El 24 d’octubre de 1945, amb l’aprovació de la Carta que l’havia de regir, naixia l’Organització de les Nacions Unides (ONU) amb la finalitat de mantenir la pau i la seguretat internacionals. Seixanta-quatre anys més tard, l’Assemblea General, màxim òrgan de representació de l’organització, consta de 192 estats membres. Per aconseguir els seus objectius, les Nacions Unides es van dotar d’estructures diverses: el Consell de Seguretat, la Secretaria, el Consell d’Administració Fiduciària, la Cort Internacional de Justícia i el Consell Econòmic i Social que, ràpidament, van donar lloc a una munió d’òrgans subsidiaris. Però l’ONU va néixer en un moment molt concret, en un món que ràpidament va esdevenir bipolar. Sis dècades més tard, la situació ha canviat. El món d’avui està globalitzat i és, cada cop més, multipolar. Tanmateix, l’organització no ha sabut adaptar-se a aquests canvis, i la seva ineficàcia ha anat acompanyada d’una pèrdua de credibilitat entre la ciutadania. Malgrat les seves limitacions, però, l’ONU continua essent el millor fòrum de representació dels pobles de la terra. De fet, darrere les Nacions Unides hi ha els estats, els quals projecten en l’organització les seves virtuts i els seus defectes. El canvi necessari dependrà de la voluntat d’aquests de desprendre’s o no d’una quota de la seva sobirania i del seu poder a favor del sistema, per adaptar-lo als reptes i crisis globals del temps present, necessitat d’una governabilitat mundial representativa, eficaç i eficient.

ISSN: 1132-6107

60 pàg.

Realitza la comanda a Edicions Bellaterra