Programa Àsia - [10.07.2007]

Àsia Central ja no és protagonista passiu del seu futur a Euràsia

La Fundació CIDOB va participar, un any més, en els cursos d’estiu del CUIMPB – Centre Ernest Lluch, dedicats a Àsia, que dirigeix Seán Golden, director del Programa Àsia de CIDOB i de l’Institut d’Estudis Internacionals i Interculturals de la UAB. Amb el títol Euràsia emergent:

un nou “gran joc” entorn d’Àsia Central?, experts procedents del món acadèmic, diplomàtic i empresarial van analitzar els motius que converteixen Euràsia (el continu territorial que va des de Lisboa fins a Vladivostok) en un espai amb grans possibilitats per a la cooperació, tot i que també per al desencontre i el conflicte d’interessos.

Durant les jornades, es va prestar una atenció especial a Àsia Central, regió amb importants dotacions de recursos energètics en què conflueixen els interessos de grans potències. No obstant això, com van subratllar diversos ponents, a Àsia Central existeixen actualment actors autònoms que han sabut descobrir les seves capacitats, principalment energètiques.

En aquesta ocasió, els cursos van comptar amb la participació de Josep Ribera, director de CIDOB; Jesús Sanz, director general de Casa Àsia; Luís Martínez Montes, conseller de la Missió Permanent d’Espanya a l’OSCE; Zhang Wei Wei, investigador del Modern Àsia Research Centre - Institut Universitaire de Hautes Études; Esther Barbé, professora de Relacions Internacionals i directora de l’Observatori de Política Exterior Europea de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB); Eduard Soler, director del Programa Mediterrània de CIDOB; Eva Borreguero, directora de Programes Educatius de Casa Àsia; Max Spoor, coordinador del Centre for the Study of Development and Transition i professor de l’Institute of Social Sudies de l’Haia; Fred Halliday, professor de Relacions Internacionals de la London School of Economics; Josep Maria Cervera, director de l’Àrea d’Internacionalització Empresarial de la Cambra de Comerç; Nora Sainz, professora de Relacions Internacionals i coordinadora del Grup d’Investigació sobre Relacions Internacionals a Àsia (GIRIA) de la UAB; Roger Serra, professor de Relacions Internacionals de la UAB; Lluc López, professor de Ciència Política de la Universitat Oberta de Catalunya – Universitat Pompeu Fabra; Anahita Nasirosadat, doctoranda en Relacions Internacionals de la UAB i membre del Departament de Programació de Casa Àsia; i Laura Vea, investigadora de l’Institut d’Estudis Internacionals i Interculturals (IEII) de la UAB, entre d’altres.

Després de la inauguració del curs, Luís Martínez Montes, conseller de la Missió Permanent d’Espanya a l’OSCE, va remarcar la importància de projectes supranacionals com el que proposa la UE per evitar el conflicte a Euràsia, a més de rescatar les confrontades visions sobre aquesta regió de les escoles anglo-americana i continental. Martínez Montes va analitzar els actors i les dinàmiques que intervenen a Euràsia des que la fi de la Guerra Freda tornés a aquest espai la competència entre diferents projectes geopolítics.

Per al diplomàtic de l’OSCE, el projecte euroatlàntic actual, amb Estats Units al capdavant que aposta per una gran Àsia Central, vol evitar una conglomeració de poder eurocontinental i eslau a Euràsia. D’aquesta manera, Estats Units tracta d’orientar cap a si mateix a França i a Alemanya, mentre exporta els valors atlàntics a la perifèria de Rússia i Xina, segons Martínez Montes. Davant d’això, França i sobretot Alemanya podrien estar utilitzant els instruments supranacionals de la UE per reforçar la seva presència a Euràsia interior, mentre Rússia veu com l’occident d’Euràsia intenta créixer cap a l’est. El ponent va defensar una perspectiva global per afrontar el repte que suposa l’obertura de l’espai eurasiàtic.

Més tard, Zhang Wei Wei, investigador del Modern Àsia Research Centre - Institut Universitaire de Hautes Études Internationales de Ginebra va analitzar el factor xinès en aquest espai, detenint-se en la rellevància de la seva regió autònoma del Xinjinag i en el paper que pot tenir a Àsia Central. A més d’assenyalar la necessitat d’establir infraestructures terrestres que comuniquin el conjunt, Wei Wei va destacar la posició similar respecte d’Iran i Rússia, encara que amb aquest últim país destaqués un diferent estat de la qüestió. I és que, segons l’anàlisi de l’investigador xinès, Europa encara es debat sobre què fer amb Rússia, mentre que Xina té molt assumit que Rússia és una gran potència i que cal comptar amb aquest país per a qualsevol iniciativa a Euràsia.

Per la seva banda, Seán Golden, director del Programa Àsia de CIDOB i de director del Programa Àsia de CIDOB i de l’Institut d’Estudis Internacionals i Interculturals de la UAB va al·ludir a una corrent actual a la Xina que considera la UE com un incipient actor imperial, dins d’una anàlisi crítica amb la teoria que només els estats-nació són subjectes legítims de la societat internacional contemporània. En la seva ponència, Golden va dibuixar equivalències entre la Xina i la UE, amb una Comissió Europea que podria comparar-se amb l’antic mandarinat xinès, en la seva missió de dotar d’impuls polític i continuïtat el projecte. D’altra banda, el director del curs es va queixar de la contradicció d’organitzacions com l’OTAN, que tenen pretensions globals a la vegada que rebutgen les ambicions expansionistes d’altres organitzacions, com l’OCS (Organització per a la Cooperació de Xangai).

A més, Eduard Soler, coordinador del Programa Mediterrània de la Fundació CIDOB, va assenyalar que, una vegada liquidat el teló d’acer que també separava Turquia del Caucas i Àsia Central per l’alineació del país otomà amb Occident, Turquia s’ha consolidat com a via d’accés als hidrocarburs del Caspi i s’ha implicat en diverses facetes de l’agenda eurasiàtica, amb una posició pròxima als interessos occidentals. El ponent va recalcar que l’adhesió de Turquia a la UE pot valorar-se com un actiu per augmentar les relacions entre la UE i Àsia Central, o com un factor de risc entre la UE i Rússia, o amb altres actors regionals, ja que la UE podria internalitzar conflictes com el kurd o l’armeni.

Finalment, Fred Halliday, professor de Relacions Internacionals de la London School of Economics i de l’IBEI, va repassar la història recent de l’Iran en clau de política nacional i va examinar el factor iranià en la política internacional. Halliday va considerar perillosa la retòrica xiïta que existeix a l’Iran, que exagera les seves potencialitats i es mostra com la gran potència asiàtica juntament amb la Xina, utilitzant la qüestió nuclear com a símbol d’aquest “suposat estatus”. L’acadèmic va destacar també l’enfrontament entre Estats Units i l’Iran, que es troba darrere del conflicte d’Orient Mitjà. Per a Halliday, aquesta pugna s’ha enquistat des que l’Iran va humiliar els Estats Units amb les crisis dels ostatges i manté una majoria al Congrés nord-americà a favor d’iniciar una acció armada contra Iran.

Halliday va afegir que el president de l’Iran, Mahmud Ahmadineyad, representa les elits nacionalistes, populistes i militaristes conformades en la guerra contra l’Iraq. A curt termini, el conferenciant només veu possible una substitució de líders dins del règim iranià, però no el canvi de règim. Mentre que sobre les relacions cap a l’est, Fred Halliday va destacar que l’Iran, i en general Orient Mitjà, considera que ja ha passat el temps d’Europa, i que ara s’ha de centrar l’atenció sobre la Xina i l’Índia.

<< Consulteu programa complet de l’activitat (pdf 180kB)