El passat 1 de desembre va tenir lloc a la seu de CIDOB un taller de debat que amb el títol “Islam and Democracy in Central Asia” va reunir alguns dels principals especialistes espanyols a la regió amb destacats experts centreasiàtics vinguts d’Uzbekistan, Kirguizistan i Kazakhstan. La iniciativa es va celebrar en el marc de l’Observatori d’Àsia Central (OAC), un projecte conjunt de CIDOB, Casa Àsia i el Real Instituto Elcano.
El passat 1 de desembre va tenir lloc a la seu de CIDOB un taller de debat que amb el títol “Islam and Democracy in Central Asia” va reunir alguns dels principals especialistes espanyols a la regió amb destacats experts centreasiàtics vinguts d’Uzbekistan, Kirguizistan i Kazakhstan. La iniciativa es va celebrar en el marc de l’Observatori d’Àsia Central (OAC), un projecte conjunt de CIDOB, Casa Àsia i el Real Instituto Elcano.
El punt de partida va ser esbossar la relació entre islam i democràcia, una equació en què Àsia Central té un paper important, en haver desenvolupat un islam híbrid i moderat, marcat per l’experiència comunista, un substrat religiós autòcton i la vida nòmada al voltant de la Ruta de la Seda i les seves múltiples influències. Els participants en el debat van coincidir a assenyalar l’islam sunnita de l’escola hanafita com a predominant en la regió, una versió moderada i allunyada de l’exercici polític del poder. Després del període sota domini soviètic, torna a emergir un islam tradicional a la zona, aquesta vegada de caire oficial i que serveix de vegades com a instrument de control social. En algunes regions, com la vall de Fergana, on es van produir en el passat confrontacions violentes entre comunitats, ha aparegut recentment un islam radical, vinculat a l’escola salafita (de la qual prové la secta wahabita d’Aràbia Saudita) i que persegueix com a objectiu la consecució del Califat, una entitat supranacional regida per la llei islàmica. Aquest moviment pren forma d’insurgència armada amb el Moviment Islàmic d’Uzbekistan (IMU) o de moviment subversiu, amb l’Hizb-u-Tahrir. La seva existència, tot i que encara minoritària, és utilitzada pels estats de la regió per justificar davant dels seus ciutadans el caràcter autoritari del seu control i la seva lluita contra les anomenades influències externes. En aquest entramat de religió i política, es va fer evident que l’Uzbekistan és el lloc de referència per comprendre el passat, el present i el futur de l’islam a Àsia Central. També en el transcurs del debat, es van qüestionar les coordenades que tradicionalment s’utilitzen per tractar la qüestió plantejada. Com va apuntar algun dels assistents, més que d’un xoc de civilitzacions, cal parlar d’un xoc d’institucions, entre teocràcies i estats seculars, entre sistemes democràtics i autoritaris; un conflicte incipient en què els fenòmens de proliferació i empoderament de la societat civil han de tenir un paper crucial, més enllà de creences i trajectòries històriques. Com ens va recordar una de les intervencions, més que situar-nos en una dicotomia entre democràcia i islam, seria més correcte i realista plantejar un conflicte entre un incipient islam democràtic i un islam autoritari.
..............................................
Informació relacionada:
>> Notícia CIDOB [04/12/2008]: Àsia Central, més a prop gràcies a l’OAC
