«Es (la mezcla) un fluir continuo entre intenciones, razones y motivaciones; un continuo de victorias y derrotas, todas ella en interrelación continua. (…) todos somos mezcla y una cultura, para sobrevivir, necesita la mezcla, que es lo que le permite cuestionarse y recrearse continuamente». Aquesta és una de les reflexions sobre la mescla que Yolanda Onghena proposa al lector a través de les pàgines del seu llibre Pensar la mezcla. Un relato intercultural editat per Gedisa i presentat al CIDOB el passat 8 d’octubre.

Durant l'acte de presentació, l'autora va conversar amb Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona, i l'escriptor Pedro Zarraluki. El debat va estar moderat per Carme Colomina, periodista del diari Ara i investigadora associada del CIDOB, que va presentar Pensar la mezcla com un "llibre pensat per al lector". Un relat que situa l'anàlisi sobre la cultura, sobre les diferències, sobre les barreges incòmodes o les reconquestes identitàries en el món quotidià. En les seves poc més de dues-centes pàgines, Yolanda Onghena barreja idees, veus, expressions artístiques –literatura, música, pintura–, i països –Marroc, Bèlgica, el Congo– amb l'objectiu de posar en contacte els conceptes i els discursos, amb les percepcions i les emocions.

Per a Pedro Zarraluki és un "llibre obert a tot tipus de lectors, un passeig per la mescla des d'un sentit més ampli que fuig del pensament dicotòmic i que aprofundeix en el desconegut, en les pors".

Manuel Cruz va afirmar que el major èxit d'un llibre és quan es posa en connexió el lector amb l'autor, i en la seva opinió això és el que succeeix durant la lectura de Pensar la mezcla. Cruz proclamà "que tot és mescla", o millor dit "què no ho és?" I va llançar un parell de preguntes a l'auditori i a la pròpia autora: És la identitat absoluta alguna cosa desitjable? L'imaginari col·lectiu produeix identitat?

Yolanda Onghena va explicar que des del plantejament inicial del llibre havia volgut explicar la mescla "des de dins", mirant de quina manera es podia entrar en la dinàmica d'interacció de les persones que no fos des d'un sistema establert, "sense ideologia, sense visió política". Per aquest motiu, va apostar pel color i l'art com a fil conductor, "perquè l'art no crea rebuig sinó que és vist com una cosa que enriqueix".

La noció de cultura és un altre dels conceptes que aborda el llibre. Per l'autora la cultura és un sistema inquiet no normatiu en si mateix, "és la nostra manera de ser al món, de pertànyer".

En relació a la identitat, Onghena puntualitza que seria més correcte parlar d'identificació ja que aquest terme implica una construcció, un procés, alguna cosa que es refà, es reinventa, que dóna sentit a les nostres experiències fruit de la interacció entre persones. Mentre que la identitat estaria formada pels tòpics i els estereotips (tòpics aplicats) que funcionen socialment de manera performativa.

Es pot parlar d'identitat nacional en un món global on les fronteres són permeables? L'autora utilitza la seva condició de belga d'origen flamenc que porta residint més de 40 anys a Barcelona i es defineix com "una turista dels dos" que potencia la seva identitat nacional –belga, flamenca–, o millor les seves "identitats múltiples", en funció del context en què es troba. Arran de la identitat nacional, es van plantejar qüestions com la construcció identitària i la producció identitària, aquesta última més aviat política i construïda "per fer creure a les persones que van tenir un passat en comú (que reforça la identitat nacional) i que tenen també un futur en comú".

Finalment, tant l'autora com els seus dos conversadors, Pedro Zarraluki i Manuel Cruz, van concloure que identitat i diferència són dues cares de la mateixa moneda i que "ells són la condició de la possibilitat d'un nosaltres". I per il·lustrar aquesta idea i com a cloenda de la presentació, Yolanda Onghena va llegir el poema «Esperando los bárbaros» de Kavafis en el qual la població d'una ciutat portuària espera l'arribada dels bàrbars –primer amb por davant les possibles conseqüències de la seva arribada; després amb desolació per una arribada que no es produeix– i el vers final és el següent: “¿Y qué va a ser de nosotros ahora sin bárbaros? Esta gente, al fin y al cabo, era una solución.”

Yolanda Onghena és investigadora sènior en dinàmiques interculturals del CIDOB.

 >> Ressenya del llibre a Quaderns de la Mediterrània 22,2015