Programa Mediterrània - [03/04/2008]

La Mediterrània arriba a Varsòvia

La proposta francesa de crear una Unió per a la Mediterrània està sent modificada de tal manera que no només sigui compatible sinó que fins i tot reforci la política euromediterrània de la UE. No obstant això, l’unilateralisme per part de França en aquest àmbit evidencia un procés que es pot qualificar de “renacionalització de la política mediterrània”. És el cas francès un cas aïllat o podem observar la mateixa pauta en altres Estats Membres de la UE? Aquesta va ser una de les preguntes que van estructurar el seminari d’EuroMeSCo titulat “Competició i complementarietat: les polítiques nacionals i de la UE cap a la Mediterrània Sud” celebrat a Varsòvia el dia 1 d’abril i acollit per l’Instytut Spray Publicznych. Juntament amb aquesta pregunta també es va analitzar la política cap a la Mediterrània de nous Estats Membres de la UE com Polònia i els països bàltics així com les reaccions dels països del sud i de l’est de la Mediterrània a la proposta de Sarkozy.

Eduard Soler, coordinador del Programa Mediterrània de la Fundació CIDOB, va intervenir en aquest seminari i va explicar l’evolució de la política mediterrània d’Espanya. Soler va subratllar que tot i que la Mediterrània és una de les principals prioritats de la política exterior espanyola, està subordinada a la política europea. Espanya sempre ha pensat que podria defensar millor els seus interessos a la Mediterrània liderant iniciatives europees en comptes d’actuar unilateralment. Soler va donar detalls sobre l’activisme mediterrani d’Espanya en el llançament del Procés de Barcelona, en la conferència de València de 2002 i en la cimera euromediterrània de 2005. No obstant això, Soler va posar de manifest que després d’aquesta cimera Espanya ha actuat, generalment, de manera defensiva i reactiva.

En aquest sentit, Soler va exposar que només fins fa poc podem observar una major implicació d’Espanya en el disseny i l’aplicació de la Política Europea de Veïnatge, per exemple impulsant un estatut avançat per al Marroc. La reacció espanyola cap a la proposta francesa d’Unió per al Mediterrani seguiria aquesta mateixa pauta. Així, malgrat els esforços d’Espanya per reconduir la proposta inicial cap a un curs europeu i fer-la compatible amb el Procés de Barcelona, ha estat la negativa alemanya la que ha frenat els plans inicials de Sarkozy.

Per la seva banda, Stefania Panebianco, de la Universitat de Catània, també va qualificar de reactiva la política italiana; Beata Wojna, del PISM de Varsòvia, va assenyalar l’absència d’una política mediterrània polonesa i la por que existeix en aquest país que el reforç de la política mediterrània de la UE pugui desviar recursos i esforços que Polònia voldria veure invertits a l’Europa Oriental. Tiago Maques, de la Universitat de Tallinn, va descriure una política mediterrània dels països bàltics en procés de creació i que continua, sobretot, la pauta marcada per Finlàndia i Suècia. Lena Korlanska-Bobinska, directora de l’IPA de Varsòvia, va descriure la política polonesa cap al conflicte àrab-israelià i va reflexionar sobre els límits d’una major implicació en aquest tema.

Pel que fa als països mediterranis, Harun Arikan, de la Universitat d’Adana, va emfatitzar el temor generat a Turquia pel fet que la proposta de Sarkozy pogués suposar una alternativa a l’adhesió. Ahmed Driss, de la Universitat de Tunis, i Abdessamad Belhaj, de l’HIIA de Budapest, van presentar la reacció dels països magribins a la proposta francesa, i van assenyalar que aquesta es va interpretar com un intent de França per recuperar importància davant l’avenç polític i econòmic d’altres potències i que, a mesura que la proposta ha anat evolucionant, algunes de les expectatives inicials (en el sentit d’aconseguir majors cotes d’integració i flexibilitat) s’han esvaït.

Amb aquest seminari es va dur a Varsòvia la reflexió sobre les qüestions euromediterrànies malgrat que aquestes són encara un tema menor en les prioritats exteriors de Polònia. No obstant això, amb la integració europea cada vegada es fa més evident que les fronteres d’Espanya acaben arribant a Rússia i Ucraïna i que les de Polònia acaben traslladant-se fins a les costes mediterrànies. D’això es dedueix que només una política exterior europea integrada, que no sobreposi la dimensió oriental sobre la meridional i viceversa sinó que aprofundeixi d’igual manera en els dos camps, pot obtenir resultats satisfactoris per a tots.

>> Més informació a la web de EuroMeSCo

---