Programa Europa - [29/09/2008]

Gordana Djurovic, viceprimera ministra de Montenegro: “Deixin les portes obertes”

El perill que la UE, immersa en la seva crisi institucional, tanqui temporalment les seves portes a l’ampliació als Balcans és motiu d’alarma entre els representants polítics de la regió que van acudir el passat dia 22 de setembre al seminari internacional sobre la integració del sud-est europeu, organitzat per la Fundació CIDOB, l’Open Society Fellowship Program, la European Stability Initiatiave i la Friedrich-Ebert-Stiftung.

La trobada, inaugurada pel Secretari d’Estat per a la UE, Diego López Garrido, va deixar en els assistents l’agradable impressió del canvi generacional que s’ha produït als països balcànics. Malgrat tot, aquesta nova fornada de joves polítics convençuts que la UE és el millor instrument d’estabilització política s’està impacientant per la lentitud del procés d’integració. “No hi ha res que inspiri més un govern que una data clara d’entrada”, va demanar el viceprimer ministre macedoni, Ivica Bocevski, davant de les dilatòries i complexes negociacions d’adhesió.

“No, de moment”

Mentrestant, la UE sembla instal•lada en la seva habitual ambigüitat. Lars Wahlund, ambaixador del Ministeri d’Afers Exteriors de Suècia, país que presidirà la UE el 2009, va pronosticar l’entrada de Croàcia i l’inici de negociacions per a ser candidat com l’escenari més optimista, si bé va reconèixer que “la majoria dels països encara no estan preparats”. Més enllà de raons objectives, amb tot, els analistes van assenyalar altres motivacions. Giuliano Amato, exprimer ministre italià que va presidir la Comissió Internacional sobre els Balcans, pensa que la majoria dels líders europeus continuen percebent la regió com una “fàbrica de problemes”. I això malgrat que la fase de conflicte obert i violència extrema s’hagi acabat i que, segons Ivan Krastev (Centre for Liberal Strategies, Sofia), els índexs de criminalitat no siguin tan alts com la gent creu. Krastev va atribuir a un altre canvi generacional, el dels líders europeus, sense la implicació que van tenir els Blair i companyia, i a la menor visibilitat en els mitjans, el fet que la regió hagi perdut pes en l’agenda política europea. “Encara existeix un cert complex de culpabilitat”, va afirmar López Garrido, tot recordant la política equivocada i certa passivitat de la UE durant els anys 90.

La manca de voluntat política a la UE és la raó que van argumentar els representants balcànics, que no accepten l’explicació de la paràlisi institucional pel Tractat de Lisboa. Aquesta falta de visió contrasta amb la importància que té la UE a la regió, on s’està jugant “la seva credibilitat com a actor global”, segons Amato. Per al exprimer ministre italià “si la UE fracassa en la seva tasca de transformar i estabilitzar la regió, corre el perill d’esdevenir un poder colonial”, per la seva actuació a Kosovo o Bòsnia i Hercegovina. Va demanar que la UE enviés senyals polítics clars de la seva visió cap a la regió i que deixés de prevaler el control i la seguretat per sobre de la transformació política.

Democràcia, fi de trajecte

Malgrat les crítiques, es va reconèixer l’evolució política positiva de les transicions cap a la democràcia a la regió. Els fracassos en aquest sentit s’han d’atribuir no només a la UE, sinó sobretot a la responsabilitat dels actors nacionals i l’ús de la seva legitimitat en el joc de poder, segons Pere Vilanova, Director de la Divisió d’Assumptes Estratègics i de Seguretat del Ministeri de Defensa. El triomf de l’europeista Tadic a Sèrbia, considerat un exemple del “poder suau” de la UE, no amaga, amb tot, un ressorgiment de les actituds més hostils a algunes polítiques de la UE, segons Gordana Djurovic, viceprimera ministra de Montenegro. “És més fàcil guanyar eleccions si s’oposen a la UE”, va reconèixer Krastev, per a qui la UE haurà de competir ara amb Rússia, després de la seva demostració de força a Geòrgia i el poder d’atracció de l’estil Putin. En tot això no ajuda, segons el viceprimer ministre serbi, Bozidar Djelic, el veto d’Holanda, que s’oposa a la resta de membres favorables a la implementació de l’Acord d’Estabilització i Associació signat amb la UE, “amb l’acusació de no col•laborar amb La Haya per lliurar Ratko Mladic”, sospitós de ser el responsable militar de la matança de Srebrenica.

La caixa de Pandora

La crisi georgiana i la independència de Kosovo van ser relacionades indistintament com a casos equivalents pel representant espanyol i serbi. El primer per defensar “la coherència de la posició del govern espanyol en la seva defensa del dret internacional”. Per la seva banda, Djelic va reiterar que “Sèrbia no acceptarà mai la independència de la província de Kosovo, que forma part del nostre passat” i va recordar les conseqüències (en referència a la crisi georgiana) d’“obrir la caixa de Pandora”. López Garrido va lloar l’actitud constructiva i de col•laboració del govern serbi en permetre el desplegament d’EULEX sempre que compti amb el suport de Nacions Unides. També va admetre que fins ara el govern espanyol no havia tingut “una relació massa estreta amb la regió”, però que Espanya estava compromesa amb la seva estabilitat, pels efectes que té per a la resta d’Europa.

Paciència amb Turquia

Tanmateix, el paper d’Espanya va semblar més rellevant en el cas de Turquia, que Zapatero va visitar recentment en una trobada de l’Aliança de Civilitzacions. Ishak Alaton, president del grup Alarko d’Istanbul, va agrair l’esforç de Zapatero, al qual es va dirigir com a “líder d’un país catòlic”. Va confessar que “Europa encara no sap com digerir Turquia” i va demanar a la UE “paciència”, després de la darrera crisi política, “per mantenir Turquia en el camí de la democràcia i perquè es converteixi en membre de la UE”. Per a la qual cosa Turquia necessita, segons Alaton, “un canvi de mentalitat, una emancipació que trigarà una o dues generacions”.

---