va obrir el diàleg al públic assistent, donant lloc a un debat en el qual es van tractar temes com la pressió que exerceixen els moviments socials sobre el govern, la dificultat de dur a terme reformes estructurals com a conseqüència del reduït període de legislatura (4 anys) o la necessitat d’una reforma política que acabi amb les reminiscències heretades de l’època autoritària i que dificulten la formació de majories fortes. D’altra banda, es va assenyalar la paradoxa de que els canvis més progressistes introduïts per Piñera, relatius a l’escola primària o les pensions, no s’han traduït en un major recolzament a la seva gestió presidencial ni al seu govern. En l’àmbit social, també es va expressar preocupació pel fet que el gran increment de la pressió migratòria en poc espai de temps i en tots els estrats socials ha generat alguns símptomes de rebuig davant la immigració llatina i europea. En l’àmbit exterior, es va destacar la gran aposta que suposa l’Aliança del Pacífic i es va especular amb la possibilitat de que actuï com a contrapès a MERCOSUR.

Imatges