El passat dilluns 14 d’octubre es va celebrar al CIDOB el seminari “Lideratges regionals emergents a Amèrica Llatina: conseqüències per a les relacions amb la Unió Europea”, que va comptar amb la presència com a ponents de Valeria Moy (Institut Tecnològic Autònom de Mèxic), Fabio Floriano (Govern de Río Grande do Sul) i Sandra Borda (Universidad de los Andes).

L’acte, presidit per Jordi Bacaria, director del CIDOB i Lothar Witte, director de Friedrich-Ebert-Stiftung (FES-Madrid), va reunir diversos comentaristes experts en la matèria: José Antonio Alonso (Instituto Complutense de Estudios Internacionales), Jean Grugel (Universitat de Sheffield), Klaus Bodemer (Instituto de Estudios Iberoamericanos de Hamburgo), José Antonio Sanahuja (Universitat Complutense de Madrid), Max Spoor (International Institute of Social Studies of Erasmus University) i Susanne Gratius (Fundación para las Relaciones Internacionales y el Diálogo Exterior - FRIDE). El Seminari va ser moderat per Anna Ayuso, investigadora principal del CIDOB i María Pallarés, de FES-Madrid.

En el context actual, els països emergents han adquirit un paper protagonista en la reconfiguració d’un escenari internacional creixentment interdepenent. Avui en dia, els mercats emergents representen una part important del creixement global i el seu increment de pes en l’economia hauria de conduir a un major paper en la governança global i regional.

El primer panel del seminari es va centrar en “La inserció de les potències regionals llatinoamericanes en l’economia global i regional”. Durant el mateix, Valeria Moy va analitzar el desenvolupament econòmic que Mèxic ha experimentat en els darrers anys, desgranant les reformes estructurals que el govern ha dut a terme. En aquest sentit, va assenyalar que Llatinoamèrica és una regió amb una gran diversitat de models econòmics, on els cicles econòmics acostumen a dependre dels cicles de govern. Aquesta situació sol generar incertesa vers els inversors estrangers; no obstant, Mèxic ha mantingut una economia relativament sòlida, amb una inflació controlada i variables econòmiques estables. Tot i així, cal recordar que a nivell microeconòmic segueixen existint dèficits, tal i com indica l’alt nivell de desigualtat social entre la població.

Seguidament, José Antonio Alonso va afegir que en el cas d’Amèrica Llatina s’han donat passes cap endavant en l’àmbit social i que en els darrers anys s’ha observat un bon nivell de creixement econòmic en molts països de la zona. No obstant, aquest creixement sovint genera la creença que implica automàticament progrés, la qual cosa no necessàriament és correcta. Aquesta paradoxa es denomina habitualment “la trampa del Progrés”.

Per la seva part, Jean Grugel creu que a la regió s’hauria de començar a parlar d’una “governança domèstica” per després traslladar-la a una “governança regional”. Segons Grugel, el proper pas d’Amèrica Llatina és convertir-se en un “rule-maker” i no ser únicament qui acati les regles decidides en àmbits aliens a la seva participació.

En el segon panel, “Potències emergents d’Amèrica Llatina en la governança de les interdependèncias i els béns públics globals”, Fabio Floriano va afirmar que Brasil està en condicions de convertir-se en un líder regional que li permeti posicionar-se a nivell global amb veu pròpia i que, per a això, ha dut a terme una sèrie de reformes tant a nivell intern com en la seva política exterior. D’aquesta manera, l’elecció de Lula al 2002 va marcar un gir tant en la política interna com en la projecció exterior de Brasil en el context internacional: per primer cop, preval una mirada “sud-sud” per sobre d’un alineament automàtic amb els EEUU o la UE.

En aquesta línia, Klaus Bodemer va manifestar que, per a convertir-se en líder, Brasil necessita jugar un paper preponderant en diversos àmbits, com el militar, l’econòmic o el relatiu al canvi climàtic i considera que la inacció que el país ha mostrat en conflictes regionals recents, com el cas de les papereres entre l’Argentina i l’Uruguai o la disputa per una sortida al Pacífic entre Bolívia i Xile, afebleix la visió internacional de Brasil com un potencial actor global amb pes propi.

A continuació, José Antonio Sanahuja va posar l’èmfasi en el paper que Brasil podia tenir dins d’Unasur en l’àmbit de la defensa. Sanahuja vadestacar que Unasur s’ocupa fonamentalment de projectes intra-zona, sent la Comunidad de Estados de Latinoamérica y Caribe (CELAC) la més projectada a l’exterior, tal i com es va evidenciar en la passada cimera EU-CELAC.

En el tercer i últim panel, “Governança i lideratges: Els sistemes polítics llatinoamericans i les seves conseqüències per a la seva integració en la governança global”,Sandra Borda va presentar la “Nova Colòmbia”, afirmant que l’administració del president Santos pretén modificar la identitat internacional de Colòmbia. A diferència del govern d’Uribe, Santos s’ha proposat que la comunitat internacional deixi de veure Colòmbia com un país en constant crisi interna per promoure la idea d’un país econòmicament estable i encaminat fermament a acabar amb el seu conflicte intern i lluita contra les drogues.

Al voltant d’aquest tema, Max Spoor va apuntar al model econòmic “extractivista” que pretén sostenir Colòmbia i que qualifica com a poc viable a llarg termini. Així mateix, va destacar que l’augment any rere any de la despesa militar respon a la necessitat de controlar un conflicte intern que no es pot assegurar que s’acabi a curt termini.

Per concloure, Susanne Gratius va plantejar la possibilitat que tenen certs països de crear lideratges en base a les seves experiències concretes en determinats camps: Colòmbia en seguretat, Bolívia en conflicte ètnic, etc. Pel que fa al Brasil i a la figura de Lula, va matisar la diferència entre el concepte de lideratge regional, pertanyent a l’àmbit estatal, i el de líders regionals, que està més vinculat a la personalitat del mandatari. Igualment, es va destacar el paper que poden jugar els membres de l’Aliança del Pacífic, en especial Xile i Mèxic com a membres de l’OECD i Colòmbia en el camí cap a la adhesió.

Un cop obert el debat al públic, es van tractar altres aspectes relacionats amb el gir de l’administració Santos, que inicialment va ser més procliu a mirar cap al sud per després tornar a mirar cap a l’OECD i la OTAN, o el futur de la Comunitat Andina a la llum de la recent creació de l’Aliança del Pacífic i del desmembrament que paulatinament ha patit.