Programa Mediterrània - [26/03/2008]

Turquia i la política exterior europea: convergència amb matisos

El 19 de març Viena va acollir un seminari amb el títol “Com és de comuna la política exterior i de seguretat comuna de la UE”. Aquest seminari, organitzat per la Fundació Turca d’Estudis Socials i Econòmics (TESEV) i l’Institut Austríac d’Afers Internacionals (OIIP), es marcava com a principal objectiu analitzar el grau de convergència entre les polítiques de Turquia i la UE, especialment en el marc de Nacions Unides i amb relació a l’Orient Mitjà, el Caucas i l’energia.

Eduard Soler, coordinador del Programa Mediterrània de la Fundació CIDOB, va participar en aquest seminari i va tractar l’evolució de la política turca cap a la Mediterrània i l’Orient Mitjà. Encara que va subratllar que la intervenció turca al nord de l’Iraq xoca amb les prioritats i principis de la UE, Soler va indicar diverses àrees on s’observa una convergència creixent entre Turquia i la UE. Va destacar, per exemple, la posició respecte al conflicte israelo-palestí o la implicació en la missió de Nacions Units al Líban (FINUL). També va assenyalar que els controvertits contactes entre Ankara i Hamas xoquen, en principi, amb la posició oficial de la UE però que, per la necessitat de mantenir canals de comunicació amb aquest grup, aquests contactes poden resultar complementaris per a la política exterior europea.

A la part final de la seva intervenció, Soler també va llançar algunes idees per accelerar la convergència entre la política exterior turca i l’europea cap a la Mediterrània i l’Orient Mitjà. Entre aquestes va subratllar la implicació de Turquia en un partenariat euromediterrani reforçat, la necessitat d’augmentar la cooperació en les missions de la PESD, que Turquia se sumés als esforços d’Itàlia, Espanya i França per evitar una confrontació política i social al Líban o la possibilitat que Turquia associés d’alguna manera la UE en fòrums com el dels països veïns de l’Iraq.

En aquest seminari van participar representants diplomàtics austríacs i turcs, membres de la TESEV i de l’OIIP, com també experts de reconegut prestigi com William Hale, professor de la Universitat de Sabanci d’Istanbul, o Dorothée Schmid, investigadora de l’IFRI de París. Després d’un dia de debats i discussió es va constatar que hi havia convergència entre Turquia i la UE però que encara hi havia camí per recórrer, sobretot, en matèria de drets humans.

Es va posar de manifest que en el marc de l’ONU i l’OSCE es podria intentar implicar més els països candidats a l’hora de definir una posició comuna de la UE. També es va concloure que l’adhesió de Turquia no depenia principalment del grau de convergència en política exterior sinó de moltes més qüestions que sovint s’arrelen en la política domèstica dels Estats Membres de la UE. Finalment, es va apuntar que una resolució satisfactòria de la divisió de Xipre no suposaria només eliminar un dels principals obstacles de l’adhesió turca sinó que també podria contribuir al fet que Turquia tingués un paper més constructiu en matèria de política exterior.

---