Programa Europa - [15/07/2008]

La política d’Espanya davant dels reptes de la Unió Europea

El mateix dia en què Espanya es convertia en el país número 23 que va ratificar el Tractat de Lisboa, després de la seva aprovació al Senat, el secretari d’Estat per a la Unió Europea, Diego López Garrido, va analitzar, en un esmorzar organitzat per la Fundació CIDOB, la situació provocada pel “no” irlandès i va explicar els eixos de la presidència espanyola a la Unió Europea el 2010.

Davant la “incertesa que provoca el resultat de la consulta a Irlanda”, el secretari es va mostrar optimista. Va afirmar que la UE no s’ha de paralitzar per això i va dibuixar un panorama favorable amb 26 de 27 ratificacions en un futur pròxim deixant el cas irlandès per a una pròxima negociació després del Consell Europeu d’octubre, del qual ha de sortir, va afirmar, una “full de ruta” perquè el Tractat pugui entrar en vigor abans de les eleccions europees de 2009. Només cal que es completin els processos de ratificació per via parlamentària d’Itàlia, Suècia i la República Txeca. En aquest últim país, el procediment està suspès a l’espera del dictamen constitucional tot i que el Govern s’ha declarat favorable. López Garrido va treure importància a l’amenaça del president polonès, Kaczynski, de no signar el text i va confessar que s’havia compromès davant de Sarkozy i Zapatero a no obstaculitzar la ratificació.

El secretari va considerar el Tractat de Lisboa com a instrument essencial per afrontar els reptes de la Unió Europea, dels quals va destacar la lluita contra el canvi climàtic, el repartiment de l’energia, la crisi alimentària, confrontar els països emergents (Xina, Índia i Brasil), la inestabilitat geopolítica pel conflicte israelià-palestí, combatre el terrorisme islamista radical i el crim organitzat i gestionar la immigració. Va defensar una política exterior europea activa, aprofitant l'"interregne" de poder nord-americà fins que se celebrin les eleccions presidencials.

Va afirmar que ja no és possible aquesta nociva distribució d’èxits i fracassos en la qual els estats s’apunten els primers i culpen a Europa dels segons, perquè, “si a Europa li va malament, ens va malament a tots”. Fet que explica, segons el seu parer, que països no riberencs com Alemanya s’hagin implicat tant a aconseguir que la Unió pel Mediterrani sigui una política central de la UE. El Mediterrani va afirmar, “ja no és només qüestió dels països mediterranis”. Va declarar, a més, que la Cimera de París, en què es va institucionalitzar la Unió pel Mediterrani i a la qual van assistir 42 caps d’Estat d’ambdues riberes, va ser un èxit de tots els europeus, “no només de Sarkozy”. Va relativitzar la percepció de pèrdua de protagonisme espanyol davant l’empenta de Sarkozy. Per a López Garrido no hauria estat possible sense el Procés de Barcelona, al qual va considerar un antecedent. Va declarar, a més, que el Govern espanyol farà un gran esforç per aconseguir que Barcelona sigui la seu del secretariat de la Unió pel Mediterrani, candidatura que competeix amb les presentades pel Marroc, Tunísia i Malta.

López Garrido va destacar que la presidència espanyola el 2010, que compartiria amb Hongria i Bèlgica, pot ser molt rellevant si finalment “li toca aplicar Lisboa”. Va anunciar com un dels eixos de la política espanyola, el desenvolupament del model social, del qual Espanya va dir que “és un exemple”, i l’impuls del valor de la igualtat de gènere. Pel que fa a la política exterior de la Unió, es va fixar com a objectiu completar algun acord d’associació amb organitzacions subregionals a Amèrica Llatina, impulsar la cooperació amb els països mediterranis i avançar en l’ampliació amb l’adhesió de Croàcia i continuar les negociacions amb Turquia.

---