Després d’anys de crisi en què hem assistit a la creació de nous moviments socials i al naixement de nous partits, Daniel Innerarity planteja en el seu últim llibre, “La política en tiempos de indignación”, la necessitat que aquest sentiment que ha estat un revulsiu per a la societat no es quedi en un alleujament improductiu, sinó que es converteixi “en un motor que enforteixi la política i millori les nostres democràcies”. 

En el diàleg que va mantenir amb Josep Ramoneda el passat 1 d’octubre, moderat per la investigadora del CIDOB Yolanda Onghena, l’autor va qualificar aquest moment d’indignació com un temps de confusió, on allò vell i allò nou competeixen en un espai on “no tenir experiència política és un valor”. Un espai polític que es regeix per criteris similars a la moda, per la qual cosa únicament la història serà capaç de determinar si el que estem vivint - l’auge de la nova política- és realment un període d'innovació. 

Per a Ramoneda, la novetat és que aquesta vegada la indignació no s’ha limitat a actes de protesta testimonials i efímers sinó que s’ha traduït en moviments socials i, sobretot, “ha buscat la transformació política dins del sistema institucional” més enllà de les esporàdiques reaccions morals dels anys anteriors a la crisi. D’altra banda, insisteix en la defensa de la política, ja que “sense política, no hi ha estat; i sense estat, estem a la intempèrie”. 

Aquesta visió és compartida per Innerarity, que aposta per l’enfortiment de la política, no dels polítics. Fins ara, s’ha produït una renovació en els discursos però no encara al govern: tothom vol guanyar les eleccions, però qui vol governar? Aquest nou llenguatge ens ha portat a profundes reflexions sobre com vendre “el producte” però poc sobre què fer si finalment els ciutadans el compren. Si la política és la gestió dels límits, avui ja no està clar qui ostenta la legitimitat, “qui decideix què i de qui són els partits”. 

En aquest sentit, Ramoneda assenyala altres dels tòpics que més confusió generen i que no s’haurien de tractar amb frivolitat: la transparència i la participació. “La cultura de la transparència té límits si no es vol caure en un totalitarisme consentit: sense espai per a la intimitat, per autoexposició”.