Programa Àsia - [24.04.2007]

“Per ser global, Espanya necessita pensar el món a través d’Euràsia”

Luis Martínez Montes, membre de la carrera diplomàtica que actualment exerceix de conseller de la Missió Permanent d’Espanya a l’OSCE, organització presidida aquest any 2007 per Espanya, va reflexionar sobre el paper d’Euràsia, en una entrevista concedida a la Fundació CIDOB. Martínez Montes, que combina la seva tasca com a diplomàtic amb l’elaboració d’assaigs en què reflexiona sobre temes candents de la realitat internacional, és autor d’España,Eurasia y el nuevo teatro del mundo, un Documento CIDOB de publicació recent des del qual proposa elaborar un pla al Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació per donar resposta a una nova realitat emergent: Euràsia.

El teu estudi España,Eurasia y el nuevo teatro del mundo gira entorn de l’emergència d’Euràsia. És l’emergència de nous centres d’atenció mundial una de les claus internacionals actualment?

Existeix una fascinació, tenyida de certa ansietat, davant l’ascens de països com la Xina i l’Índia; o davant la reafirmació “energètica” de Rússia i les ambicions nuclears d’Iran. Octavio Paz, un poeta visionari, deia que el signe del nostre temps no és la “revolució”, sinó la “revolta”: un canvi que és el retorn als orígens. L’emergència en els nostres dies d’aquests nous centres de poder mundial constitueix un retorn a una situació de les relacions internacionals anterior a l’era bipolar i fins i tot prèvia a l’hegemonia d’Occident. Al mateix temps ens trobem davant d’un fenomen innovador, ja que les potències emergents tenen a la seva disposició recursos i instruments de poder desconeguts en el passat i ara proporcionats per les forces convergents de la geopolítica i de la globalització. Aquest és, precisament, el sentit últim del concepte d’“emergència”: l’aparició de propietats noves en un sistema o conjunt de sistemes a partir de realitats preexistents. Així s’explica aquesta ambigua i desconcertant barreja de familiaritat i estranyesa que sentim en observar i analitzar el món d’avui. D’una banda, contemplem la irrupció del passat en el present, ja sigui en la forma de renovades identitats religioses o nacionals o en la resurrecció de civilitzacions en aparença petrificades i ara camí de convertir-se en pols alternatius de poder mundial. De l’altra, aquest mateix passat rediviu es transforma en contactar amb forces i corrents que ja prefiguren el futur. I aquest futur, agradi o no a qui fins ara a Occident pretenia detenir el monopoli de la interpretació històrica, serà plural.

Quin significat té l’emergència d’Euràsia? Com estan reaccionant les diferents potències europees davant d’aquest fenomen?

L’emergència d’Euràsia és el resultat de la convergència de les dues grans forces que constitueixen la fàbrica del nostre món. En el marc geopolític –els canvis en la distribució espacial del poder– és la resultant de la fragmentació i recomposició interna dels dos grans blocs que van dominar el macrocontinent durant la Guerra Freda. Pel que fa a la globalització, l’obertura de mercats abans tancats als fluxos de capital, energia i informació estan provocant importants transformacions i desplaçaments en la cartera de recursos dels diversos actors euroasiàtics. Al mateix temps, la crisi que travessa el projecte supranacional de la Unió Europea té el seu origen en la reaparició de projectes d’hegemonia entre les grans potències tradicionals com Gran Bretanya, Alemanya i França. La diferència amb el passat és que ara han de comptar en els seus càlculs amb les potències (re)emergents –Rússia, Xina, Índia– i amb els nous actors sorgits de la implosió soviètica. Les repúbliques del Caucas i d’Àsia Central han descobert la influència que els atorga el fet de ser països d’origen i trànsit de recursos com el gas o el petroli, a més d’albergar importants jaciments de minerals estratègics, i no estan disposades a acceptar passivament ser les víctimes d’un nou Gran Joc.

Apropant-nos a la política exterior espanyola, quin seria el propòsit d’establir un Pla Euràsia? Com es podria entroncar aquest Pla amb altres ja existents i amb la resta de la política exterior espanyola?

Per raons històriques Espanya ha seguit una política exterior centrada en tres “eixos”: Europa, Iberoamèrica i la Mediterrània /Orient Mitjà. No discuteixo que aquestes siguin àrees prioritàries per al nostre país. Però pensar i actuar com si es tractés d’àmbits autònoms desconnectats del context global no és realista. Retornant a l’exemple d’Euràsia, la reafirmació de les potències tradicionals i l’activisme de les emergents en regions cada vegada més allunyades del seu veïnatge immediat està alterant decisivament els equilibris en cadascuna de les nostres àrees privilegiades d’acció. Pensem en els creixents interessos de l’Índia en empreses europees; de Rússia a Algèria o de la Xina al Marroc, per no parlar de les inversions d’aquest últim país a Amèrica Llatina o a l’Àfrica Subsahariana. Hem de ser conscients que per a un país que ha assolit la magnitud d’Espanya ja no és sostenible concebre i executar una política exterior pròpia d’una “potència regional mitjana”. En el món d’avui només tindran capacitat d’acció i decisió autònomes els actors que pensin i actuïn en termes globals i siguin capaços d’explorar i aprofitar les múltiples xarxes que connecten àmbits geogràfics i temàtics abans separats. L’era dels compartiments estancs i les àrees d’influència està deixant pas a la dels vasos comunicants, de les xarxes. Per això, per tenir una presència global, Espanya necessita pensar el món a través d’Euràsia. Ja disposem d’una trajectòria definida, que convé adaptar constantment a les noves realitats, en àmbits com la UE, Iberoamèrica i la Mediterrània. També ens hem dotat recentment de plans geogràfics específics com el Pla Àsia o el Pla Àfrica. El principal valor afegit d’un Pla Euràsia consistiria precisament a posar en relleu el paper central del macrocontinent en la creixent interconnexió entre realitats en aparença distants i dispars. Per exemple, els qui estiguin centrats a seguir els esdeveniments a Veneçuela, el Marroc o el Sudan tindrien així accés, en temps real, sobre com decisions adoptades a Beijing, Moscou, Astana o Brussel·les afecten instantàniament als seus respectius àmbits d’interès. D’altra banda, un Pla Euràsia hauria de prestar una atenció especial a Euràsia interior, és a dir, als actors i dinàmiques que s’entrecreuen en l’espai postsoviètic, sobretot al Caucas i Àsia Central. Es tracta de zones a les quals fins ara no havíem prestat tota l’atenció que es mereixen, a diferència dels nostres veïns més actius, que sí disposen d’una visió global. En resum, un Pla Euràsia, sumat als existents i vinculat en una Estratègia de Política Exterior, hauria de contribuir a aquest salt de qualitat que permetria a Espanya passar de potència (tri)regional a potència mitjana global amb capacitats de gran potència en àmbits regionals seleccionats d’acord amb els nostres interessos. És un repte que com a societat crec que ens podem plantejar de manera realista en el transcurs d’aquesta generació. Ens juguem el futur, i gairebé m’atreviria a dir el present, en això.

Conscients de l’interès de Luis Martínez Montes en alimentar els debats i les reflexions en l’àmbit de les relacions internacionals, en quins projectes està treballant actualment?

El Documento ara publicat per CIDOB forma part d’una empresa intel·lectual i vital més àmplia. Sempre he intentat seguir el consell que Khrisna dóna a l’arquer Arjuna al Bhagavad Gita, un dels llibres sapiencials que hauria de formar part d’un bagatge espiritual cosmopolita: el coneixement és superior a l’acció i aquesta és superior a la inacció. Coneixement i acció són un i el mateix camí. Així, concebo la indagació intel·lectual sobre la naturalesa d’Euràsia o sobre les variacions de poder en altres àrees del món com a part de la meva labor pràctica com a diplomàtic. Crec a més, sincerament, que la difusió del coneixement i la incitació al debat en temes propis de les relacions internacionals constitueixen no solament una responsabilitat ciutadana, sinó un requisit indispensable per assentar una política exterior sobre bases sòlides. Una opinió pública ignorant és una opinió pública desorientada i susceptible d’incórrer en oscil·lacions extremes. A això se suma el fet que, a causa de raons conegudes, el nostre país manca encara d’una assentada tradició de reflexió orientada a l’acció sobre regions senceres del món. Els meus futurs projectes es dirigeixen una mica en aquesta línia. Per exemple, acabo d’acabar un altre assaig per a CIDOB sobre les implicacions de l’ascens de la Xina sobre l’hegemonia nord-americana. El següent pas seria completar una visió panoràmica del nou teatre del món prestant atenció a dinàmiques particulars però d’abast mundial. Centrant-nos en Euràsia, m’interessen les relacions entre la Xina i Japó; la funció d’Àsia Central com a dilema històric i les relacions triangulars entre Rússia, Xina i la UE. Sóc conscient que es tracta de projectes amplis que sobrepassen les meves capacitats i requereixen d’una contribució col·lectiva com la que poden aportar fundacions com CIDOB, Casa Àsia, les universitats i les excel·lents escoles de negocis amb què compta el nostre país.

* Les opinions expressades en aquesta entrevista es fan a títol personal

Consulteu Documentos CIDOB Àsia 15

Consulteu notícia “Davant la crisi europea, la solució és obrir-se a Euràsia”